DA

Tere Irastortza Garmendia | sèrieAlfa 72

 

Fotografia: Joan Navarro

 

 

Tere Irastortza Garmendia

 

 

Batak makurtu egin behar

 

Uno que debe curvarse

Un que ha d’acotar una mica el cap

O um” tem que curvar um pouco a cabeça

En voilà un qui doit fléchir la tête

 

 

 

batak

 

1

 

Batak makurtu egin behar, bere buruari eutsiko badio,1ak. Zutik, zuzen eta lerden ezin baitio eutsi gogoak lo hartu orduko, loak eta atsedenak erreka ez jotzen laguntzen dutenean Batarekin datoz zenbatzea, eta ba(t)natzea Virginia Woolfek esanarazi zion Nevilleri Uhinetan “Oraingo hau bere baitan duen mundu batean, zertara dator bereiztea? Ezeri ez diogu izenik eman behar, izendatu hutsarekin aldatzerik izan ez dezagun. Utz diezaiogun denari izaten, izan dadila bazter hau, izan dadila edertasun hau”.

 

2

 

bi batean lotu [batu] nahian, bigizta, txori bidean Enarak argi-indar kableetan, hezurrean margotutako txoria, txanponak... bi-bi, bi, bikorra, birikak, bihotza, belaunak, begiak eta bigantxa zelaian.

 

4

 

  Hilarri batek lau alderdi, laua dela huts edo bete, emankor edo agor. Hilarri bat buru bat da, bizialdi burutu bat, buru-bil bat, biribila.uLurretik erauzita, harria harri gainerako, harmarriek izan nahi dute gorputz, zutika jarri ezkero. Hilarrien aurrean, harritu. Heriotza harri-gogortua da, ez ezeren ontzi, ez inolaz ere aska, hustu ezean. Hilarriak lau alde ditu , goi eta behe , ezker eta eskuin, eta isuritegiak, erretenak... ez dira lau zati, ez ditu lau atal, lau sail, izatekotan, tximistarriak mugaturako saroiaren barrutian. Erdigune bakarra lauak, lauak aleun norabide. Eta laurdeneko minok, zainetarainokoak , eta etorkizuna laurgiturik. Eta lausoa, Retanak esaten duenaren arabera, begiko-laino edo atomo printza, edo irinaren hauts xehena edo eguzkiaren dirdira. Eta lausoan urak eta zeruak biak dira urtar, ur bera, bereziezin: urdin.

 

Tere Irastortza Garmendia, Zaldibia (Gipuzkoa, 1961). Beasaingo Andramendi Ikastolako zuzendaria. Bergarako Idazle Eskolako sortzailea, irakaslea eta zuzendaria. Poeta. Hamaika poema liburu argitaratu ditu Pamielan eta bi aldiz jaso du Espainiako Poesia Saria Nazionala. Azken bi liburuak poemaliburuak izan dira: Eta orain badakit (2011) eta Mundua betetzen zenuten (2015). Saiakera eta iritzi-artikuluak ere idatzi eta argitaratu ohi ditu. Bere lan asko tereirastortza.com orrian irakur daitezke.

 

 

72

Uno

 

1

 

Uno que debe curvarse, si desea mantenerse en pie, el 1. Ya que, si no, ha de sucumbir a la somnolencia y a la necesidad de descanso, y no podría mantenerse en pie, erguido y erecto, cuando el sueño ataque. Uno del que surgen aunarse y desunión. Y Virginia Woolf que describió a Neville en Las olas diciendo “En un mundo que contiene el presente momento, ¿a santo de qué distinguir? A nada debemos dar nombre, no sea que al hacerlo lo alteremos. Dejemos que todo exista, que exista esta orilla, que exista esta belleza”.

 

2

 

  Deseando anudarse y aunar, un lazo, a punto de parirse en pájaro. Golondrinas sobre cables de luz, pájaros pintados sobre un hueso, monedas... Bis-bis, lunares, pulmones, corazón, rodillas, ojos, y un potro en el campo.

 

4

 

  Una lápida son cuatro costados, bien sean vacíos o llenos, dadivosos o estériles. Una estela es una cabeza, una vida lograda, una cabeza recogida, redonda Escindidos de la tierra, piedra sobre piedra, los escudos sueñan con ser cuerpos, si se los pone en pie. Asombrarse ante una lápida. La muerte es piedra endurecida, no vasija que no contenga nada, ni abrevadero, si no ha sido vaciada previamente. Una lápida de cuatro vertientes, una sobre otra, a derecha e izquierda, y cuatro canales... No hay cuatro partes, ni cuatro pedazos, en todo caso, cuatro parcelas, que un rayo ha marcado en la majada. Sólo un centro en el cuadrado plano, y el plano que se abre en infinitas direcciones. Y estos dolores de descuartizamiento, que llegan hasta las raíces-venas y un llano futuro. Y la mirada cuarteada es , según dice Retana, una telilla en el ojo o una brizna de átomo o el polvo más diminuto del trigo (harina) o un rayo de sol Y cataratas en el último cuadrante, donde tanto las aguas como el cielo son acuosas, agua única, indisociable: agua azul, pura agua.

 

Tere Irastortza Garmendia, Zaldibia (Guipúzcoa, 1961). Directora de la ikastola Andramendi de Beasain. Creadora, profesora y directora de la Escuela de Escritores de Bergara. Poeta. Ha publicado muchas obras de poesía en la editorial Pamiela y ha recibido en dos ocasiones el Premio de la Crítica de poesía en euskera. Sus dos últimos libros han sido poemarios: Eta orain badakit (2011) y Mundua betetzen zenuten (2015). También ha escrito y publicado ensayos y artículos de opinión.

 

[Traducción: Tere Irastortza Garmendia]

 

 

72

un

 

1

Un que ha d’acotar una mica el cap si es vol mantenir dempeus, l’un. Si no, hauria de sucumbir a la somnolència i a la necessitat de descans, i no podria, quan l’ataqués la son, mantenir-se dret, alçat i erecte. Un, d’on vénen unir-se i desunió. I Virginia Woolf que va descriure Neville a Les ones dient: «en un món que conté el moment present, per què hem de distingir? No hem de donar nom a res, no sigui que, en fer-ho, l’alterem. Deixem que tot existeixi, que existeixi aquesta riba, que existeixi aquesta bellesa».

 

2

Dos que es vol nuar en llaç que uneix, camí d’esdevenir ocell. Orenetes posades en cables elèctrics, ocells pintats en un os, monedes... De dos en dos, pigues, pulmons, cor, genolls, ulls i un poltre al camp.

 

4

Una làpida són quatre costats, siguin buits o plens, generosos o estèrils. Una estela és un cap, una vida guanyada, un cap recollit, rodó. Escindits de la terra, pedra sobre pedra, els escuts somnien ser cossos si algú els posa dempeus. Sorprendre’s davant una làpida. La mort és pedra endurida, no atuell que res no contingui, ni abeurador, si no l'han buidat abans. Una làpida té quatre costats, amunt i avall, dreta i esquerra, i quatre canals... No són quatre parts ni quatre trossos, en tot cas quatre parcel·les que el llamp ha llaurat a la pleta. Només hi ha un centre al quadrat pla, i el pla que s’obre en infinites direccions. I aquests dolors d’esquarterament, que arriben fins a les arrels-venes tot tallant a quarts el futur. t I la mirada quartejada és, segons diu Retana, un tel a l’ull o un bri d’àtom  o la pols més diminuta de la farina o un raig de sol I cascades al darrer quadrant, on tant les aigües com el cel són aquosos, aigua única, indissociable: aigua blava, pura aigua.

 

Tere Irastortza Garmendia, Zaldibia (Guipúscoa, 1961). Directora de la ikastola Andramendi, de Beasain. Creadora, professora i directora de l’Escola d’Escriptors de Bergara. Poeta. Ha publicat nombroses obres de poesia a l’editorial Pamiela i ha rebut en dues ocasions el Premi de la Crítica de poesia en eusquera. Els seus dos llibres més recents han estat poemaris: Eta orain badakit (2011) i Mundua betetzen zenuten (2015). També ha escrit i publicat assajos i articles d’opinió.

 

[Traducció de l’eusquera: Pau Joan Hernàndez]

 

 

72

um

 

1

 

O um” tem que curvar um pouco a cabeça se quiser manter-se de pé, o 1. Se não, teria de sucumbir à sonolência e à necessidade de descanso, e não poderia, quando atacado pelo sono, manter-se direito, erguido e ereto. Um, de onde provêm a união e a desunião. E Virginia Woolf que descreveu Neville em As ondas dizendo: “Num mundo que contém o momento presente, porque temos que distinguir? Nada deveria ser nomeado, de modo a não ser transformado. Deixemos este banco, esta beleza, abandonados ao puro prazer de existirem”.

 

2

 

Dois que se quer atar em laço que une, caminho de tornar-se pássaro. Andorinhas pousadas em cabos eléctricos, pássaros pintados num osso, moedas... De dois em dois, sardas, pulmões, coração, joelhos, olhos e um poldro no campo.

 

4

 

Uma lápide são quatro lados, sejam vazios ou cheios, generosos ou estéreis. Uma estela é uma cabeça, uma vida ganha, uma cabeça recolhida, redonda. Cindidos da terra, pedra sobre pedra, os escudos sonham ser corpos se alguém os põe de pé. Surpreender-se diante uma lápide. A morte é pedra endurecida, não vasilha que nada contenha, nem bebedouro, se não a esvaziaram antes. Uma lápide tem quatro lados, acima e abaixo, direita e esquerda, e quatro canais... Não são quatro partes nem quatro pedaços, seja como for quatro parcelas que o raio lavrou no aprisco. Só há um centro no quadrado plano, e o plano que se abre em infinitas direções. E estas dores de esquartejamento, que chegam até as raízes-veias cortando em quartos o futuro. t E o olhar quarteado é, segundo diz Retana, uma película no olho ou um cisco de átomo ou o pó mais diminuto da farinha ou um raio de sol E cataratas no último quadrante, onde tanto as águas como o céu são aquosos, água única, indissociável: água azul, pura água.

 

Tere Irastortza Garmendia, Zaldibia (Guipúscoa, 1961). Diretora da ikastola Andramendi, de Beasain. Criadora, professora e diretora da Escola de Escritores de Bergara. Poeta. Publicou numerosas obras de poesia na editora Pamiela e recebeu em duas ocasiões o Premio da Crítica de poesia em basco. Os seus dois livros mais novos foram os livros de poemas: Eta orain badakit (2011) e Mundua betetzen zenuten (2015). Também escreveu e publicou ensaios e artigos de opinião.

 

[Tradução de Joan Navarro a partir da versão catalã de Pau Joan Hernàndez]

 

 

72

en

 

1

 

En voilà un qui doit fléchir la tête, s’il veut tenir debout, le 1. Sinon, il succomberait à la somnolence et au besoin de repos, et il ne pourrait pas se tenir debout, dressé et droit, lorsque le sommeil l’attaquerait. Le un duquel surgissent s’unir et la désunion. Et Virginia Woolf qui décrivit Neville dans Les vagues en disant «Dans un monde qui contient le moment présent, pourquoi distinguer? On ne doit donner de nom à rien, de peur de le modifier ce faisant. Laissons que tout existe, qu’existe ce rivage, qu'existe cette beauté.

 

2

 

 Le deux désirant créer un lien qui unit, sur le point d’engendrer un oiseau  Des hirondelles sur des câbles électriques, des oiseaux peints sur un os, des monnaies…   De deux en deux, grains de beauté, poumons, cœur, genoux, yeux, et un poulain dans la campagne.

 

4

 

 Une pierre tombale ce sont quatre côtés, qu'ils soient vides ou pleins, généreux ou stériles. Une stèle c’est une tête, une vie réussie, une tête recueillie, ronde Scindés de la terre, pierre sur pierre, les boucliers rêvent d'être des corps, si on les met debout. S'émerveiller devant une pierre tombale. La mort est une pierre durcie, pas un pot qui ne contienne rien, ni un abreuvoir, s’il n’a pas été vidé au préalable. Une pierre tombale a quatre côtés, l’un sur l’autre, à droite et à gauche, et quatre canaux… Il n’y a pas quatre parties, ni quatre morceaux, en tout cas, quatre parcelles, qu’un éclair a labouré dans l’enclos. Rien qu’un centre dans le carré plat, et le plan qui s’ouvre en d’infinies directions. Et ces douleurs d’équarrissement qui arrivent jusqu’aux racines-veines tout en taillant en quarts le futur. Et le regard équarri est, selon Retana,  un petit voile sur l’œil ou un brin d’atome ou la poussière minuscule de la farine ou un rayon de soleil  Et des cascades au dernier quadrant, où les eaux comme le ciel sont aqueuses, une eau unique, indissociable : une eau bleue, une eau pure.

 

Tere Irastortza Garmendia, Zaldibia (Guipuscoa, 1961). Directrice de l’ikastola  Andramendi de Beasain. Créatrice, professeure et directrice de l'École des écrivains de Bergara. Poétesse. Elle a publié de nombreux recueils de poésie dans la maison d’édition “Pamiela” et a reçu à deux reprises le Prix de la Critique de poésie  en basque. Ses deux derniers livres sont des recueils de poésie : Eta orain badakit (2011) et Mundua betetzen zenuten (2015). Elle a également écrit et publié des essais et des articles d'opinion.

 

[Traduction : Dolors Català, à partir de la version catalane de Pau Joan Hernàndez]

 

 

72

 

 

 

| a | entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer