Daniel Faria: Antemanhã & Anteaurora / Abans de dia & A punta de dia

 

 

 

ANTEMANHÃ & ANTEAURORA

 

 

[ANTEMANHÃ]

 

 

Poderia ter escrito a tremer de respirares tão longe

Ter escrito com o sangue.

Também poderia ter escrito as visões

Se os olhos divididos em partes não sobrassem

No vazio de ceguez

E luz.

Poderia ter escrito o que sei

Do futuro e de ti

E de ter visto no deserto

O silêncio, o fogo e o dilúvio.

De dormir cheio de sede e poderia

Escrever

O interior do repouso

E ser faúlha onde a morte vive

E a vida rompe.

E poderia ter escrito o meu nome no teu nome

Porque me alimento da tua boca

E na palavra me sustento em ti.

 

 

 

Precisava de falar-te ao ouvido

De manter sobre a rodilha do silêncio

A escrita.

Precisava dos teus joelhos. Da tua porta aberta.

Da indigência. E da fadiga.

Da tua sombra sobre a minha sombra

E da tua casa.

E do chão.

 

 

 

Sou gêmeo de mim e tudo

O que sou é

Distância.

Estou sentado sobre os meus joelhos

Separado.

Aquilo que une

É um rumor.

Não descanso. Sou urgência

De outro sítio. E pudesse velar-me

Longe

Dos homens como se neles

Adormecesse.

 

 

 

Deixo o corpo à sombra da flor mais alta

Ao redor de uma lâmpada

Apagada. Acendo a morte.

Sou um fio a prumo, uma nuvem

Que passa

Uma casa aberta e fechada.

 

 

 

A manhã move a pedra sem raiz

O seu repouso de árvore em flor.

Qualquer astro é menos que o repouso

De uma pedra em flor.

 

 

 

[ANTEAURORA]

 

 

 

Foram pétalas

Os olhos de deusas

O que calquei?

 

Não

Não digam

 

Eu sei

Que foram sonhos

 

 

 

A espessura do sol

Cabe na boca

 

O Verão

Está quase a terminar

 

Não

O diremos a ninguém

 

 

 

Pai

Tenho medo de morrer depois da morte

Tenho medo de morrer antes da vida

 

 

 

Mãe

Manda a águia

Que come o meu fígado

Ir embora

 

Mãe

Grita

Chama por Hércules

 

Mãe

Tenho vida

 

 

 

Ouve a luz

Como ainda tem o sabor das algas

 

Deixei-lhe escrito um recado

Das nuvens

 

Não te esqueças de ouvir a luz

 

Não te esqueças que ao sol pôr

Também eu moro

 

Não te esqueças

 

 

 

Diário

 

Seja o que for

Será bom.

É tudo.

 

 

 

 

 

 

Dibuix: Jaumes Privat

 

 

 

ABANS DE DIA & A PUNTA DE DIA

 

 

[ABANS DE DIA]

 

 

Podria haver escrit tremolant pel teu respirar tan llunyà

haver escrit amb la sang.

També podria haver escrit les visions

si els ulls dividits en parts no sobressin

en el buit de ceguesa

i llum.

Podria haver escrit el que sé

del futur i de tu

i d’haver vist en el desert

el silenci, el foc i el diluvi.

De dormir ple de set i podria

escriure

l’interior del repòs

i ser espurna on la mort viu

i la vida romp.

I podria haver escrit el meu nom en el teu nom

perquè m’alimento de la teva boca

i en la paraula em sustento en tu.

 

 

 

Tenia necessitat de parlar-te a l’orella

de mantenir sobre el drap del silenci

l’escrit.

Tenia necessitat dels teus genolls. De la teva porta oberta.

De la indigència. I de la fatiga.

De la teva ombra sobre la meva ombra

I de la teva casa.

I del terra.

 

 

 

Sóc bessó de mi i tot

el que sóc és

distància.

Estic assegut sobre els meus genolls

separat.

Allò que uneix

és una remor.

No descanso. Sóc urgència

d’un altre indret. I pogués vetlar-me

lluny

dels homes com si en ells

m’adormís.

 

 

 

Deixo el cos a l’ombra de la flor més alta

al voltant d’una làmpada

apagada. Encenc la mort.

Sóc una plomada, un núvol

que passa

una casa oberta i tancada.

 

 

 

El matí mou la pedra sense arrel

el seu repòs d’arbre en flor.

Qualsevol astre és menys que el repòs

d’una pedra en flor.

 

 

 

[PUNTA DE DIA]

 

 

 

Van ser pètals

els ulls de deesses

el que vaig calcar?

 

No

no m’ho digueu

 

Jo sé

que van ser somnis

 

 

 

El gruix del sol

cap a la boca

 

L’Estiu

està quasi acabant

 

No

ho direm a ningú

 

 

 

Pare

tinc por de morir després de la mort

tinc por de morir abans de la vida

 

 

 

Mare

mana a l’àguila

que es menja el meu fetge

que se’n vagi

 

Mare

crida

invoca Hèrcules

 

Mare

tinc vida

 

 

 

Escolta la llum

com encara té el sabor de les algues

 

Li vaig deixar escrit un encàrrec

dels núvols

 

No oblidis sentir la llum

 

No oblidis que a la solpostada

jo també moro

 

No te n’oblidis

 

 

 

Diari

 

Sigui el que sigui

serà bo.

És tot.

 

 

[Traducció: Joan Navarro]

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Antes del día & Al romper el día >

 

| a | entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer |