|
Fue vista fuera.
Fue vista a la puerta.
Convirtiéndose
en estatua.
Blanca, fue vista
Peleándose con el día.
Luego testa y garras
Convirtiéndose en un sueño
de tigre.
Y el grito que lanzó
Para presentarse.
Y la calma que transmitía.
El ojo abierto con el que
miraba.
[Lluís Solà,
De veu en veu
(Obra poètica I, 1960-1999), Barcelona, Proa, 2001]
Amb els peus de foscor
12
Amb els peus de foscor,
lentament,
pels esglaons tremolosos
de la casa, riu que t’esmunys,
que et vesses, que et beus
i et beses, anònim,
enllà.
De dins la gola,
fregant i pregant,
ronc, sobre les pedres,
amb veu de tigre o de colom,
en quin estel extingit
adorms la galta?
Al pedrís buit de
l’ombra,
al llindar.
[De
veu en veu: Obra poètica I (1960-1999). Barcelona:
Proa, 2001]
Clareja l’olivera entenebrida,
l’olivera
adormida als camps
escabellats
d’argent, i els llavis
oberts del
riu obert murmuren
i
persisteixen els coixins amargs
vora els
confins de l’ànima.
I el
vespre ens sobta sospesant
si la
tarda ha valgut la pena,
i la vida
que ens fuig, i no ens pertany.
Les
carreteres corren i fosquegen
sense
parar, i udolen gossos cecs
lligats a
estaques de l’incomprensible,
I som els
pelegrins que arriben
quan tot
ha esdevingut: el tigre amb ulls
incandescents,
els alfabets que roden
i les
dunes constant del vent.
[L'arbre constant: obra
poètica II (1994-2000). Barcelona: Proa, 2003]
|
|