Amada Cròs| sèrieAlfa 95
Imatge: Noah Pettit
Navarro
Amada Cròs
La lluna no és més que un reflex
La luna no
es más que un reflejo
La
luno es rèn que rebat
La luno es rèn que rebat,
uno surfàci ʼmé de relèu primàri,
que dins li pupilo naïve cavon sènso founsour.
Sa
bèuta es artificialo
perqué, sachas-lou, es un mirau bourna,
un image pivelaire
tremudant vosto percepcioun.
La
luno es messorgo.
L’espincha vous cremara jamai lis iue,
au countràri dóu soulèu countrarious.
Mesfisanço.
Mesfisas-vous de la lus frejo,
perqu'escound la sournuro.
Mesfisas-vous,
ço que briho
brulo pas toujour,
ço qu’escleiro
es pas toujour fiò.
La
luno es rèn que rebat,
sachas la regarda’ mé distànci :
quouro vous parèis procho,
demoro sèmpre liuen ;
quouro vous sèmblo de couire,
uno eclùssi fai ilusioun,
em’ un trousset de trelus
rauba pèr assourbimen.
Lis
esclat qu’envirounoun la luno
brihon ʼmé la lumiero siéuno ;
soun lis estello,
li brasié dóu cèu.
E quand la luno
perd soun darnié quart,
la vouto parpelejo ʼmé sis iue infini.
Li veici, li lus vertadiero,
que clignon, mai qu’emplisson
l’univers.
Pióulenc, setèmbre e óutobre de 2019
Lo monde darrier teis
uelhs
Un jorn,
una maire diguèt a son enfant :
« Mai en qué sembla lo monde
darrier teis uelhs ?
M'es avis que tei pès se quichan lèu ai puechs
Que non pòs ni grimpar ni destruire en bofant ».
« Ben...», faguèt lo pichon, « se tot ven estofant,
Ieu tòque l’orizont e mai lei nuechs,
Que lei raras entre lo reau e
lo raive blu
Me dònan de fòrças sensa gaire d’afan.
An’ ieu lo monde, e mai adieu
lo monde claus !
Que mon regard linde fai d'una
gota un lau :
Bute una barca sus lo canau
dau revèlh,
Mai jamai
sabe se dòrme
ò siáu en esvèlh,
Quora lei montanhas tomban e
que vau luenh,
Glissant sus leis ersas d’un territòri plen. »
Piolenc, 05, 06 e 07/04/21
Amada Cròs (1991) es
una professionala de l’informacion
e de la comunicacion. La lenga
d’òc marca d’ara-endavant la maja part de sa creacion
poetica e ficcionala. Son especialitat es la versificacion dins sa fòrma neo-classica. Tanben, i’agrada d’expleitar d’autrei variantas de la lenga, en mai de son provençau rodanenc
(estandard) que parla e escrís
correntament. Fai usatge dei grafias dichas mistralenca e alibertina. La poesia
contemporana en occitan, e la literatura en generau, son per ela una dralha
naturala per l’expression d’una lenga populària e enauçada. Amy ganha son permier prèmi literari en 2011, e publica en 2020 son poèma « Amor
de l'autra riba »
premiat per Aran
de literatura, dins Paraulas de hemnas,
l’antologia poetica realizada per Paulina Kamakine.
La lluna no es més
que un reflex
La lluna no és més que un
reflex,
una superfície de relleus
primaris
que dins les pupil·les ingènues
caven sense fondària.
La seva bellesa és artificial
perquè, sapigueu-ho, és un
mirall buit,
una imatge fascinant que
transforma la vostra percepció.
La lluna és mentida.
Observeu-la, no us cremarà mai
els ulls,
al contrari del sol
contradient.
Desconfiança.
Desconfieu de la llum freda,
perquè amaga la foscor.
Desconfieu,
allò que brilla no sempre
crema,
allò que il·lumina no sempre és
foc.
La lluna no és més que un reflex,
sapigueu mirar-la amb
distància:
quan us sembla que és a prop,
roman sempre lluny;
quan us sembla de coure,
un eclipsi us enganya
amb un tros de brillantor
robat per absorció.
Les resplendors que envolten la lluna
brillen amb la seva pròpia
llum;
són les estrelles, els brasers
del cel.
I quan la lluna perd el seu
darrer quart,
la volta pestanyeja amb els seus ulls infinits.
Vet-les aquí, les veritables llums
que parpellegen, però que
omplen l’univers.
Pióulenc, setembre i octubre de 2019
El món darrere els teus ulls
Un dia, una mare va dir al seu
fill:
«Però a què s’assembla el món
darrere els teus ulls?
Penso que els teus peus
ensopeguen de seguida amb els pujols
Que no pots ni grimpar ni
destruir bufant».
«Bé...», va dir el petit, «si
tot es fa asfixiant,
Jo toco l’horitzó i fins i tot
les nits,
Perquè les fronteres entre allò que és real i el somni blau
Em donen energia sense gaire
esforç.
El món és meu, adeu al món tancat!
Perquè la meva mirada límpida
fa d’una gota un llac:
Empenyo una barca pel canal del
despertament,
Però no sé mai si dormo o si
estic despert
Quan cauen les muntanyes i
m’allunyo
Lliscant sobre les ones d’un territori compacte.»
Piolenc, 05, 06 i 07/04/21
Amada Cròs, 1991. Treballa en el camp de la
informació i de la comunicació. La major part de la seva creació poètica i de
ficció està escrita en occità. Sol versificar a la manera neoclàssica. També li
agrada utilitzar altres variants de la llengua, a més del seu provençal rodanenc, que parla i escriu amb fluïdesa. Fa servir les
grafies mistraliana i alibertina.
La poesia contemporània en occità, i la literatura en general, són per a ella
un camí natural per a l’expressió d’una llengua popular i elevada. Amada va
guanyar el seu primer premi literari el 2011, i el 2020 va publicar el seu
poema «Amor de l’autra riba», que va rebre el Premi Aran de
Literatura, i que ha estat inclòs en Paraulas de hemnas, l’antologia poètica feta per Pauline Kamakine.
[Traducció: Dolors Català]
La luna no es más que un reflejo
La luna no es más que un reflejo,
una superficie de relieves primarios
que dentro de las pupilas ingenuas cavan sin profundidad.
Su
belleza es artificial
porque, sabedlo, es un espejo hueco,
una imagen fascinante que transforma vuestra percepción.
La
luna es mentira.
Observadla, nunca os quemará los ojos,
al contrario del sol contradicente.
Desconfianza.
Desconfiad de la luz fría,
porque esconde la oscuridad.
Desconfiad,
lo que brilla no siempre arde,
lo que ilumina no siempre es fuego.
La
luna no es más que un reflejo,
sabed mirarla con distancia:
cuando os parece cercana,
permanece siempre lejos;
cuando os parece de cobre
un eclipse os engaña
con un trozo de brillo
robado por absorción.
Los
resplandores que rodean la luna
brillan con su propia luz;
son las estrellas, los braseros del cielo.
Y cuando la luna pierde su último cuarto,
la bóveda pestañea con sus ojos infinitos.
Helas
aquí, las verdaderas luces
que parpadean, pero que llenan el universo.
Pióulenc, septiembre y
octubre de 2019
El mundo detrás de tus ojos
Un
día, una madre le dijo a su hijo:
«Pero
¿a qué se parece el mundo detrás de tus ojos?
Pienso
que tus pies tropiezan enseguida con las colinas
Que
no puedes ni trepar ni destruir soplando».
«Bien...»,
dijo el pequeño, «si todo se hace asfixiante,
Yo
toco el horizonte e incluso las noches,
Porque
las fronteras entre lo real y el sueño azul
Me
dan energía sin mucho esfuerzo.
El
mundo es mío, ¡adiós al mundo cerrado!
Porque
mi mirada límpida hace de una gota un lago:
Empujo
una barca por el canal del despertamiento,
Pero
nunca sé si duermo o si estoy despierto
Cuando
caen las montañas y me alejo
Deslizándome
sobre las olas de un territorio compacto.»
Piolenc, 05, 06 y 07/04/21
Amada Cròs, 1991. Trabaja en el campo de la información y de la
comunicación. La mayor parte de su creación poética y de ficción está escrita
en occitano. Suele versificar al modo neoclásico. También le gusta utilizar
otras variantes de la lengua, además de su provenzal rodanense,
que habla y escribe con fluidez. Utiliza las grafías mistraliana
y alibertina. La poesía contemporánea en occitano y
la literatura en general son para ella un camino natural para la expresión de
una lengua popular y elevada. Amada ganó su primer premio literario en 2011, y
en 2020 publicó su poema «Amor de l’autra riba», que
recibió el Premio Aran de Literatura, y que ha sido incluido en Paraulas de hemnas, la
antología poética hecha por Pauline Kamakine.
[Traducción: Dolors Català]
La lune n’est que
reflet
La lune n’est que reflet,
une surface aux
reliefs primaires,
qui dans les pupilles
naïves creusent sans
profondeur.
Sa beauté est
artificielle
car, sachez-le, elle
est un miroir creux,
une image fascinante
métamorphosant votre perception.
La
lune est mensonge.
L’observer ne vous brûlera
jamais les yeux,
au contraire du
soleil contrariant.
Méfiance.
Méfiez-vous de la lumière froide,
parce qu’elle cache
l'obscurité.
Méfiez-vous,
ce qui brille ne
brûle pas toujours,
ce qui éclaire n’est
pas toujours feu.
La
lune n’est que reflet,
sachez la regarder avec
distance :
quand elle vous paraît proche,
elle demeure toujours
loin ;
quand elle vous semble
de cuivre,
une éclipse fait
illusion,
avec un fragment de
splendeur
volé par absorption.
Les
éclats qui environnent la lune
brillent de leur propre lumière ;
ce sont les étoiles,
les brasiers du ciel.
Et lorsque la lune perd son
dernier quart,
la voûte cille de ses
yeux infinis.
Les voici, les lumières véritables,
qui clignent, mais qui
emplissent l’univers.
Pióulenc, septembre et
octobre de 2019
Le monde derrière tes yeux
Un jour, une mère
dit à son enfant :
« Mais à quoi
ressemble le monde derrière tes yeux ?
Je suppose que tes
pieds se heurtent vite aux hauteurs
Que tu ne peux ni
grimper ni détruire en soufflant. »
« Bien... »,
fit le petit, « si tout devient étouffant,
Moi je touche
l’horizon et même les nuits,
Car les frontières
entre le réel et le rêve bleu
Me donnent des
forces sans aucune peine.
À moi le monde, et
puis adieu le monde clos !
Car mon regard
limpide fait d’une goutte un lac :
Je pousse une
barque sur le canal du réveil,
Mais jamais je ne
sais si je dors ou si je suis éveillé,
Quand les montagnes
tombent et que je m’avance loin,
Glissant sur les
vagues d’un territoire plein. »
Piolenc, 05, 06 i
07/04/21
Amy Cros (1991) est une
professionnelle de l’information et de la communication. La langue d’oc
caractérise désormais la majeure partie de sa création poétique et
fictionnelle. Sa spécialité est la versification dans sa forme
néo-classique. Par ailleurs, elle aime à exploiter d’autres variantes de la langue, en plus de son
provençal rhodanien
(standard) qu’elle parle et écrit couramment. Elle fait usage des graphies
dites mistralienne et alibertine. La poésie contemporaine en occitan, et la littérature
en générale, sont pour elle une voie naturelle pour l’expression d’une langue
populaire et élevée. Amy gagne son premier prix littéraire en 2011, et publie
en 2020 son poème « Amor de l'autra riba » primé par Aran de literatura, dans Paraulas de hemnas,
l’anthologie poétique réalisée par Pauline Kamakine.
[Traduction : Amada
Cròs]
| a | entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer