|
Gandhi el pacificador és occit a l'escala d'un temple
¿Per què viure, si el rancor emmetzina l'aire? Sura
la follia en el cervell i la llàgrima és sutzura.....
Romania ton prec últim, oh Mahatma, ànima gran,
fràgil cos, magror angoixosa, sota el llenç agonitzant.
Contra els Ratxes, Agni pur t'ha emparat. La graderia
t'ha sentit gemir, ¡Ram, Ram!, quan plaent moria el dia,
i la túnica teixida pels teus dits ritualment
s'ha ensagnat en la dolcesa del combat més incruent.
¿Potser Rahu es menja el sol? Tota l'Índia es
desmaia
i s'ericen de turment el mil cims de l'Himàlaia.
Mes ton cor queda endarrera com el plec d'un
estendard
en volar contra l'oratgé -tigre humà, sàndal i
nard- ,
i es fondrà amb la multitud, encetant un feliç juga,
on la llei serà un delit i un racó del cel l'espluga.
Que s'elevi vora el Jumma la foguera: el teu neguit
pel corrent voga del Ganges cap als ports de l'esperit.
Tots el mars s'amansiran amb ta cendra pietosa,
pelegrí de la presó, de la fam, de la filosa.
Suaus d'ulls, tendres de boca, gaudirem la llibertat,
i el sermó de la Muntanya daurarà els costers de blat.
Δ
El mur
El mismo
muro de incomprensión
separándonos.
RAFAEL ALBERTI, La arboleda perdida.
Doncs aquell mur encara és alt i
trist,
i no ens veiem els uns als altres, déus
i tigres tots. Qui té dins el seu puny
la veritat, qui la raó, qui el plom
que alça als carrers una tromba de sang.
Mai, Rafael Alberti, no podrem
enlloc trobar l'arbreda que, tenaç,
darrere teu avança, bé que perd
pel camí fulles, branques i verdor
i hom veu pertot innumerables blancs.
També als matins ens ve el diari ple
d'atrocitats, de polsos destruïts,
d'estels perduts. La papallona mor
dins la bafor del túnel. El vaixell
no travessa arcs platejats de dofins.
La costa és un desert o una presó,
i naveguem cap al no-res dels ulls.
¿Quan guanyarem la calma? No tenim,
per ara, temps ni d'ordenar les veus,
sempre impel·lits per tots els vents brutals,
sempre romeus d'una esperança hostil.
Octubre 1975
Δ
|
|