Vicent Andrés Estellés

estelles

[Vicent Andrés Estellés]

Gitat, ací, com una pedra que hagués estat

En entendrim a voltes

[Aldika elkar ulertzen dugu]

Tens els pits blancs, alegres, divertits i suaus

Poses el disc

[Diskoa jarri duzu]

Et vaig dir, vaig tractar de dir-te com estaves

Passarà de llarg

Els fills

La madrugada

Societats anònimes de llops

Els dies

Molt

Gitat, ací, com una pedra que hagués estat
riu o tigre, et contemple desvetlat, cara al cel
i amb voluntat de pedra, mentre es clou
al teu endins la vida, obscura acaronant
el seu destí de cendra, abandonant-se, tèbia,
al son, quan tu li fas, despert, servei de llosa
nua, freda, guarint-la estés, indiferent,
oh cos sota el setembre insinuant del cel,
oh ca de l'esperit vigilant-li, ací, el son
sense moure't, alerta, tan sense expressió!
(Potser el cel estén i adhereix invisibles
llençols banyats al cos, mantenint-lo, fresquíssim,
perpetuant les seues castes i pures línies,
on diria's que l'aire desvetla fines músiques,

¡oh cos, oh jamai marbre, pes de la tarda, pes
dolcíssim de la terra que sota tu s'esfonsa
com un si, com un ventre, com un sexe, i el món
vers tu rellisca en una càndida allau astral!)

[Donzell amarg]

VII

Ens entendrim a voltes. Només tenim pecats.

A voltes esdevenen criatures, Cheryl.

Són nostres. Són ben nostres. Són terriblement nostres.

Hi ha nits, hi ha certes nits que els pecats esdevenen

càndides criatures, indefenses i soles,

tigres petits que es planyen a la selva, acostant-se,

i ens demanen, potser, només una carícia.

Només tenim pecats. Hi ha certs dies, Cheryl,

que se'ns omplin els ulls de llàgrimes per ells,

i hi ha una llum secreta complicant-nos les llàgrimes.

Els hem parit, Cheryl. Són nostres. Són ben nostres.

Certes nits els oïm, els sentim com es planyen,

lluny de nosaltres, sols de nosaltres, Cheryl.

Esdevenen petites criatures, Cheryl,

i no podem dormir, Cheryl, no podem viure.

[Testimoni d'Horaci]

Basc1

[VII

Aldika elkar ulertzen dugu. Bekatuak besterik ez dugu.

Aldika kreaturak bihurtzen dira, Cheryl.

Gureak dira. Ondo gureak. Izugarriro gureak dira.

Badira gauak, badira gau jakin batzuk, non bekatuak

izaki lañoak bihurtzen diren, babesgabe eta bakarrik,

oihanean doluz etzaten diren tigrekumeak,

beharbada laztan bat baino eskatzen ez digutenak.

Bekatuak besterik ez dugu. Badira egun batzuk, Cheryl,

begiak malkoz betetzen baitzaizkigu haiengatik

eta bada argi isilpeko bat guri negar-malkoak konplikatzen.

Haietaz erditu ginen, Cheryl. Gureak dira. Ondo gureak.

Gau batzuetan entzun egiten ditugu, negarrez sentitzen,

gugandik urruti, gure umezurtz, Cheryl.

Kreatura txikitxo bilakatzen dira, Cheryl,

eta ezinezkoa zaigu lorik egitea, Cheryl, ezinezkoa bizitzea.

[Vicent Andrés Estellés, Estellés Euskaraz. Itzultzailea: Gerardo Markuleta, Bostezo, 2013.]

VIII

Tens els pits blancs, alegres, divertits i suaus,
i t'agrada posar-te amb els genolls en terra
i veure com es mouen, en llibertat, els pits,
Cheryl, i mous el bust, i t'agrada mirar-te'ls
i moure'ls lentament, blancs, suaus i rodons,
Cheryl, i altres vegades els veus impacients,
com dos tigres menuts que volguessen anar-se'n
corrent damunt l'estora, Cheryl, alliberats,
com dues tendres bèsties, dues petites bèsties.
I de sobte te'ls vols agafar amb les mans,
Cheryl, i se t'esmunyen, se'n fugen de les mans,
te'ls poses dins la brusa, lluitant -alegre- amb ells;
vas cordant-te la brusa, Cheryl, i te'ls sents càlids,
i camines després, camines per sentir-te'ls,
i altres vegades corres, Cheryl, pel passadís
i et detures, te'ls sents, no deixes de sentir-te'ls,
creues després els braços, agafant-te'ls, tendríssima:
i és ja com si els volguesses adormir: mous el bust
maternalment i dolça, lentament els aplates
i duus entre les dents una cançó petita,
et sents, entre els teus braços, els pits, suaus, alegres,
dues petites besties, suaus, com pell de tigre.
Mires lluny, se t'escapen, a penes, unes llàgrimes,
sents com et puja als ulls una tristor antiga,
uns orígens de selva, de lluna, i arbre, i terra.
Evoques les nostàlgies germàniques de Tàcit.

[Testimoni d'Horaci]

Poses el disc. Encara deu seguir el banquet.

Jeus estesa en l'estora, i de sobte t'aixeques.

Mires per la finestra; veus el castell amb tots

els llums encara encesos i els guerrers a la porta;

veus els cavalls al pati; ous els joglars com canten;

veus, davant, la farmàcia de guàrdia, Cheryl.

Tornes a jeure. A poc a poc vas descordant-te

la teua brusa i salten, com dos tigres menuts,

els teus pits, plens de lluna sobtadament, Cheryl.

Sona el disc. Ous encara els joglars, ous els blasmes.

Entra tota la lluna per la teua finestra.

Ets al mig de la llum de la lluna, Cheryl.

Lentament, mentrestant, has anat descordant-te

la faldilla, i ets, nua, estesa per l'estora,

i centres o situes el seu paisatge amorf,

descrit amb fils finíssims, amb la teua nuesa

que reivindica l’ègloga i tantes coses bones.

Es desfà, contra el teu cos, una brisa culta,

salta una aigua salada, versos de llargues síl·labes:

Virgili i Garcilaso han d'estar molt contents.

Sents un desig horrible de plorar, de matar-te.

No volies anar al col·legi; ploraves;

la teua mare et deia que hi havies d'anar,

no podies passar-te tot el dia jugant

pels carrers, amb els nois, amb les noies, Cheryl,

tirant pedres als gats, tirant pedres als gossos,

fent l’amor en el banc crepuscular del parc,

bevent el vi barat de boiroses tavernes

o fumant el tabac dels mariners remots

i acaronant un gat en el teu entrecuix.

[Testimoni d'Horaci]

Basc2

[IX

Diskoa jarri duzu. Oturuntzak iraun behar du oraindik.

Zerrian etzanda zaude, eta inpentsan jaiki egin zara.

Leihotik begiratu, eta gaztelua ikusten duzu, argi

guztiak piztuta oraindik eta gerlariak atean;

patioan zaldiak ikusten dituzu, juglareak kantuan entzuten;

parean, guardiako botika ikusten duzu, Cheryl.

Etzan egin zara berriz. Apurka-apurka askatuz zoaz

zure blusa eta jauzi egiten dute, tigrekume bik bezala,

zure bularrek, ilargiz beterik bat-batean, Cheryl.

Diskoa entzuten da. Juglareak entzuten dituzu oraindik, eta gaitzespenak.

Ilargi osoa sartzen da zure leihotik.

Ilargi gunearen erdian zaude, Cheryl.

Poliki, bien bitartean, askatuz joan zara

zure gona eta, biluzik, zerriaren gainean etzanda,

eta zentratu edo kokatu egiten duzu haren paisaia amorfoa,

hari fin-finekin deskribatua, egloga eta beste hainbat gauza on

aldarrikatzen dituen zure biluztasun horrekin.

Zure gorputzaren kontra deuseztatzen da haize leun kultu bat,

jauzi egiten du ur gazi batek, silaba luzetako bertso-lerroek:

Virgilio eta Garcilaso oso pozik egon behar dute.

Negargura ikaragarria daukat, zu hiltzeko gura.

Ez zenuen eskolara joan nahi; negar egiten zenuen;

amak esaten zizun joan egin behar zenuela, ezin zenuela

egun guztia jolasean eman kale

gorrian, mutikoekin, neskatilekin, Cheryl,

katuei harrika, txakurrei harrika,

amodioa egiten parkeko jarleku arrastirikoan,

taberna lainotsuetako ardoa edaten

edo urrutiko marinelen tabako-orria erretzen

eta katu bat laztantzen zure hankartean.

[Vicent Andrés Estellés, Estellés Euskaraz. Itzultzailea: Gerardo Markuleta, Bostezo, 2013.]

Et vaig dir, vaig tractar de dir-te com estaves,
dempeus, un cert migdia, vara la mar, terrible
imatge de la calma, del domini -potser-,
assaonada, sòlida -supèrbia, vaig dir,
vaig escriure-, la cuixa esquerra sobreeixint,
daurada, amb el genoll, el genoll que semblava
el cap d'un tigre, alerta: i tu, mentre, menjaves,
mirant el mar, un tros de pa i de xocolata
-he de dir-ho, vull dir-ho tal com fou-, no innocent:
exactament segura, imatge del domini
exercitat primer al teu cos, als indrets
teus, i de tal manera que tot era aleshores
domini teu, tot queia davall el teu domini.

[Llibre d'exilis]

Passarà de llarg

Tinc por d'anar al cementeri.
Tinc molta por d'anar al cementeri.
Tinc tanta por d'anar al cementeri...
Una por animal d'anar al cementeri.
    ¿No has vist cap cementeri?
    Vidres menuts del cementeri,
    els esglaiats esmalts del cementeri
    ¡No cal anar al cementeri! ...
    Dóna l'opressió
    d'un saló de principi del segle, amb porcellanes,
    pells de tigres pel sòl i bibelots.
    Sembla que acaben de malvendre aquell piano
    d'aquell «Torna a Surriento»...
    ¡Quina olor d'humitat i orí de gats i rates! ...
Tinc por d'anar al cementeri.
Tinc molta por d'anar al cementeri.
Tinc tanta por d'anar al cementeri...
Una por animal d'anar al cementeri.
    La Mort és massa bella per a anar
    al cementeri.
    Jo sé molt bé que la Mort no té res a veure
    amb el cementeri.
    La Mort passa de llarg
    pel cementeri...

Tots passarem de llarg
pel cementeri!

[La nit]

Els fills

ARA us diria el pare:
He lluitat, he patit.
He de lluitar encara,
fills.

Tinc un gran cansament.
Tot açò és avorrit.
I al capdavall... No sé,
fills.

Mai sabreu quina pena
ara em creuava el pit,
perquè us escric açò,
fills.

Els patiments, les còleres,
la pena sense fi,
l'empenta inesperada,
fills.

Totes aquelles coses
d'un món amarg i trist
que voldria evitar-vos,
fills.

Un dia em moriré
-tots ens hem de morir-,
i no serà la pau,
fills.

Ni la pau ni el descans,
que diuen en llatí.
Us deixaré a vosaltres,
fills.

Us deixaré en aquesta
selva del bes i el crim,
les cauteles, les tàctiques,
fills.

En aquest món que creue
brut d'amor i tarquim,
cansat de cap a peus,
fills.

Un món de gents astutes,
rancoroses, gentils,
d'impersonals prosòdies,
fills.

Creixen roses i creixen
geranis i gesmils,
i els fills de mala mare,
fills.

Un món d'ungles, de tigres,
de cor ocult i prim,
que espera entre les canyes,
fills.

Assetjances, enveges,
cobejances, oblits,
les paraules que maten,
fills.

He tornat ara a casa
creuant, amarg, la nit.
Duc els ulls arrapats,
fills.

Torne d'haver viscut
l'heroisme mesquí,
obscur, quotidià,
fills.

Escric no sé per què,
mentre dormiu als llits.
Escric lletres de sang,
fills.

Creix, de boira, i prospera,
un sentiment hostil.
Hi ha molt de fill de puta,
fills.

Lentament, tristament,
lletres de sang escric.
Una nit com una altra,
fills.

[Poemes esparsos]

La madrugada

El tren, el primer tren. Aquella madrugada.
Los vagones de estiércol, el farolillo ardiendo
en el andén, las chicas que se van a las fábricas
y aquel olor a cuero, a humedad, a sobacos,
a humanidad espesa. Digo la madrugada
de aquellos que regresan del trabajo nocturno,
de los que bajan al trabajo a la ciudad
con el saco a la espalda de la pobre comida,
con los ojos hinchados, las bufandas tapándoles
la boca, y ese olor, el agrio olor a alcoba,
a no sé qué. Los trenes de la mañana, el tren
oliendo a pulimento, y las bombillas sucias,
y las bombillas tristes, y las bombillas fúnebres,
y las bombillas pobres, terriblemente pobres,
como aquella bombilla que había en el cuartel,
y este olor a cuartel, y estas bombillas, sí,
estas bombillas trágicas que están ahí, que están
terriblemente ahí, que están ahí de cuerpo
presente, yo qué sé, con una amarillez
de muerto o de capilla ardiente. Qué espantosas
bombillas, de repente, aquí, en esta estación,
en este tren, ahora, y ardiendo en el andén,
en el suelo, un farol llamea ajeno al viento.
y el tren, el tren, el tren. Y el pitido de pronto
y de pronto echa a andar. Y allá, las azoteas,
las tristes ventanitas de los tristes retretes,
los alambres con ropas tendidas a secar,
primero Marchalenes, Benicalap después
y después El Empalme y ya la huerta, oscura,
hermosa como un tigre. De pronto Burjasot,
Burjasot, Burjasot, Burjasot, Burjasot.
y el silencio otra vez cuando se aleja el tren
hacia Godella y hacia Rocafort y Moncada.
y esta paz, y esta paz de la estación ahora,
rodeada del campo silencioso y en sombras,
y el rumor de la acequia aquí cerca, aquí mismo.
y el aire entre los árboles. ¡y la triste bombilla
con su color de dedo de fumador, de uña
de fumador, de muerto o de melocotón
de cera: la bombilla de pronto, cuando paso,
ahí, balanceándose apenas con el aire!...
y el pueblo. El puente, el pueblo, y el rumor
de la acequia a mi espalda, y las calles tranquilas
y el carrito del hombre que se dirige a Abastos,
y la madre de Antonio que va a Misa primera
y dice que me tape la boca, que hace frío,
y el labrador que tose a golpes mientras anda,
y el que espera en la esquina el autobús y da
patadas en el suelo para entrar en calor,
y yo que aquí, en lo oscuro, orino en la pared
y el aire me devuelve el orín al abrigo,
y...
      Sí. Cuando yo puse la llave y le di vuelta,
sonaba el tren, bajando de Paterna, a lo lejos,
y entré en la habitación y allí estaba mi hija
al lado de su madre, tan rubia, gordezuela,
durmiendo, y en el suelo, vacío, estaba el vaso
aún sucio del último biberón.
                                           Y se puso
azul alrededor de la nariz, un poco. Y
"¡Esta niña está muerta!".
                                      Y luego unas burbujas
inmóviles, como un panal de espuma inmóvil,
encima de la sábana o encima de la toca
azul, no lo recuerdo.
                               Y blanca, blanca, blanca.
Terriblemente blanca su cara, su cabeza.
y su último aliento en brazos de mi hermana
y su madre clavándose las uñas en la cara
y mi madre en camisa, despeinada, y la casa
toda llena de gritos, y yo me echo a la calle
y cuando vuelvo a casa veo la puerta abierta,

la única puerta abierta en la calle a esas horas.

Y la luz. El cuchillo de luz, la triste luz,
la horrible luz, la fúnebre luz de la madrugada,
luz de andén, de cantina, de tren que cruza sucio
la madrugada, luz de barrio pobre con
olor de orín antiguo,
                                la luz, la horrible luz,
la tristísima luz,
                       y mi madre llorando
y meciendo a la niña y haciendo con la silla
un ruido,
              aquel ruido con el que parecía
que solía la niña dormirse más a gusto

[Primera soledad, Edicions Alfons el Magnànim, València 1988]

Societats anònimes de llops

on hi ha un avís incipient de carn,

on hi ha un anyell de sang rosada i tendra.

Societats anònimes de corbs

corporatius, corporativitzats,

xuclant la sang honorable del poble

alegrement i sense fer-ne cas,

de plors, de precs, d'intimitats inermes,

fins a esgotar l'humil pètal darrer!

Societats anònimes de tigres

sempre guaitant la coloma innocent!

Societats anònimes, voltors

tots congregats o congregació

seguint el vol de l'humit colomí!

Societats anònimes, tenebres,

horror només i vergonya i tristesa!

Pares i fills i germans i cunyats

tots al voltant del dividend, mesquins!

[Mural del País Valencià]

Els dies

Ara et diria el pare:

no saps quant he patit.

No et fies de ningú,

fill!

Tinc un gran cansament;

tot açò es avorrit.

I al capdavall... No sé,

fill.

Allò que vull és que

tu sigues ben feliç,

que et cries bé, i alegre,

fill.

Davant teu, em sé un pobre

home. Et demane: tin

llàstima del teu pare,

fill!

Mai sabràs com d'amarg

torne a casa, de nit,

per què t'escric açò,

fill.

Els patiments, les lluites,

la fúria sense fi,

l'empenta inesperada,

fill.

Totes aquelles coses

d'un món amarg i trist

que voldria evitar-te,

fill.

Un món d'ungles, de tigres,

de cor ocult i prim,

que espera entre les canyes,

fill.

Pense el món, pense en tu,

i em note un cor pueril,

humil com una pansa,

fill.

El dia de demà,

que estic pensant avui,

quan Déu vulga... No sé,

fill.

Com si, de tant ser pare,

m'anara convertint

en fill del fill... No sé,

fill.

Creixes dins el meu cor,

si abans creixies dins

el ventre de la mare,

fill.

Em creixes com un goig

que mai no podré dir,

com un pànic, com un

fill.

Un dia em moriré

de no haver-te parit,

de créixer-me tu tant,

fill.

[Inventari clement de Gandia, 2012]

MOLT

m'estime,

molt

m'enyore,

princesa,

Carmesina

del

meu

cor,

vostre

cos,

que

és

navegable,

i molt pense dignes hores de l'espasme a l'espant.

princesa

Carmesina,

obriria

vostra

brusa,

saltarien

vostres

pits

com

dos

tigres

lleons,

i veuria, més avall, vostra molsa al dessota de l'emblema del melic.

Digna

sou

seríeu

més dessota

meu

cos

pelut

aspre

com

vers

l'Odissea.

[Manual de conformitats]