DA

Amada Cròs| sèrieAlfa 95

 

Imatge: Noah Pettit Navarro

 

 

Amada Cròs

 

La luno es rèn que rebat

Lo monde darrier teis uelhs

 

La lluna no és més que un reflex

El món darrere els teus ulls

 

La luna no es más que un reflejo

El mundo detrás de tus ojos

 

La lune n’est que reflet

Le monde derrière tes yeux

 

 

 

 

 

OC1

La luno es rèn que rebat

 

La luno es rèn que rebat,

uno surfàci ʼmé de relèu primàri,

que dins li pupilo naïve cavon sènso founsour.

         Sa bèuta es artificialo

perqué, sachas-lou, es un mirau bourna,

un image pivelaire tremudant vosto percepcioun.

          La luno es messorgo.

L’espincha vous cremara jamai lis iue,

au countràri dóu soulèu countrarious.

           Mesfisanço.

Mesfisas-vous de la lus frejo,

perqu'escound la sournuro.

           Mesfisas-vous,

ço que briho brulo pas toujour,

ço qu’escleiro es pas toujour fiò.

            La luno es rèn que rebat,

sachas la regarda’ mé distànci :

quouro vous parèis procho,

demoro sèmpre liuen ;

quouro vous sèmblo de couire,

uno eclùssi fai ilusioun,

em’ un trousset de trelus

rauba pèr assourbimen.

             Lis esclat qu’envirounoun la luno

brihon ʼmé la lumiero siéuno ;

soun lis estello, li brasié dóu cèu.

E quand la luno perd soun darnié quart,

la vouto parpelejo ʼmé sis iue infini.

   Li veici, li lus vertadiero,

que clignon, mai qu’emplisson l’univers.

 

Pióulenc, setèmbre e óutobre de 2019

 

OC2

Lo monde darrier teis uelhs

 

Un jorn, una maire diguèt a son enfant :

« Mai en qué sembla lo monde darrier teis uelhs ?

M'es avis que tei pès se quichan lèu ai puechs

Que non pòs ni grimpar ni destruire en bofant ».

 

« Ben...», faguèt lo pichon, « se tot ven estofant,

Ieu tòque l’orizont e mai lei nuechs,

Que lei raras entre lo reau e lo raive blu

Me dònan de fòrças sensa gaire d’afan.

 

An’ ieu lo monde, e mai adieu lo monde claus !

Que mon regard linde fai d'una gota un lau :

Bute una barca sus lo canau dau revèlh,

 

Mai jamai sabe se dòrme ò siáu en esvèlh,

Quora lei montanhas tomban e que vau luenh,

Glissant sus leis ersas d’un territòri plen. »

 

Piolenc, 05, 06 e 07/04/21

 

Amada Cròs (1991) es una professionala de l’informacion e de la comunicacion. La lenga d’òc marca d’ara-endavant la maja part de sa creacion poetica e ficcionala. Son especialitat es la versificacion dins sa fòrma neo-classica. Tanben, i’agrada d’expleitar d’autrei variantas de la lenga, en mai de son provençau rodanenc (estandard) que parla e escrís correntament. Fai usatge dei grafias dichas mistralenca e alibertina. La poesia contemporana en occitan, e la literatura en generau, son per ela una dralha naturala per l’expression d’una lenga populària e enauçada. Amy ganha son permier prèmi literari en 2011, e publica en 2020 son poèma « Amor de l'autra riba » premiat per Aran de literatura, dins Paraulas de hemnas, l’antologia poetica realizada per Paulina Kamakine.

 

 

 95

 

C1

La lluna no es més que un reflex

 

La lluna no és més que un reflex,

una superfície de relleus primaris

que dins les pupil·les ingènues caven sense fondària.

La seva bellesa és artificial

perquè, sapigueu-ho, és un mirall buit,

una imatge fascinant que transforma la vostra percepció.

La lluna és mentida.

Observeu-la, no us cremarà mai els ulls,

al contrari del sol contradient.

Desconfiança.

Desconfieu de la llum freda,

perquè amaga la foscor.

Desconfieu,

allò que brilla no sempre crema,

allò que il·lumina no sempre és foc.

            La lluna no és més que un reflex,

sapigueu mirar-la amb distància:

quan us sembla que és a prop,

roman sempre lluny;

quan us sembla de coure,

un eclipsi us enganya

amb un tros de brillantor

robat per absorció.

             Les resplendors que envolten la lluna

brillen amb la seva pròpia llum;

són les estrelles, els brasers del cel.

I quan la lluna perd el seu darrer quart,

la volta pestanyeja amb els seus ulls infinits.

           Vet-les aquí, les veritables llums

que parpellegen, però que omplen l’univers.

 

Pióulenc, setembre i octubre de 2019  

 

C2

El món darrere els teus ulls

 

Un dia, una mare va dir al seu fill:

«Però a què s’assembla el món darrere els teus ulls?

Penso que els teus peus ensopeguen de seguida amb els pujols

Que no pots ni grimpar ni destruir bufant».

 

«Bé...», va dir el petit, «si tot es fa asfixiant,

Jo toco l’horitzó i fins i tot les nits,

Perquè les fronteres entre allò que és real i el somni blau

Em donen energia sense gaire esforç.

 

El món és meu, adeu al món tancat!

Perquè la meva mirada límpida fa d’una gota un llac:

Empenyo una barca pel canal del despertament,

 

Però no sé mai si dormo o si estic despert

Quan cauen les muntanyes i m’allunyo

Lliscant sobre les ones d’un territori compacte.»

 

Piolenc, 05, 06 i 07/04/21

 

Amada Cròs, 1991. Treballa en el camp de la informació i de la comunicació. La major part de la seva creació poètica i de ficció està escrita en occità. Sol versificar a la manera neoclàssica. També li agrada utilitzar altres variants de la llengua, a més del seu provençal rodanenc, que parla i escriu amb fluïdesa. Fa servir les grafies mistraliana i alibertina. La poesia contemporània en occità, i la literatura en general, són per a ella un camí natural per a l’expressió d’una llengua popular i elevada. Amada va guanyar el seu primer premi literari el 2011, i el 2020 va publicar el seu poema «Amor de l’autra riba», que va rebre el Premi Aran de Literatura, i que ha estat inclòs en Paraulas de hemnas, l’antologia poètica feta per Pauline Kamakine.

 

[Traducció: Dolors Català]

 

 

95

 

ESP1

La luna no es más que un reflejo

 

               La luna no es más que un reflejo,

una superficie de relieves primarios

que dentro de las pupilas ingenuas cavan sin profundidad.

         Su belleza es artificial

porque, sabedlo, es un espejo hueco,

una imagen fascinante que transforma vuestra percepción.

          La luna es mentira.

Observadla, nunca os quemará los ojos,

al contrario del sol contradicente.

           Desconfianza.

Desconfiad de la luz fría,

porque esconde la oscuridad.

           Desconfiad,

lo que brilla no siempre arde,

lo que ilumina no siempre es fuego.

            La luna no es más que un reflejo,

sabed mirarla con distancia:

cuando os parece cercana,

permanece siempre lejos;

cuando os parece de cobre

un eclipse os engaña

con un trozo de brillo

robado por absorción.

             Los resplandores que rodean la luna

brillan con su propia luz;

son las estrellas, los braseros del cielo.

Y cuando la luna pierde su último cuarto,

la bóveda pestañea con sus ojos infinitos.

      Helas aquí, las verdaderas luces

que parpadean, pero que llenan el universo.

        

Pióulenc, septiembre y octubre de 2019 

 

ESP2                                                            

El mundo detrás de tus ojos

 

Un día, una madre le dijo a su hijo:

«Pero ¿a qué se parece el mundo detrás de tus ojos?

Pienso que tus pies tropiezan enseguida con las colinas

Que no puedes ni trepar ni destruir soplando».

 

«Bien...», dijo el pequeño, «si todo se hace asfixiante,

Yo toco el horizonte e incluso las noches,

Porque las fronteras entre lo real y el sueño azul

Me dan energía sin mucho esfuerzo.

 

El mundo es mío, ¡adiós al mundo cerrado!

Porque mi mirada límpida hace de una gota un lago:

Empujo una barca por el canal del despertamiento,

 

Pero nunca sé si duermo o si estoy despierto

Cuando caen las montañas y me alejo

Deslizándome sobre las olas de un territorio compacto.»

 

Piolenc, 05, 06 y 07/04/21

 

Amada Cròs, 1991. Trabaja en el campo de la información y de la comunicación. La mayor parte de su creación poética y de ficción está escrita en occitano. Suele versificar al modo neoclásico. También le gusta utilizar otras variantes de la lengua, además de su provenzal rodanense, que habla y escribe con fluidez. Utiliza las grafías mistraliana y alibertina. La poesía contemporánea en occitano y la literatura en general son para ella un camino natural para la expresión de una lengua popular y elevada. Amada ganó su primer premio literario en 2011, y en 2020 publicó su poema «Amor de l’autra riba», que recibió el Premio Aran de Literatura, y que ha sido incluido en Paraulas de hemnas, la antología poética hecha por Pauline Kamakine.

 

[Traducción: Dolors Català]

 

 

95

 

FR1

La lune n’est que reflet

 

           La lune n’est que reflet,

une surface aux reliefs primaires,

qui dans les pupilles naïves creusent sans profondeur.

         Sa beauté est artificielle

car, sachez-le, elle est un miroir creux,

une image fascinante métamorphosant votre perception.

          La lune est mensonge.

L’observer ne vous brûlera jamais les yeux,

au contraire du soleil contrariant.

           Méfiance.

Méfiez-vous de la lumière froide,

parce qu’elle cache l'obscurité.

           Méfiez-vous,

ce qui brille ne brûle pas toujours,

ce qui éclaire n’est pas toujours feu.

            La lune n’est que reflet,

sachez la regarder avec distance :

quand elle vous paraît proche,

elle demeure toujours loin ;

quand elle vous semble de cuivre,

une éclipse fait illusion,

avec un fragment de splendeur

volé par absorption.

             Les éclats qui environnent la lune

brillent de leur propre lumière ;

ce sont les étoiles, les brasiers du ciel.

Et lorsque la lune perd son dernier quart,

la voûte cille de ses yeux infinis.

Les voici, les lumières véritables,

qui clignent, mais qui emplissent l’univers.

 

Pióulenc, septembre et octobre de 2019    

 

FR2

Le monde derrière tes yeux

 

Un jour, une mère dit à son enfant :

« Mais à quoi ressemble le monde derrière tes yeux ?

Je suppose que tes pieds se heurtent vite aux hauteurs

Que tu ne peux ni grimper ni détruire en soufflant. »

 

« Bien... », fit le petit, « si tout devient étouffant,

Moi je touche l’horizon et même les nuits,

Car les frontières entre le réel et le rêve bleu

Me donnent des forces sans aucune peine.

 

À moi le monde, et puis adieu le monde clos !

Car mon regard limpide fait d’une goutte un lac :

Je pousse une barque sur le canal du réveil,

 

Mais jamais je ne sais si je dors ou si je suis éveillé,

Quand les montagnes tombent et que je m’avance loin,

Glissant sur les vagues d’un territoire plein. »

 

Piolenc, 05, 06 i 07/04/21

 

Amy Cros (1991) est une professionnelle de l’information et de la communication. La langue d’oc caractérise désormais la majeure partie de sa création poétique et fictionnelle. Sa spécialité est la versification dans sa forme néo-classique. Par ailleurs, elle aime à exploiter d’autres variantes de la langue, en plus de son provençal rhodanien (standard) qu’elle parle et écrit couramment. Elle fait usage des graphies dites mistralienne et alibertine. La poésie contemporaine en occitan, et la littérature en générale, sont pour elle une voie naturelle pour l’expression d’une langue populaire et élevée. Amy gagne son premier prix littéraire en 2011, et publie en 2020 son poème « Amor de l'autra riba » primé par Aran de literatura, dans Paraulas de hemnas, l’anthologie poétique réalisée par Pauline Kamakine. 

 

[Traduction : Amada Cròs]

 

 

95

 

 

Maëlle Dupont

 

 

| a | entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer