Al Berto

Al Berto| sèrieAlfa 96

Imatge: La pèrdua | Pere Salinas

Al Berto

MASIA DE SANTA CATARINA

la casa va ser abandonada, roman buida. des d’una finestra es veu una altra finestra. l’interior és humit i fosc. on una porta enquadra una altra porta no s’adverteix cap senyal de vida. només floten aromes, presències tènues de cossos. la mirada s’atura sobre les geometries molsoses dels sostres. una ombra llisca vora el piano, l’estuc s’espoltreix, cau. se sent un soroll misteriós de pous, d’insectes dins les parets. la mirada aprèn a veure en la penombra verdosa de les sales. s’afina l’oïda i el tacte quasi aconsegueix delinear la presència dels morts. perdo la por, vaig de corredor en corredor sense encendre cap llum. aconsegueixo arribar a la porta de l’habitació de la infància, l’obro. la mar es pressent a partir d’un angle de tenebra, arran del llit. algú fotografia algú. l’espill encén el meu reflex. no m’hi reconec. hi ha una eixida secreta que mai no faig servir, ni tan sols en la fotografia. vaig créixer amb la casa. la infància va desaparèixer en un racó quasi inaccessible de la memòria. no queda res de la travessia alegre dels cossos que hi van viure. ni tan sols es troben els solcs de pluja en els parquets encara en bon estat de conservació. ni ossos de cap ocell que hagi servit d’aliment, ni cendra o trossos de carbó, restes de greix, res. la llum continua entrant per les escletxes de les finestres mal tancades. la nit travessa la casa fins als fonaments de sal. la desolació s’insinua fins a la medul·la de les fustes. la mirada escull algunes imatges de la casa, únics senyals guardats en la meticulosa memòria de qui amb ella va viure.

animals estrangulats, matèries plàstiques, un maó amb els forats plens d’adiants. un gos atropellat, taques de sang seca. el fons del safareig de ciment, el perfum de la roba rentada. una ombra s’inclina sobre el safareig. damunt la taula les ulleres, el regle que va pertànyer a l’avi, la raima de paper, la cullera de plata llaurada, una bombeta fosa, aigua. més aigua, un sobre mullat, les estilogràfiques, els llapis, la màquina d’escriure. s’ha fet difícil preveure fins on els ulls aconsegueixen anomenar, arxivar, ordenar per sempre els petits residus de l’adolescència. avui escriure és un acte nocturn. respiro dolorosament. escric sempre gitat o encongit sobre la taula. el silenci i les ombres llisquen al meu voltant. miren furtivament per damunt de la meva espatlla per veure què estic escrivint. sento la música que ve del fons de la meva solitud. música aquàtica, arestes de sang, dits porucs tamborinant sobre els vidres polsegosos. el teu nom, aquest so fred d’arbres desfent la calç de les parets. escric amb la por i l’esglai dins de cada paraula. la vida aconsegueix l’espiral vertiginosa de la nit. és aquesta paraula que em serveix per anomenar-te i no cap altra: por. els textos avancen amb la desolació de la casa, panteixen sobre el paper, em fan mal els dits i els ulls, els òrgans del cos que mai no he vist. el pit desgastat per la malaltia. per una escletxa en les fustes creix l’alba. perfora, entra per la finestra, envaeix la intimitat penombrosa de l’habitació. paro d’escriure, estic molt i molt cansat. en l’esgotament de la nit em vaig trobar enumerant les coses estimades. les poso en els llocs on sempre van estar, els dono una edat, un ús, i abans que el matí s’ensorri sobre la casa creo de nou el món. després, espero el son. se m’inflen les parpelles, endevino els somnis anteriors a la meva edat. el cos llisca per l’abisme florit de les galàxies. no sé res de mi durant aquestes hores. absolutament res.

poc més a dir. camino deixant anar els darrers residus de la memòria. fragments de nit escrits amb el cor pressentint les catàstrofes del món. la gran solitud és un lloc blanc poblat de mites, de tristeses i d’alegria. però estic quasi sempre trist. algunes fotografies em revelen que en altres llocs ja havia estat trist. per exemple, en el fons d’aquest pou vaig veure inclinar-se l’ombra adolescent que vaig ser. aigua lunar, canyars, lluminosos escarabats, aquest sol cremant la pell de les plantes. camino pels textos i m’adono de tot això. el que començo ho deixo inacabat, com deixaré la vida, n’estic segur, inacabada. el món em va pertànyer, la memòria em revela aquesta herència, aquest bé. avui, només sento el vent revifar ferides, res no posseeixo, ni tan sols el sofriment. una altra memòria prenent forma, m’esglaia. encara no ha passat res i ja he envellit tant. un joc d’esquerdills és tot el que posseeixo, la memòria que ve encara no té el dolor dins seu. les fotografies i els textos, el teu rostre, podrien projectar-me a un futur més feliç, o contar-me els desastres de les tornades recomençades. però, quan més tard aconsegueixi adonar-me que la vida va vibrar dins meu, un instant, n’estaré segur que res d’allò em va pertànyer. ni tan sols la vida, cap mort. en la mateixa posició, reclinat sobre el meu fràgil cos, començo de nou a escriure. estic una altra vegada ocupat en oblidar-me. l’escriptura és precària morada per al vagareig del cor. em queda la pertorbació d’haver travessat els dies, humilment, sense laments. cau la nit o apunta el dia, tant hi fa.

[Traducció: Joan Navarro]

[+]