Stephen Watts |
sèrieAlfa 78

Imatge: Disclosed memory: Lluís Estopiñan. 
Stephen Watts 
BRICK LANE MELA POEM (Selection)
Ghosts come pouring out
the houses
                 words have clogged  
my
throat: this mild winter I’ll put 
on my
mountain scarf and go out in
                         the dark: 
I’ll slowly walk down
the slight curve 
                and incline of the Lane,
my hand
in the hands of my friends in
a
tight drizzle towards the fizz of far
                                        light 
Toward the tunnel of
dark air that 
           is neither light nor real, 
but
either must be Bethnal Green or 
else is Beani Bazaar or the relic of a 
                       curling dream 
And as I walk I am
talking to ghosts 
                       and they are 
my
friends and they answer with mild
herbs of
speech to calm me, as surely  
                           as I shamble  
Past the oast-houses and mud fields of 
                       Shuttle Street 
and even
as I curve back on Woodseer 
a
tinsmith is hammering cups next  
               to Banglatown C&C 
And a man is pushing a
trolley through 
                            
Sylhet Town 
and I’m
become as old and young as I am 
and I
float in curved space in the black 
              light of this
lane  
Here is Kafka’s Dora
who opened a café 
                       with her brother 
at 53
Brick Lane after the war. Here’s 
the
string shop intact with its window 
                       nailed to the moon 
And my friend Nazrul Islam, the one 
                who wrote ‘Vidrohi’ 
on the
back of his hand. I am talking 
to
ghosts as I talk to my friends and 
                       here in her car   
Comes Shamim Azad, just in time as I 
      treat myself to
a bowl of dhall : 
join me
dear friend, help coax lemon in 
the
lentil or fold the curd and unbone 
                               
the ilish-fish 
And here is Nazrul Naz buying papers 
      at the last
Sangeeta 
translating Obaidullah while the whole 
vortex of
Brick Lane rears up and curls 
  round on its
circle  
Bill Fishman walks due
south talking 
                       to his dead dad, 
Majer Bogdanski plays
his violin stood 
in the
middle of the Lane and no-one 
                      wants to complain 
I walk out in the dark
light of the road 
     & hear the rotting of a sufi music 
and I
fall apart – or how else would I find 
the
mad-rapt sound I need and nowhere  
  else can find 
Let me hear music or I
will not go mad 
                and I want to lose 
this
sense and arthritis and spinning tin
of rationed
time that ends and begins 
            just where
the Lane
                                
Disappears: let me loose all sense or I’ll 
      not see what’s
looming 
at the
edge or hear the singers in the Mela 
or
taste the clay-baked fish and lassis of  
          this
swimming street  
Raw musics
burst in my head and make 
               stilt paths for my feet 
as I
shamble histories on this rooted coil  
and seek
the ever-precious venoms of 
                          the curly snake 
STEPHEN WATTS (1952), poet, editor and translator born in London.
When he finished university, he worked as a shepherd in the island of Outer Hebridean and currently he lives in London. Among his
publications stand out the Italian bilingual editions: The Mountain Language (2008) and Journey Across
Breath (2011); and the books The Blue Bag (2004), Ancient Sunlight (2014) and
The Language of It (2015). His poetry has been translated into Italian, Arab,
Czech and Bengali among other languages. He translates poets as Zuba Karbassi and Meta Kusar. He has come second twice for the National Poetry
Prize of United Kingdom.
POEMA DEL MELA DE BRICK LANE (Fragment)
Els fantasmes surten a doll de les cases
               
les paraules m’han obstruït
la gola : aquest hivern suau em posaré
la bufanda de muntanya i sortiré
           a
la fosca : 
Baixaré a poc a poc la lleugera corba 
           i
el pendent del carreró Lane,
amb la mà a les mans dels meus amics sota
un fort plugim cap a l’efervescència de la llum
           distant
Cap al túnel d’aire fosc que
           no
és ni lleuger ni real,
però deu ser Bethnal
Green o
bé Beani Bazaar o el vestigi d’un
                      somni cargolat
I mentre camino vaig parlant amb els fantasmes
                      i ells són
els meus amics i contesten amb herbes
suaus de la parla per tranquil·litzar-me, tan
cert
           com
que m’arrossego
Per davant dels assecadors de llúpol i camps de
fang de
                      Shuttle Street
i fins i tot quan torno a girar cap a Woodseer
un ferrer martelleja tasses al costat
           de
Banglatown C&C
I un home empeny un carro per
           Sylhet Town
i em faig tan vell i tan jove com sóc
i floto en l’espai encorbat en la llum
           ennegrida
d’aquest carreró
Aquí hi ha la Dora d’en Kafka que va obrir una
cafeteria 
                      amb el seu germà
al 53 de Brick Lane
després de la guerra. Aquí hi ha
la botiga de cordes intacta amb la seva
finestra
                      clavada a la lluna
I el meu amic Nazrul
Islam, el que
           es
va escriure ‘Vidrohi’
al dors de la mà. Estic parlant 
amb els fantasmes com parlo amb els meus amics
i
                      aquí amb el seu cotxe
Arriba la Shamim Azad, just quan em 
      
delecto amb un bol de dhall :
acompanya’m amiga meva, ajuda’m a esprémer
llimona a
les llenties o a escórrer el mató i treure-li
les espines
           al
peix ilisha 
I aquí hi ha en Nazrul
Naz comprant diaris
             en el darrer Sangeeta
traduint Obaidullah
mentre que tot
el vòrtex del Brick
Lane s’aixeca i s’enrotlla 
           en
el seu cercle
En Bill Fishman
camina cap al sud parlant
           amb
el seu pare mort,
en Majer Bogdanski toca dret el violí 
al bell mig del carreró i ningú
                      vol queixar-se
M’endinso en la penombra del carrer
    i
escolto el deteriorament d’una música sufí 
i m’ensorro – o de quina altra manera podria
trobar
el so extasiat que necessito i no puc trobar 
           enlloc
més 
Deixa’m escoltar la música o no em tornaré boig
           i
vull perdre 
aquest senderi i l’artritis i la baldufa
giratòria 
del temps racionat que acaba i comença
                      justament on el carreró Lane
Desapareix : deixa’m perdre tot el senderi o no
           veuré
el que sotja 
en el límit ni escoltaré els cantants al Mela
ni provaré el peix a la cassola i els lassis 
              d’aquest carrer que llisca  
Músiques pures m’esclaten al cap i m’obren
           camins
de xanques als peus
mentre m’arrosseguen històries per aquesta
bobina arrelada 
i cerco els verins més preats de
           la
serp enrotllada
[N. de la T.: El Boishakhi Mela és el cap d’any bengalí; se celebra a Londres, Nova
York i Tòquio. A Londres, té lloc al barri de Banglatown,
al carrer de Brick Lane i als seus voltants.] 
STEPHEN WATTS (1952) Poeta, editor i traductor nascut a Londres. En
acabar la universitat va treballar de pastor a l’illa d’Outer
Hebridean i actualment viu a Londres. Entre les seves
publicacions cal destacar les edicions bilingües en italià: The Mountain Language (2008) i Journey Across Breath (2011); i els llibres The Blue Bag (2004), Ancient Sunlight (2014) i The Language of It (2015). La seva poesia ha
estat traduïda a l’italià, a l’àrab, al txec i al bengalí entre d’altres
llengües. Tradueix poetes com Zuba Karbassi i Meta Kusar. Ha estat
guardonat dues vegades amb el segon premi Nacional de Poesia del Regne
Unit.  
[Traducció:
Jèssica Pujol]
POEMA DEL MELA DE BRICK LANE (Fragmento)
Los fantasmas salen a
borbotones de las casas
           las palabras me han taponado
la garganta : este suave invierno me pondré
la bufanda de montaña y saldré
           a la oscuridad :
Descenderé lentamente la
leve curva 
           y la pendiente del callejón Lane,
con la mano en las manos de mis amigos bajo
una fuerte llovizna hacia la efervescencia de luz
           a lo lejos
Hacia el túnel de aire
oscuro que
           no es ni ligero ni real,
pero debe ser Bethnal Green o 
bien Beani Bazaar
o el vestigio de un
           sueño enroscado
Y mientras ando voy
conversando con los fantasmas
                      y son ellos
mis amigos y contestan con hierbas
suaves del habla para tranquilizarme, tan cierto
           como que me arrastro 
Por los secaderos de
lúpulo y los campos de barro de
                      Shuttle Street
e incluso cuando vuelvo a girar hacia Woodseer
un herrero martillea tazas al lado 
           de Banglatown
C&C
Y un hombre empuja un
carro por
           Sylhet Town
y me hago tan viejo y joven como soy
y floto en el espacio curvo en la luz
           negra de este callejón
Aquí está la Dora de Kafka
que abrió una cafetería
           con su hermano
en el 53 de Brick Lane después de la guerra. Aquí está
la tienda de cuerdas intacta con su ventana
                      clavada a la luna
Y mi amigo Nazrul Islam, el que
           se escribió ‘Vidrohi’
en el dorso de la mano. Estoy hablando
con los fantasmas como hablo con mis amigos y
                      aquí viene en su coche
Shamim Azad, justo cuando
voy 
           a deleitarme con un bol de dhall :
acompáñame amiga mía, ayúdame a exprimir limón a
las lentejas o a escurrir el requesón y sacarle las espinas
                      al pescado ilisha
Y aquí está Nazrul Naz comprando diarios
           en el último Sangeeta
traduciendo Obaidullah mientras
que todo
el vórtice de Brick Lane se eleva y enrosca
           en su círculo
Bill Fishman
camina hacia el sud hablando
                      con su padre muerto,
Majer Bogdanski toca el violín de pie
en el medio del callejón y nadie
                      quiere quejarse
Salgo a la penumbra de la
calle
           y escucho el deterioro de una
música sufí 
y me derrumbo – o de qué otro modo podría encontrar
el sonido extasiado que necesito y no puedo
           encontrar en ningún otro lado
Déjame escuchar la música
o no me volveré loco
           y quiero perder
este sentido y la artritis y la peonza giratoria
del tiempo racionado que acaba y empieza
                      justamente donde el callejón Lane
Desaparece : déjame perder todo el sentido o no
           veré lo que se cierne
en el límite ni escucharé a los cantantes en el Mela
o probaré el pescado a la cazuela y los lassis de
           esta calle que se desliza
Músicas puras me estallan
en la cabeza y me abren
           caminos de zancos para los pies
mientras me arrastran historias por esta bobina
enraizada
y busco los venenos más preciados de
           la serpiente enroscada
[N. de la T.: El Boishakhi Mela es el fin de año bengalí y se
celebra en Londres, Nueva York y Tokio. En Londres, tiene lugar en el barrio de
Banglatown, en la calle de Brick
Lane y sus alrededores.]
STEPHEN WATTS (1952)
Poeta, editor y traductor nacido en Londres. Al terminar la universidad trabajó
de pastor en la isla de Outer Hebridean
y actualmente vive en Londres. Entre sus publicaciones cabe destacar las
ediciones bilingües en italiano: The Mountain Language (2008) y Journey Across Breath (2011);
y los libros The Blue Bag (2004), Ancient Sunlight (2014) y The Language of It (2015).
Su poesía ha sido traducida al italiano, al árabe, al checo y al bengalí entre
otras lenguas. Traduce a poetas como Zuba Karbassi y Meta Kusar. Ha sido
galardonado dos veces con el segundo premio Nacional de Poesía del Reino
Unido.  
[Traducción: Jèssica Pujol]
POEMA DO MELA DA BRICK LANE (Fragmento)
Fantasmas
surgem debandando das casas
                  palavras
entupiram
minha garganta : nesse inverno
ameno vou
pôr minha echarpe e sair para
                          a
escuridão :
Vou
caminhar vagarosamente pela breve curva
                               e pelo declive do Lane,
minha mão nas mãos de meus amigos
em
uma justa garoa rumo ao silvo
de luz
                                           ao longe
Em
direção ao túnel de ar negro que
                não é
luz nem real,
mas deve ser ou o Bethnal Green ou
ainda o Beani
Bazaar ou a relíquia de um
                   sonho
enrolado
E
conforme caminho falo com fantasmas
                         e
eles são
meus amigos e respondem ervas
amenas do discurso para me
acalmar, tão certamente
                                     quanto me arrasto
Passando
as malterias e os campos lamacentos da
                                  Shuttle Street
e enquanto me reclino sobre Woodseer
um funileiro está martelando
canecas próximo
                      a
Banglatown C&C
E
um homem está empurrando um carrinho por
                                  Sylhet Town     
e eu me torno tão velho e tão
jovem quanto sou
e eu flutuo no espaço curvo
na luz
                          preta
desta rua
Aqui
está a Dora de Kafka, que abriu um café
                               com seu irmão
na Brick
Lane, 53, após a guerra. Aqui está
a loja de cordas intacta com
sua janela
                        pregada
à lua
E
meu amigo Nazrul Islam, aquele
            que
escreveu ‘Vidrohi’
no dorso de sua mão. E falo
com fantasmas como falo com
meus amigos e
                aqui
no carro dela
Chega
Shamim Azada, bem na hora em que me
delicio com uma
tigela de dahl : 
junte-se a mim, caro amigo, ajude
a jogar limão
na lentilha ou mexa a coalhada
e desosse
                                       o peixe hilsa
E
aqui está Nazrul Naz
comprando textos
                          na
última Sangeeta
traduzindo Obaidullah enquanto todo o
vórtice de Brick Lane se ergue e enrola
                          em
seu próprio círculo
Bill
Fishman caminha para o sul falando
                       com
seu pai morto,
Majer Bogdanski
toca seu violino de pé
no meio do Lane e ninguém
              vai
reclamar
Saio
na luz escura da estrada
   & ouço o apodrecimento da música sufi
E
desmorono – ou de que outro modo encontraria
o som arrebatador de que
preciso e em nenhum
                    outro
lugar posso encontrar
Deixe-me
escutar música ou ficarei louco
                  e eu quero perder
esse sentido e artrite e pião de
lata
de tempo racionado que acaba e
começa
                    exatamente
onde o Lane
Desaparece : deixe-me
perder todo o sentido ou 
                  não
verei o que se aproxima
pelas margens ou ouvir os
cantores no Mela
ou saborear o peixe assado na
telha e o lassis
                       dessa
rua flutuante
Músicas
cruas explodem na minha cabeça e criam
      caminhos de
palafitas para os meus pés
enquanto arrasto
histórias nessa espiral enraizada
e busco os sempre preciosos
venenos 
                            da
cobra enrolada
[N.T.: O Boishakhi Mela é a
celebração do ano novo bengali, que ocorre no segundo domingo de maio desde
1997. Com apresentações musicais e culturais, trata-se do maior festival
asiático a céu aberto na Europa e o maior festival bengali fora de Bangladesh.
O Mela é celebrado em algumas cidades do mundo, entre elas Londres, Nova Iorque
e Tóquio. Em Londres, acontece na região de Banglatown,
na rua do Brick Lane e seus
arredores.]
STEPHEN WATTS (1952) Poeta, editor e tradutor nascido em Londres. Ao
terminar a universidade, trabalhou como pastor na ilha de Outer
Hebridean e atualmente vive em Londres. Entre suas
publicações, cabe destacar as edições bilíngues em italiano: The Mountain Language
(2008) y Journey Across Breath (2011); e os livros The Blue Bag (2004), Ancient Sunlight (2014) e The
Language of It (2015).
Sua poesia foi traduzida ao italiano, árabe, tcheco e bengali, entre outras
línguas. Traduz poetas como Zuba Karbassi
e Meta Kusar. Foi
contemplado duas vezes com o segundo prêmio Nacional de Poesia do Reino Unido.  
[Tradução: Thiago Ponce de Moraes]
POÈME DU MELA DE BRICK LANE (Fragment)
Des fantômes
déferlent des maisons
des mots ont bouché 
ma
gorge : cet hiver doux je mettrai 
mon
écharpe de montagne et sortirai 
            dans
l’obscurité : 
Je
descendrai lentement la légère courbe 
inclinée de la Ruelle, 
ma
main dans les mains de mes amis sous 
une
bruine compacte vers le pétillement d’une lumière 
 lointaine
Vers le
tunnel d'air sombre qui 
n'est ni éclairé ni réel, 
mais
doit être Bethnal Green  ou
alors  Beani Bazaar  ou le vestige
d'un 
rêve entortillé
Et tandis
que je marche je parle aux fantômes
et ils sont 
mes
amis et ils me répondent avec des herbes
douces de
la parole pour me calmer, aussi sûr 
que je marche
Derrière les
tourailles et les champs de boue 
de Shuttle Street
et même
lorsque je tourne à nouveau vers Woodseer
un
forgeron martèle des tasses à côté 
de Banglatown C&C
Et un homme
pousse un chariot dans
Sylbet Town
et je
deviens aussi vieux et  jeune que je suis
et je
flotte dans l’espace courbé dans la lumière noire 
de cette ruelle
Ici se
trouve la Dora de Kafka qui ouvrit un café
avec son frère
au 53
de la Brick Lane après la guerre. Ici 
se
trouve intact le magasin de cordes, sa fenêtre 
clouée à la lune
Et mon ami Nazrul Islam celui qui
a
écrit « Vidrohi »
Au dos de sa
main. Je parle 
aux
fantômes tandis que je parle avec mes amis et
ici dans sa voiture
 Shamim Azad arrive, juste au moment où je
m’offre un bol de dhal :
accompagne-moi mon
amie, aide-moi à presser le citron 
sur les
lentilles ou à incorporer le lait caillé et à enlever les épines 
au hilsa
Et  voici Nazrul Naz en train d’acheter des journaux
au dernier Sangeeta
Et de
traduire Obaidullah pendant que tout
le
vortex de Brick Lane se redresse et s’enroule 
sur son axe
Bill Fishman marche vers le sud tout en parlant 
à son père mort
Majer Bogdanski joue du violon debout
au
milieu de la Ruelle et personne
ne veut se plaindre
Je sors dans
la sombre lumière de la route
et j’entends  la
détérioration d’une musique soufie
et je
m’effondre– ou comment pourrais-je trouver autrement
le son
captivant dont j’ai besoin et  que je 
ne peux trouver nulle part
Laisse-moi
entendre la musique ou je ne deviendrai pas fou
et je veux perdre
Ce bon sens
et l’arthrite et la toupie
du
temps rationné qui finit et commence
précisément où la Ruelle
disparait :
laisse-moi perdre tout mon bon sens ou 
je ne verrai pas ce qui émerge
à la
limite ou je n’entendrai pas les chanteurs dans le Mela
ni ne
gouterai le poisson à la casserole en terre cuite et le lassi
de cette rue qui nage
Des musiques
crues éclatent dans ma tête et ouvrent 
des chemins d’échasses pour mes  pieds
alors que
je raconte des histoires sur cette bobine enracinée
et je
cherche les venins les plus précieux
du serpent bouclé
STEPHEN WATTS (1952) Poète, éditeur et traducteur né à Londres.
Après avoir terminé ses études à l'université, il a travaillé comme berger aux
îles Hébrides extérieures et vit actuellement à Londres. Parmi ses publications
figurent les éditions bilingues en italien : The Mountain Language (2008) et Journey Across Breath (2011) ; et les
livres The Blue Bag (2004), Ancient Sunlight (2014) et The Language of It
(2015). Sa poésie a été traduite en italien, arabe, tchèque et bengali entre
autres langues. Il traduit des poètes comme Zuba Karbassi et Meta Kusar. Il a reçu
à deux reprises le deuxième  prix
national de poésie du Royaume-Uni.
[Traduction : Dolors Català]
| a | entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer