DA

Tiberiu Neacşu | sèrieAlfa 69

 

Foto: Joan Navarro

 

 

Tiberiu Neacşu

 

Pastel

Fără ureche

 

 

Pastel

Sense orelles

 

Pastel

Sin orejas

 

Pastel

Sem orelhas

 

Pastel

Sans oreilles

 

 

 

 

pas

Pastel

 

Teroarea îşi poartă sacoul de sticlă

batista floarea la buzunar sângele îngrămădit în revere

teroarea mea e un ficat dolofan

cu umbra lui cu tot.

 

Teroarea cambrată tuşind încruntat

e o ciupercă o vină. Molestând cu botul

trăgându-şi mucii. O bestie porcoasă cutată

respirând cu toate organele

un utilaj complex nituit mat

de oţel.

 

Teroarea mea cerşeşte îndurare şi soarbe din ciorbă.

Teroarea mea trăieşte clipe de coşmar

şi îşi plimbă obrajii peste obrajii mei

îndrăgostiţii. Cu o mişcare rapace teroarea mea

înghite strada şi chioşcul de ziare

camerele, şoferii încordaţi, ceasurile, tramvaiele, podurile şi râul.

 

Ea nu se mai ascunde umblă goală prin parc

îşi şterge urma de transpiraţie cu mâneca sacoului.

Îmi caută ochii teroarea mea şi îmi arată viitorul.

Binecuvântată să fii tu, teroare,

în inima ta (şi a mea) mi-am împlântat eu

trandafirul nimănui.

 

fara

Fără ureche

 

«I have risen to the morning danger and feel proud,

and after shaving off the night’s disguises, after searching

close to the bone for blood, and finding only a little,

I shall walk out bravely into the daily accident.»

Alan Dugan – Morning Song

 

Am câştigat dreptul la viaţă împreună

am întors lumea şi nu am roşit

în seara în care oamenii se afundau în asfalt

o baltă a pus capăt cerului.

 

Sunt o pasăre roşie

sunt un fir de nisip roşu

sunt un sânge, un lapte,

sunt ce îţi umblă sub piele şi-ţi aduce morţile

sunt al dracului

de orb

sunt o bucată de lemn putred

un melc

o lăcustă

un peşte

sunt o camera fără culoare

nici un zgomot nu se aude

lumina nu ştie să ajungă sau

să plece

nici un punct

nici un pumn de oase.

 

Am întinat pânza roşie gonind prin aer

caii suflau cai şi muşcau

din altă parte vedeam câmpia

treceau cu seringile se jucau de-a indienii

lasouri mici elastice

balta care a oprit cerul.

 

Sunt un clopot arămiu peste amintirile mele

sunt o bucată de zahăr

sunt ultimul om

ultima dimineaţă.

 

Am câştigat dreptul la viaţă şi am ascultat cântecele

ieşeau din pereţi

strigând peste capetele noastre

strigând metalic

am crestat atunci ceva cald

şi balta a oprit cerul.

 

Tiberiu Neacşu (n. 1981, Timişoara) a absolvit Facultatea de Litere la Craiova, urmând apoi cursuri de masterat, încheiate cu o lucrare despre poezie lui Ion Barbu. A debutat, ca urmare a câştigării concursului Porni Luceafărul, cu volumul Nebuna (2003). A doua sa carte a apărut, după o lungă pauză, la Editura Tracus Arte: Acrobat în zece paşi (2013).

 

 

69

 

Past

Pastel

 

El terror porta l’americana de vidre

mocador flor al trau la sang amuntegada a la solapa

el meu terror és un fetge rodanxó

amb la seva ombra i tot.

 

El terror encongit tossint arrufat

és un bolet una culpa. Molestant amb el morro

empassant-se els mocs. Una bèstia marrana amb plecs

que respira amb tots els òrgans

un instrumental complex reblat mat

d’acer.

 

El meu terror pidola pietat i xarrupa la sopa.

El meu terror viu estones de malson

i passeja les galtes sobre les meves galtes

enamorades. Amb un moviment rapaç el meu terror

engoleix el carrer i el quiosc

les habitacions, els conductors crispats, els rellotges, els tramvies, els ponts i el riu.

 

Ell ja no s’amaga va despullat pel parc

s’eixuga el rastre de suor amb la màniga de l’americana.

El meu terror cerca els meus ulls i em mostra el futur.

Beneït siguis tu, terror,

al teu cor (i al meu) m’he clavat jo

la rosa de ningú.

 

sense

Sense orelles

 

«I have risen to the morning danger and feel proud,

and after shaving of the night’s disguises, after searching

close to the bone for blood, and finding only a little,

I shall walk out bravely into the daily accident.»

Alan Dugan – Morning Song

 

Vaig guanyar el dret a la vida junts

vaig capgirar el món i no em vaig posar vermell

la nit en què els homes s’enfonsaven a l’asfalt

un bassal va posar fi al cel.

 

Sóc un ocell vermell

sóc un fil de sorra vermella

sóc una sang, una llet,

sóc allò que circula per sota la pell i et porta les morts

sóc l’hòstia

de cec

sóc un tros de fusta podrida

un cargol

una llagosta

un peix

sóc una habitació sense color

no se sent cap soroll

la llum no sap arribar-hi o

marxar-ne

cap punt

cap grapat d’ossos.

 

Vaig enfangar la tela vermella cavalcant per l’aire

els cavalls esbufegaven cavalls i mossegaven

des d’un altre cantó veia la plana

passaven amb les xeringues jugaven a indis

llaços petits elàstics

el bassal que havia aturat el cel.

 

Sóc una campana d’aram sobre els meus records

sóc un terròs de sucre

sóc el darrer home

el darrer matí.

 

Vaig guanyar el dret a la vida i vaig escoltar les cançons

sortien de la paret

i cridaven per damunt dels nostres caps

uns crits metàl·lics

aleshores vaig incrustar una cosa calenta

i el bassal va aturar el cel.

 

Tiberiu Neacşu (Timişoara, 1981). Llicenciat per la Facultat de Lletres de Craiova. Va finalitzar els estudis de màster amb una tesina sobre la poesia de Ion Barbu. La seva primera publicació, arran d’haver guanyat el concurs Porni Luceafărul, va ser Nebuna [La boja] (2003). El seu segon llibre va aparèixer, després d’un llarg interval, a l’editorial Tracus Arte: Acrobat în zece paşi [Acròbata en deu passes] (2013).

 

[Traducció del romanès: Corina Oproae i Xavier Montoliu Pauli]

 

 

69

 

Pastel

Pastel

El terror lleva la americana de cristal

pañuelo flor en el ojal la sangre amontonada en la solapa

mi terror es un hígado rechoncho

con su sombra y todo.

 

El terror encogido tosiendo ceñudo

es una seta una culpa. Molestando con el morro

tragándose los mocos. Una bestia cochina con pliegues

respirando con todos los órganos

un utillaje complejo remachado mate

de acero.

 

Mi terror mendiga piedad y sorbe la sopa.

Mi terror vive instantes de pesadilla

y pasea sus mejillas por encima de mis mejillas

enamoradas. Con un movimiento rapaz mi terror

se traga la calle y el quiosco

habitaciones, conductores tensos, relojes, tranvías, puentes y el río.

 

Él ya no se esconde va desnudo por el parque

se limpia el rastro de sudor con la manga de la americana.

Mi terror busca mis ojos y me muestra el futuro.

Bendito seas tú, terror,

en tu corazón (y en el mío) me he clavado yo

la rosa de nadie.

 

sin

Sin orejas

 

«I have risen to the morning danger and feel proud,

and after shaving off the night’s disguises, after searching

close to the bone for blood, and finding only a little,

I shall walk out bravely into the daily accident.»

Alan Dugan – Morning Song

 

Gané el derecho a la vida juntos

le di la vuelta al mundo y no me sonrojé

la noche en que los hombres se hundían en el asfalto

un charco acabó con el cielo

 

Soy un pájaro rojo

soy un hilo de arena roja

soy una sangre, una leche,

soy lo que circula por debajo de tu piel y te trae las muertes

soy la hostia

de ciego

soy un pedazo de madera podrida

un caracol

una langosta

un pez

soy una habitación sin color

no se oye ni un ruido

la luz no sabe llegar o

irse

ningún punto

ningún puñado de huesos.

 

Embarré la tela roja galopando por el aire

los caballos resoplaban caballos y mordían

desde otro lado veía la llanura

pasaban con jeringuillas jugaban a indios

lazos pequeños elásticos

el charco que había parado el cielo.

 

Soy una campana de cobre sobre mis recuerdos

soy un terrón de azúcar

soy el último hombre

la última mañana.

 

Gané el derecho a la vida y escuché las canciones

salían de las paredes

gritando por encima de nuestras cabezas

gritando metálicamente

incrusté entonces algo caliente

y el charco detuvo el cielo.

 

Tiberiu Neacşu (Timişoara, 1981) Licenciado por la Facultad de Letras de Craiova. Finalizó sus estudios de máster con una tesina sobre la poesía de Ion Barbu. Publicó su primer libro, a raíz de haber ganado el concurso Porni Luceafărul con el título Nebuna [La loca] (2003). Su segundo libro apareció, después de una larga interrupción, en la editorial Tracus Arte: Acrobat în zece paşi [Acróbata en diez pasos] (2013).

 

[Traducción del rumano: Corina Oproae y Xavier Montoliu Pauli]

 

 

69

 

pastelp

Pastel

 

O terror veste o casaco de vidro

lenço flor na casa o sangue amontoado na lapela

o meu terror é um fígado rechonchudo

com a sua sombra e tudo.

 

O terror encolhido tossindo franzido

é um cogumelo uma culpa. Molestando com o focinho

engolindo os mucos. Uma besta porca com dobras

que respira com todos os órgãos 

um instrumental complexo rebitado mate

de aço.

 

O meu terror esmola piedade e sorve a sopa.

El meu terror vive momentos de pesadelo

e passeia as bochechas sobre as minhas bochechas

apaixonadas. Com um movimento voraz o meu terror

engole a rua e o quiosque

os quartos, os condutores crispados, os relógios, os elétricos, as pontes e o rio.

 

Ele já não se esconde vai nu pelo parque

enxuga-se o rastro de suor com a manga do casaco.

O meu terror procura os meus olhos e mostra-me o futuro.

Abençoado sejas tu, terror,

no teu coração (e no meu) tenho-me espetado eu

a rosa de ninguém.

 

sem

Sem orelhas

 

«I have risen to the morning danger and feel proud,

and after shaving of the night’s disguises, after searching

close to the bone for blood, and finding only a little,

I shall walk out bravely into the daily accident.»

Alan Dugan – Morning Song

 

Ganhei o direito à vida juntos

virei o mundo e não me ruborizei

a noite quando os homens se afundavam no asfalto

uma poça pôs fim ao céu.

 

Sou um pássaro vermelho

sou um fio de areia vermelha

sou um sangue, um leite,

sou o que circula sob a pele e traz as mortes

sou uma merda

de cego

sou um bocado de madeira podre

um caracol

um gafanhoto

um peixe

sou um quarto sem cor

não se ouve nem um ruído 

a luz não sabe chegar ou

ir embora

a nenhum ponto

a nenhum punhado de ossos.

 

Enlameei a tela vermelha cavalgando pelo ar

os cavalos resfolegavam cavalos e mordiam

desde um outro lado via a planície

passavam com  seringas brincavam a índios

laços pequenos elásticos

a poça que tinha detido o céu.

 

Sou um sino de cobre sobre as minhas lembranças

sou um torrão de açúcar

sou o último homem

a última manhã.

 

Ganhei o direito à vida e escutei as canções

saíam das paredes

e gritavam por cima das nossas cabeças

uns gritos metálicos

então incrustei uma coisa quente

e a poça deteve o céu.

 

Tiberiu Neacşu (Timişoara, 1981). Licenciado pela Faculdade de Letras de Craiova. Finalizou os estudos de mestrado com uma tese sobre a poesia de Ion Barbu. A sua primeira publicação, por ter ganho o concurso Porni Luceafărul, foi Nebuna [A louca] (2003). O seu segundo livro editou-se, depois de um longo intervalo, na editora Tracus Arte: Acrobat în zece paşi [Acróbata em dez passos] (2013).

 

[Tradução de Joan Navarro a partir da versão catalã de Corina Oproae e Xavier Montoliu Pauli]

 

 

69

 

pastelf

Pastel

 

La terreur porte une veste en verre

mouchoir fleur à la boutonnière le sang accumulé sur le revers

ma terreur est un foie rondelet

avec son ombre et tout.

 

La terreur étreinte toussant froncée

est un champignon une faute. Gênant avec son museau

avalant sa morve. Une bête dégoûtante avec des plis

respirant par tous les organes

un outillage complexe rivé mat

en acier

 

Ma terreur mendie la pitié et sirote la soupe.

Ma terreur vit des instants de cauchemar

et promène ses joues sur mes joues

amoureuses. Avec un mouvement rapace ma terreur

avale la rue et le kiosque

les chambres, les conducteurs crispés, les horloges, les tramways, les ponts et la rivière.

 

Elle ne se cache plus marche nue dans le parc

lave la trace de sueur avec la manche de la veste.

Ma terreur cherche mes yeux et me montre le futur.

Bénis sois-tu, terreur,

dans ton cœur (et dans le mien) j’ai planté

la rose de personne.

 

sans

Sans oreilles

 

«I have risen to the morning danger and feel proud,

and after shaving of the night’s disguises, after searching

close to the bone for blood, and finding only a little,

I shall walk out bravely into the daily accident.»

Alan Dugan – Morning

 

 

J’ai gagné le droit à la vie ensemble

j’ai renversé le monde et je n’ai pas rougi

la nuit où les hommes s’enfonçaient dans l’asphalte

une mare a mis fin au ciel 

 

Je suis un oiseau rouge

je suis un fil de sable rouge

je suis un sang, un lait,

je suis ce qui circule sous la peau et t’apporte les morts

je suis l’hostie

de l’aveugle

je suis un morceau de bois pourri

un escargot

une sauterelle

un poisson

je suis une chambre sans couleur

on n’entend aucun bruit

la lumière ne sait pas y arriver ou

s’en aller

aucun point

aucune poignée d’os.

 

J’ai embourbé le tissu rouge en chevauchant dans l’air

les chevaux soufflaient des chevaux et mordaient

d’un autre côté je voyais la plaine

ils se promenaient avec les seringues jouaient aux indiens

petits lacets élastiques

la mare qui avait arrêté le ciel.

 

Je suis une cloche en cuivre sur mes souvenirs

je suis un morceau de sucre

je suis le dernier homme

le dernier matin.

 

J’ai gagné le droit à la vie et j’ai écouté les chansons

elles sortaient du mur

et criaient par dessus nos têtes

des cris métalliques

alors j’ai incrusté une chose chaude

et la mare a arrêté le ciel.

 

Tiberiu Neacşu (Timişoara, 1981) Il est titulaire d’une licence de la faculté de Lettres de l’Université de Craiova.  Il a obtenu son Master avec un mémoire sur la pensée de Ion Barbu. Il a publié son premier livre : Nebuna [La folle] (2003) après avoir gagné le concours Porni Luceafărul. Son deuxième livre est paru, après une longue interruption, chez la maison d’édition Tracus Arte sous le titre Acrobat în zece paşi [Acrobate en dix pas] (2013).

 

[Traduction : Dolors Català, à partir de la version catalane de Corina Oproae et Xavier Montoliu Pauli]

 

 

69

 

 

| a | entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer