Franc Bardòu| sèrieAlfa 95
Imatge: Noah Pettit
Navarro
Franc Bardòu
Regiscles
Esplugar lo vièlh mond coma
irange madur
per ne beure lo chuc e lo
muc tot de l’Èsser
e ne daissar tombar la pèl
del devenir,
ja qu’al fruit se coneis la
natura de l’albre ?
Esplugar lo passat que
passant nos passís
coma la flor per l’òrt que
d’amor dardalhava,
puèi contemplar, per res, un
futur intocable
que nos vendràn per mèssa, e
continuar d’èsser ?
Non soi d’aquesta pèl ni non
soi d’un passat
que nos inventa faula e nos
encastra sòmni,
e lo futur non es seguida de
cap faula.
Dins los regiscles vans de
la font de lutz canda,
ja l’agait se prefond a çò
que voldriá veire,
venent tot se vesent vision
de l’invisible
A nos rabir rason
Ai, dins lo cant del vent canut,
invertida l’ampla claror
de las tiás doas mans ofèrtas
coma qui clava
una orason.
Arrapada a l’òrle dels albres,
la páur nos a rason rabida,
s’inventant catedralas d’ombras
per n’incarnar d’òrbas cançons.
Me soi volgut cénher d’abséncia
per n’inversar cada
sason,
la d’esperar, la de patir,
e del temps que
las nèus tan vièlhas
fondián coma amors al solelh,
me soi vist paréisser a ta gràcia.
Franc Bardòu. Tolosa 1965. Ensenhant e poèta, autor d’una tèsi de doctorat subre l’òbra e la pensada de’n Renat Nelli.
Colabòra a la revista Òc. Prèmi Godelin 2011 de l’Academia del Lengadòc per l’ensemble de son òbra
poëtica, Es l’autor de
recuèlhs de poèmas als coma : L’arbre de mèl (2010), Fòc als uèlhs ai set de
brasas (2013), Cançonièr d’un temps esperdut (2016), Nocturnal d’errança (2017), Mantèls d’exili (2018), Lo Dîvân de ma Sobeirana
(2019), Sextant de Vèrses (2020), Dins tos braces (2021), La nuèit
(2022).
Esquitxos
¿Pelar el vell
món com una taronja madura
per beure’n
tot el suc de l’Ésser
i deixar-ne
caure la pell de l’esdevenir,
ja que pel
fruit es coneix la natura de l’arbre?
¿Pelar el passat que en passar ens panseix
com la flor que irradiava d’amor al jardí,
contemplar després, inútilment, un futur intocable,
d’això no hi ha cap
dubte, i continuar essent?
No sóc d’aquesta pell ni tampoc sóc
d’un passat
que ens inventa una faula i ens encasta en un somni,
ni el futur és la
seguida de cap faula.
En els esquitxos
estèrils de la font de llum pura,
la mirada es confon amb allò que voldria veure,
tornant-se, tot veient-se, visió de
l’invisible.
Per fer-nos perdre la raó
En el cant del vent canós,
he capgirat l’ampla claror
de les teves dues mans ofertes
com qui acaba una pregària.
Aferrada a la vora dels
arbres,
la por ens fa perdre la raó,
inventant-se catedrals d’ombres
per encarnar-ne cegues cançons.
He volgut cenyir-me d’absència
per tal de capgirar cada estació,
la d’esperar, la de patir,
i mentre les neus tan velles
es fonien com amors al sol,
he despuntat gràcies a tu.
Franc Bardòu. Tolosa 1965. Professor i poeta, autor d'una tesi doctoral sobre
l’obra i el pensament de Renat Nelli.
Col·labora a la revista Òc. Ha estat premi Godelin 2011 de l’Acadèmia del Llenguadoc per tota
la seva obra poètica. És autor de nombrosos reculls de poemes com ara: L'arbre de mèl
(2010), Fòc als uèlhs ai set
de brasas (2013), Cançonièr d'un temps esperdut (2016), Nocturnal d'errança
(2017), Mantèls d'exili (2018), Lo Dîvân de ma Sobeirana
(2019), Sextant de Vèrses
(2020), Dins tos braces (2021), La nuèit
(2022).
[Traducció: Dolors Català]
Salpicaduras
¿Pelar al viejo mundo como una naranja madura
para beber todo el jugo del Ser
y dejar caer la piel del devenir,
ya que por el fruto se conoce la naturaleza del árbol?
¿Pelar el pasado que, al pasar, nos marchita
como la flor que irradiaba de amor en el jardín,
contemplar después, inútilmente, un futuro intocable,
de esto no hay ninguna duda, y seguir siendo?
No soy de esa piel ni tampoco soy de un pasado
que nos inventa una fábula y nos engasta en un sueño,
ni el futuro es el seguimiento
de ninguna fábula.
En las salpicaduras estériles de la fuente de luz
pura,
la mirada se confunde con lo que querría ver,
volviéndose, mientras se ve, visión de lo invisible.
Para hacernos perder la razón
En el canto del viento canoso,
he invertido la extensa claridad
de tus dos manos ofrecidas
como quien termina una oración.
Aferrado al borde de los árboles,
el miedo nos hace perder la razón,
inventándose catedrales de sombras
para encarnar ciegas canciones.
He querido ceñirme de ausencia
para invertir cada estación,
la de esperar, la de sufrir,
y mientras las nieves tan viejas
se fundían como amores al sol,
he despuntado gracias a ti.
Franc Bardòu. Toulouse 1965. Profesor y poeta, autor de una tesis doctoral sobre la
obra y el pensamiento de Renat Nelli.
Colabora en la revista Òc. Ha sido premio Godelin 2011 de la Academia del Languedoc
por toda su obra poética. Es autor de numerosas recopilaciones de poemas tales
como: L'arbre de mèl (2010), Fòc als uèlhs ai
set de brasas (2013), Cançonièr d'un temps esperdut
(2016), Nocturnal d'errança
(2017), Mantèls d'exili
(2018), Lo Dîvân
de ma Sobeirana (2019),
Sextant de Vèrses
(2020), Dins tos braces
(2021), La nuèit
(2022).
[Traducción: Dolors Català]
Eclaboussures
Éplucher le vieux monde comme
une orange mûre
pour en
boire le jus qui découle de l’être
puis en
laisser tomber la peau du devenir,
puisque au
fruit nous savons la nature de l’arbre ?
Éplucher le passé qui, passant,
nous flétrit
comme au
jardin la fleur qui d’amour rayonnait,
puis
contempler, pour rien, un futur intouchable
qu’on
nous vendra pour messe, et continuer d’être ?
Je ne suis cette peau ni même
ce passé
qui
nous invente fable et nous scelle en un songe,
ni nul
réel futur n’est poursuite de fable.
Dans les éclaboussures de la
pure lumière,
le
regard se confond à ce qu’il voudrait voir,
devenant, se voyant, vision de l’invisible.
A nous en prendre la raison
J’ai, dans le chant du vent chenu,
inverti la
vaste clarté
de tes mains vers le ciel offertes
comme on veut clore une oraison.
Agrippée à l’orée des arbres,
la peur nous a pris la raison,
s’inventant mille temples d’ombres
pour en incarner les chansons.
J’ai voulu me ceindre d’absence,
afin d’inverser les saisons,
celle d’espérer, de pâtir,
et tandis que les vieilles neiges
fondaient comme amours au soleil,
de par ta grâce enfin j’ai point.
Franc Bardòu. Toulouse, 1965. Enseignant et poète, auteur d’une thèse
de doctorat sur l’œuvre et la pensée de Renat Nelli. Collabore à la revue Òc. Prix Godelin 2011
de l’Académie du Languedoc pour l’ensemble de son oeuvre
poétique. Il est l’auteur de recueils
de poèmes tels que, L’arbre de mèl (2010), Fòc als uèlhs ai set de brasas
(2013), Cançonièr d’un
temps esperdut (2016), Nocturnal d’errança (2017), Mantèls d’exili (2018), Lo Dîvân de ma Sobeirana (2019),
Sextant de Vèrses
(2020), Dins tos braces
(2021), La nuèit
(2022).
[Traduction : Franc Bardòu]
| a | entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer