|
O
que o ohlar amealhou e a mão
mais que depressa apanha: presença
de mar involuntário ou de tigre
fora do lugar - não o animal
exato
mas a ameaça correspondente.
2-IV-2001
El que la mirada ha
arraconat i la mà
més de pressa ho arreplega: presència
de mar involuntari o de tigre
fora de lloc - no l'animal exacte
sinó l'amenaça corresponent.
2-IV-2001
[Numeral,
nominal. Traducció de Josep Domènech Ponsatí, Edicions de 1984, 2004]
Ω
Escrever é arriscar tigres
ou algo que arranhe, ralando
o peito na borda do limite
com a mão
estendida
até a cerca impossível e farpada
até o erro - é rezar com raiva
14-VIII-2001
Escriure és arriscar tigres
o quelcom que esgarrinxi, esgarrapant
el pit a la vira del límit
amb la mà estesa
fins a la tanca impossible i espinosa
fins a l'error -és resar amb ràbia
14-VIII-2001
[Numeral,
nominal. Traducció de Josep Domènech Ponsatí, Edicions de 1984, 2004]
Ω
Útimo tigre
para Miguel Sayad Não é
o de Blake, em chamas
Nem o que entreviu Borges
através das barras, talvez até
impressas no pêlo, temperando
o ouro do ataque e do remanso
interrompido pelas tiras de sombra
indo e vindo, entre o mel e a fera.
Mas o que sobrou na Ásia ou África
- fogueira sozinha se extinguindo -
em sua fúria e instinto - sem a mão
que contorne a ferocidade da garra
e do olhar extremo, ou a lembrança
do seu nobre metal aceso, sol aberto
mesmo dentro da cegueira, agora
cada vez mais riscado e escurecido
pelas linhas do grafite e do carvão.
Últim
tigre
per a Miguel Sayad No
és el de Blake, en flames
ni el que va entreveure Borges
a través de les barres, potser fins i tot
impreses al pèl, trempant
l'or de l'atac i d ela calma
interromput per les tires d'ombra
anant i venint, entre la mel i la fera.
Però el que ha quedat a Àsia o a Àfrica
- foguera sola extingint-se
en la seva fúria i instint - sense la mà
que contornegi la ferocitat de l'urpa
i de la mirada extrema, o el record
del seu noble metall encès, sol obert
dins de la ceguesa i tot, ara
cada cop més ratllat i enfosquit
per les línies de la mina i del carbó.
[Numeral,
nominal. Traducció de Josep Domènech Ponsatí, Edicions de 1984, 2004]
Ω
CDA no coração
Drummond é Déus. Pai inalcançavel.
Não reconhoce os filhos. A mão ossuda
e dura, de unhas rachadas, não abençoa:
escreve, sem querer, contudo, a vida
de cada um, misturada com a sua.
Sangue da mesma família, carne
igual - de milagre e tigre - continua
a se emendar, ferida após ferida.
Más não cessa. Não pára, ainda que a dor
ameace interromper a veia, do que só sob
pressão se articula inteligível, do que só
funziona sozinho, pessoal, mas transparente
contra a vontade do coração medido.
Óculos, binóculos, luneta metafísica
aproximam o que já é próximo:
o que respira colado à pele sem que
o pensamento passe a limpo o calor
do que quase inaudível é inaudito
é íntimo, do que és subterrâneo
más não quer outra existência
ou apogeu: do que sem luz natural
ilumina para dentro, para baixo
e cresce - raiz sem flor no fim.
Sem o desperdício do suor da cor.
Sem ser surpreendida, sem flagrante
sequer de sua fragância imaginada.
Boca de traço reto. Face litográfica
riscada em poucas linhas, a carvão.
O corpo está em jogo desentranhando-se
das paredes urbanas que atravessa
a passo automático, com sua fala seca
datilografada depressa, que transforma tudo
em linguagem; o sub-reptício, o explícito -
o vulto eo vulcão - acontecendo em dois tempos:
calculado sem contagem, dentro da mesma voz
que imprime, minuciosa, no verso
o revérbero, e no rosto da folha
da naturaleza,as suas variações
sob o olhar azul-céu de longo alcance.
CDA al
cor Drummond
és Déu. Pare inassolible.
No reconeix els fills. La mà ossuda
i dura, d'ungles clivellades, no beneeix:
escriu, sense voler, així i tot, la vida
de cadascú, barrejada amb la seva.
Sang de la mateixa família, carn
igual - de miracle i tigre - continua
esmenant-se, ferida rere ferida.
Però no cessa. No para, encara que el dolor
amenaci interrompre la vena, del que només sota
pressió s'articula intel·ligible, del que només
funciona sol, personal, però transparent
a contracor del cor mesurat.
Ulleres, prismàtics, allargavista metafísic
aproximen el que ja és próxim:
el que respira enganxat a la pell sense que
el pensament passi en el net l'escalfor
del que gairebé inaudible és inaudit
i íntim, del que és subterrani
però no vol una altra existència
o apaogeu: del que sense llum natural
il·lumina cap endins, cap avall
i creix -arrel sense flor al final.
Sense les deixies de la suor del color.
Sense ser sorpresa, sense in fraganti
ni tan sols de la seva fragància imaginada.
Boca de traç recte. Cara litogràfica
guixada en poques línies, a carbó.
El cos està en joc desentranyant-se
de les parets urbanes que travessa
a pas automàtic, amb la seva parla seca
mecanografiada de pressa, que ho transforma tot
en llenguatge; allò subreptici, allò explícit -
el negrall i el volcà - esdevenint-se en dos temps:
calcular i sense compte, dins de la mateixa veu
que imprimeix, minuciosa, en el vers
la reverberació, i en el rostre del full
de la natura, les seves variacions
sota la mirada blau cel de llarg abast.
[Numeral,
nominal. Traducció de Josep Domènech Ponsatí, Edicions de 1984, 2004]
Ω |
|