Narcís Comadira

[Narcís Comadira]

Un passeig pels bulevards ardents
Caràcters

Vida, tu, d'on sorgeixes?
¿Quin afany poderós
pot desvetallar-te mínima
al més imperceptible
pòsit dur de la pedra?
¿De la pols mineral
que va, s'alça i es mescla
al metall decidit,
pur en cossos perfectes,
en macles de pirites,
o suspès en argiles,
en la carnal ortosa?
¿Del cristall absolut,
guspira d'oliví
al magma corsecat
de la pedra volcànica?

Llisques damunt dels quars,
llum en la llum del nombre,
absorta dels teus límits
eterns però amb llavor
d'un destí molt més alt
que passa per la dura
mancança de la forma.
Gasos, vapors, sacseig
en boires absolutes
damunt estanys de febre!
En la caiguda arrela
la mínima estructura.
Tendresa imperceptible
del codi més lleuger,
immarcesible llei,
neguit etern, neguit
de retornar al cristall
mental del pensament.

Neguit enterc del liquen,
neguit carnós del fong,
doll fresc de la falguera,
música de l'espora!

¿Quin miracle congries
en el teu créixer, tany,
passió de la saba,
esclat fugaç, projecte,
cristall vivent, imatge,
del passat i el futur,
diamant de la flor,
misteri de la rosa?
Per tu es veuen pagades
les heures més obscures,
l'herba i la vinya verge,
la blava genciana,
el saüquer, el gerani,
l'estàtica palmera,
l'olivera, el llorer,
tota la flora alpina
avesada a les neus,
al vent glaçat que exhorta
a acceptar el més humil
destí d'obscur rizoma,
esperant primaveres
sempre massa fugaces;
la flora tropical,
sempre exsudant febrosa,
perdent-se sempre extensa
en fulles generoses,
grandieloqúent, i sempre
tenebrosa de verd,
movent-se lentament
pels camins de l'excés,
voraç d'ella mateixa.
Que es podreix i neneix.

Ah! Carnívores flors
que us nodriu de la flor
mòbil que no enteneu,
gràcil insecte, lliure
flor de tanys vagarosos,
corol·les d'ales, èlitres;
mosca, joiell i màquina,
escarabat absurd,
cantàrida, maragda
viatgera, i tu, grill,
ritmador dels estius,
abegot insistent,
abella industriosa,
mare de mels i ceres.
I tu mantis llenyosa,
llagosta de rostoll,
enyorosa de fulles,
encara emmirallant-te
en passats vegetals,
branquilló de bambú.

Tu ofidi lliscós,
doble llengua que escolta
ritmes passats de tronc,
que avances cap a sangs
calentes, verinoses,
tu, nus que estreny dolcíssim.

Tu anguila germana,
que acompleixes el cicle
de la roca al fangueig,
del rierol al mar:
llampec nocturn de lluna!

Tu peix esmunyedís,
obscur el teu reialme
d'aigües dolces, salades.
Peix que et menges el peix,
peix que pastures algues.
Tu ortuga oblidada,
iguana, cocodril,
mandíbula implacable,
dents de tots els terrors.
Tu, llangardaix humil,
de pell resseca i trista,
vell prematur, i tu,
la gràcil sargantana,
regina de clivelles,
artifici d'or verd,
de quines mans d'orfebre?

¿Quin destí cap al seny,
quin foc d'ardent desig
et va esclafar les sangs,
quins fils desconeguts
et van tesar les ales
i et vas alçar potent
des de la roca esquerpa,
àliga, emperadriu
dels països celestes?

¿Quin cabal de tendresa
s'amaga al plomissol
del pit-roig, del pinsà,
de la lleu cadernera,
del rossinyol ocult
que canta en els fondals?

¿Quin afany clous, falcó,
en els teus cercles tràgics,
gòria dels ocells?
¿I tu, agró maldestre,
caçant entre canyissos?

¿Cap o vas tu, castor,
construint enfangat,
musell dolç, cua plana?
¿Llúdriga pescadora,
suavíssim hermini?
¿Tu, cavall comprensiu,
tu, ase humiliat,
tu, gat, tu, ós, senglar,
tu, gos, tu lleopard,
tu, vaca mugidora
d'ulls immensos, lleó
que devora la daina,
cérvol que fuig del tigre,
llop que fuig de la fam,
home que fuig de l'home?

Home, pou de terrors,
¿sents només a la sang
espessa de tants canvis
el desig de la pols,
de retornar al no-res?

Per un destí tan llarg,
fatigós de metalls,
d'ales, de sangs glaçades,
d'urpes i de renills,
d'astes, d'ullals, de becs,
de plomes i d'escates,
de tendresa i d'oblit,
d'astúcia i de caça,
d'instints empresonats,
fes teu el viatge!

Torna al teu nombre pur,
torna't vida més alta:
cicle d'un altre cicle:
matèria, esperit,
voluntat i desig,
mineral i vapor:
vida i no-res fets un
sol sentit sens sentit.
(Llibertat, llibertat
d'escampar-se i vagar
per espai sense cloure's
al nombre que obligant-nos,
ens fa llavor més lliure!)

Jo en el Tot i en Nom
que encercla tot impuls
generós, recobrant-me.
Trobant-me en tu i en tots,
en el Tot i en el Nom
que comprèn i ens comprèn,
que ens afirma negant-nos.
Nom reclòs en el Nom,
extasiat del Nom,
Nom, amor pur del Nom,
Nom, cristall del seu Nom.

[Enigma]

Un passeig pels bulevards ardents

Van tancar-se amb neguit les portes corredores,

darrere les muralles protegíem

somnis encara dolços de llençols,

olor de matinada, de taronja,

esma, instint i basarda de llum.

El dòlar s'ensorrava entre tipografies.

Cada pausa era un surt a la memòria,

cada rostre un parany, cada ull, estrany,

esfumats pensaments i pells boiroses,

només mitges paraules. Tanca't, tanca't

al món com una porta corredora,

preserva el teu sofrir del sofriment dels altres

i desa't ben desat, llibre entre pols,

ganivet al calaix, lluny de les xarxes

més fines, conductores de corrents ignorats.

¿O t'obriràs l'abric, la pell, el cor,

grapat de sal a la carn com un foc

i correràs a l'encalç dels que fugen,

parats, rendits en hermètics vinils,

surant eterns sobre mars de neguit?

Deixa al corrent el camí de la vida,

segueix endormiscat darrere la muralla,

repassa els titulars de la crisi del dòlar

i, dins del cau nocturn on els homes són ombres,

espera la parada on et duran amunt

escales grimpadores i un trepig apressat

mentre cada ull és un rellotge i corren

sense ales missatgeres els turmells

i els angles de les broques. Abandona't.

Fourmillante cité. Design, music composed,

sound and make-up. Quantes tones de rímel,

carbonissa subtil al desert dels meus ulls.

Hypocrite lecteur, ricordi la farfalla?

Cada pas un sotrac, cada cotxe un taüt.

Quina frisança a l'escorça dels cors,

quin formigueig al pellatge del riu,

quanta falsa alegria als moviments

del bassotto festoso che latrava

dintre les venes dels passants. Dolor.

Tant que se'ns desfigura la paraula.

L'abril és el mes més cruel, barreja

memòria i desig. ¿Veus les ribes del riu?

¿Veus guspires de llum diminutes de groc

modulant els perfils i els vapors de la joia?

El món és moviment i tot ordre impossible.

Només l'ordre de l'art et donarà el repòs,

vas dir-me castament mentre em besaves

i te m'enduies lluny, de matinada.

Fes-me veure la llum que reverbera,

fes-me veure les ombres transparents,

mostra'm la plenitud de les esferes,

vaig repetir delejant impossibles.

Per me si va tra la perduta gente,

una veu repetia des d'un arbre.

Vaig mirar-te anhelant per si somreies.

Somrigueres. I bé, vaig dir-me, llança't.

Sota la pell d'aquest món que cobreix

una pell més subtil, delicada,

on formiguegen continents de por,

tots desitjant el contacte i fugint-ne,

no vaig trobar el paisatge, tanmateix, gens estrany.

M'has enganyat, et vaig dir, i el retorn

és del tot impossible. Baixava en dolç pendent

la prada cap al riu. Al lluny, la factoria

fumejava boirosa i es reflectia en l'aigua.

Eren les onze del matí. La gent,

ajaçada indolent damunt de l'herba,

esperava tan sols un punt dolç de calor.

¿Què fan tots tan vestits? Vaig dir-te amb la mirada.

¿No és el cos el vestit més decent?

Vas riure'm a la cara i te n'anaves.

Vine, corre, em cridaves des de lluny,

jo et mostraré el paradís de la calma.

Vas despullar-me tot en un moment

amb les puntes dels dits tan febroses com flames.

Cal ésser pornogràfic i innocent, em vas dir

mentre em baixaves l'eslip transparent

que em cobria desigs i basardes

d'una ànima impotent que amb manaments

i amb vells mites morals tu m'excitaves

sense sang ni raó ni un plaer mínim.

Vaig escolar-me als teus braços. Després,

veient-me inútil, vas abandonar-me.

Van recollir-me uns catalans astuts

que anaven mont enllà. Jo, malferit,

tentinejava en penombres confuses.

Doctes doctors em cosiren a píndoles.

Mireu-lo des de baix, algú va murmurar,

cabria tot sencer en un pam de paper.

Quina miraculosa perspectiva:

primer les plantes dels peus i les benes

que l'embolcallen li fan com de túnica.

¿Veus els plecs dels genolls? ¿El turonet

que fan els genitals i al capdavall

la testa lacerada tot brandant

mentre segueix el trontoll del camí?

¿Què et recorda? Aquell sol sostingut,

aquell sol sostingut que posa un bri d'angoixa

al concert de les veus. Pensava una altra cosa.

Pensava en el bandit sicilià

sobre el marbre glaçat de la comissaria.

Sempre penses imatges, mai sorolls.

Cal pensar pensaments, algú recomanava.

I em vaig endormiscar amb aquell trontoll

i amb l'escalfor i el perfum de les martes.

Un cors gentil m'ha tant enamorat,

cantava el cor de les dames. Venien

a poc a poc sota l'ombra dels arbres.

Una llum irreal, més que cap d'aquest món,

tornava els cossos del tot transparents

i es veia el poliedre on estaven inscrits.

Tot anava avançant, dames, geometria,

cap a l'antic cobert, antic sempre novíssim.

Un ventijol suau només servia

per dur flaires d'espígol, xeringuilla,

roses vermelles, llessamí i lilàs

que amagaven, llunyanes, altes tanques.

Jo, cavaller, m'estava allà, badoc,

meravellat de la claror del dia

i ni tan sols gosava respirar

ni mirar-me els cavalls darrere meu.

L'ample capell em donava bona ombra.

Mere dreams, mere dreams!, una alosa cantà.

I vaig tornar a sentir els plors dels adamites.

Van començar a barrejar-se les formes.

Van començar a esgrogueir-se els jardins,

gardens where the peacock strays

with delicate feet upon old terraces.

I un remolí m'engolí en un moment

entre salmons i verats que saltaven

fins que, abraçat al taüt del meu cos,

vaig albirar l'esplendor de Bizanci.

Unreal city. Blanc i fred palau.

Heures que es mengen antigues drassanes.

Tigres que salten enmig de bambús

fugint dels ulls d'una lluna llunyana.

A prop del riu hi passegen soldats.

Uns, asseguts sota fràgils acàcies,

llegeixen cartes d'amor al solell

mentre s'estira mandrosa la tarda.

Sortint del pont hi ha un ciclista aturat,

quan jo m'hi atanso s'ha tornat de marbre.

Vaig i el despullo del seu gec pelfut,

miro amb tristesa els seus membres d'estàtua.

Li beso els llavis encara calents.

Fujo de pressa abans no vingui un guardia.

¿On aniràs que no et trobin els folls?

¿Quin coll de llum et durà a l'altra banda?

¿Vols amagar-te al jardí del convent?

Ara és obert i repiquen campanes.

Pujo pel marge agafant-me als matolls,

fa un vent que talla i que glaça les basses.

Miro si em miren i veig ben gebrat

el monument als caiguts per la pàtria.

Sento músiques que vénen de lluny.

Val més que et fiquis a dins d'una escala.

Són els soldats que se'n van cap al front

amb els fusells i una tendra rialla.

¿A matar moros, eslaus i jueus?,

crido poruc desviant la mirada.

Cent ulls de fera se'm claven ardents

i el cos em pesa de tanta metralla.

Que Paris était beau à la fin de septembre.

Corria un aire tebi com de final d'etapa

i ens estàvem xerrant a la llum del migdia.

Aviat cadascú fugiria content

pel seu camí secret, irreal de tants somnis.

Ah dolor, contingut lleopard,

endormiscat al redós dels til·lers.

Aquell món s'esfumava. Potser tots ho sabíem

i ens estàvem tranquils, mansament somrient,

immortals dins l'instant que fixàvem per sempre.

Que Paris était beau à la fin de septembre.

¿Quin és el teu secret, quin és el teu secret?,

m'anaves repetint. Traçàvem

figures a la sorra, teoremes

tan antics com nosaltres. Jo callava.

Qui sap quines tempestes s'amagaven

dins d'aquell caparrà, quins desitjos incerts,

quins viatges remots saltant d'un arbre a l'altre

amb el teu cos elàstic. ¿Quin secret?

Am Brunnen vor dem Thore

da steht ein Lindenbaum

ich träumt'in seinem Schatten

so manchen süssen Traum.

Ah, dolor meu, sempre a l'aguait, pantera,

aquell món s'esfumava, s'esfumava.

¿Quin és el teu secret?, només vas dir-me.

Corria un aire tebi com de final d'etapa.

Que Paris était beau à la fin de septembre

¿Hauríem perseguit, junts, la Balena Blanca?

Corre la sang dins de les nostres venes,

nits com udols, feres sense carnassa,

ullals i ulls, guspires a la fosca.

I vam cercar l'amor, l'abril corria

amb els seus tremolors i amb perfum de lilàs.

D'a sede que m'abrasa, craras fontes

apagad o queimor... Madame, madame...

Missenyora fugia pels jardins

deixant entre les branques filagarses de gasa.

Valets de chambre em seguien voraços.

Adolescents, donzelles, roses roses de seda

aparegudes al corall dels somnis.

Els pètals dels teus ulls, com papallones

sobre la pell, sobre les falles, sobre...

Com un bosc sobre un bosc, en tempesta perpètua,

fòsfor i estels i la saba dels llavis.

Jo terbolí, fosc corrent de la mar,

Gulf Stream d'amor desfent-me sobre illes,

agitant les palmeres, enduent-me

cases, poblats, destrossant els sembrats,

esbullant cabelleres sobre platges i aromes

Madame, madame, plaer meu, vida meva,

goig i desfici, cruel Pentesilea.

Lluna del Iemen, Tigre de Bengala,

Torre de vori, Card entre llirs, dóna'm

la darrera punxada verinosa

que se'ns endugui llac endins i ens perdi

entre ruïnes del teu cos, del Temple,

Monestir transparent, Balena blanca,

Àspid sagrat, Amor, ora pro nobis.

Caravanes que fugen, ploroses, arrosseguen

un farcell prou pesat. I masos cremen lluny.

Ara torno endarrere, veig cares conegudes

que ja no em reconeixen. Basarda i por els empeny.

Fam i pesta desola tots els poblats d'Europa.

Hi ha exèrcits que saquegen, pagesos revoltats,

clergues que es venen l'ànima a irrisoris dimonis.

Corre cavall, oh, corre! Quin verd tan clar té el faig!

El salitre rosega el fons de les pintures,

un artròpode es menja el text dels manuscrits.

Amor, amor, i et beso, porta'm braçats de roses.

Com el fenc, com el fenc són els dies de l'home,

com les flors del camí, així, de pressa, es mor.

Amor, amor, i et beso, porta'm braçats de roses.

Fugissera Bellesa sempre incontaminada,

vine tu amb el fuet d'un somriure o d'uns ulls.

Sacseja'ns en la fosca de la monotonia,

desafia el passat, el present i el futur.

Vine enmig de la fúria d'aquest món que s'acaba,

de confusa tenebra, de mentida i oblit.

Fes sagnar els nostres ulls que, en terra de ningú,

en el cor de la guerra, es debaten insomnes.

Londres, febrer de 1973.

Caràcters

Tornar-te a veure.
Salta, cor, i no pensis.
Que passin hores.

L’amor, un tigre,
entre bambús m’espera
per devorar-me.

¿Per quina escretlla
t’escaparàs, bellesa,
d’aquest cos àgil?

Si jo fos urpa,
quanta sang no faria
a la pell jove!

No sé si riure,
guerrer amb dues espases
i una d’intacta!

[En quarantena, Empúries, Barcelona, 1990]