August Strindberg
Xavier Vásquez Freire
Eu vi as formas falarem sem voz, indicarem
um número, uma oração oculta, uma rendição
de pássaros, de nuvens, um canto sem melodia,
sem ritmo, sem conteúdo, triste, fugaz, perdido.
Eu vi as cores doentes se libertarem da luz, gemerem,
desenhando sistemas que deambulavam nas alturas,
caindo no infinito, proclamando uma nova chuva
de aço e de mercúrio. Eu vi as formas se espalharem
como lágrimas noturnas, resíduos doutro tempo
na ferrugem da memória. Vi as flores se converterem
no carvão do esquecimento, abrindo garrafas de
cheiros desiguais, misturados como amantes antigos,
dilacerando cada instante, cada paisagem, cada vestígio.
Eu vi as formas transgredirem uma mensagem sem eco,
os planetas exalarem da terra a seiva venenosa
de umas mãos mortas, tremendo na noite imóvel,
quando o nada se tornou permanência e irradiou
o caos visível, a fala da multidão irremediavelmente
cega. Ar, fogo, luz, nuvens, terra, matéria invisível,
criação do tempo. Eu vi morrer as palavras e os signos,
a criação da luz. Alguém pronunciava um nome,
alguém percorria um abismo amarelo. Eu senti
na minha pele o astro esquecido de uma perda
infinita. Por vezes, todas as árvores concentravam-se
na minha mente, para tremerem, para indicarem
um caminho impossível, uma viagem suicida.
Eu vi os pássaros procurando um signo, um extravio
vermelho, remotíssimo instante de chuvas
que nunca se repetem. Eu vi, eu quis ver
o horizonte multiplicado em nuvens, a se fundir
com terra, mar e céus, e cada nuvem abrindo
um lar de palavras e pássaros que tinham perdido
o rumo, porque em cada palavra, em cada pássaro,
em cada nuvem, havia uma morada celeste, aberta
a uma forma infinita. Às vezes, regresso ali, ao lugar
que noutro tempo ocuparam animais muito tristes
à procura do alimento mitológico que sempre anelaram.
E na entrada dos símbolos sobre as ameias,
na conjunção dos astros com a Terra, no percurso
caminhado onde as palavras se foram depositando
muito devagar sobre cada carência, sinto o peso morto
das palavras perdidas, e caminho então sobre
o pó esquecido das sombras, mergulhando sempre
na textura do meu corpo, sentindo o trânsito
inevitável da dor, na fluorescência do vazio.
Xavier Vásquez Freire (Crunha, Galiza, 1976). Escritor galego, defensor da unidade linguística galego-portuguesa e académico de número da Academia Galega da Língua Portuguesa. Durante anos dirigiu, produziu e realizou o programa de rádio Cultura no ar em Rádio Oleiros, programa dedicado a expressões culturais e artísticas de toda a Península Ibérica. Colaborou com diversas revistas e coletivos culturais e poéticos, além de promover atividades de dinamização poética na Galiza, Portugal e no Brasil. Especialmente interessado pelo achegamento entre poesia e infância, desenvolveu ateliers de expressão poética com meninas e meninos de 5 a 10 anos. Foram publicados poemas seus na antologia bilingue Das sonorosas cordas (Ed. Eneida, Madrid, 2005), além doutras publicações. Na atualidade, está especialmente interessado na relação entre imagem gráfica e poesia (foto-poesia e vídeo-poesia), além de manter um enorme interesse pela sociedade, a cultura, a literatura e a língua dos Países Catalães, fruto de cujo interesse é o caderno digital Mapa de dies www.mapadedies.cat versão não literal do seu caderno Mapa de dias www.mapadedias.com
Yo vi las formas hablando sin voz y cómo indicaban
un número, una oración oculta, una rendición
de pájaros, de nubes, un canto sin melodía,
sin ritmo, sin contenido, triste, perdido, fugaz.
Y vi los colores enfermos liberándose de la luz, cómo gemían
y dibujaban sistemas que deambulaban por las alturas,
cayendo al infinito y proclamando una lluvia insólita
de acero y mercurio. Vi las formas dispersándose
como lágrimas nocturnas, residuos de otro tiempo
en la oxidada memoria. Vi las flores convertirse
en el carbón del olvido, abriendo botellas de
diferentes olores, mezclados como antiguos amantes
dilacerando cada instante, cada paisaje, cada vestigio.
Vi las formas transgrediendo un mensaje sin eco,
los planetas exhalando de la tierra la sabia venenosa
de unas manos muertas, temblando en la noche inmóvil,
cuando la nada se volvió permanencia y irradió
el caos visible, el habla de la multitud irremediablemente
ciega. Aire, fuego, luz, nubes, tierra, materia invisible,
creación del tiempo. Vi morir las palabras y los signos,
la creación de la luz. Alguien pronunciaba un nombre,
alguien recorría un abismo amarillo. Sentí
en mi piel el astro olvidado de una pérdida
infinita. A veces, todos los árboles se concentraban
en mi mente, para temblar, para indicar
un camino imposible, un viaje suicida.
Y vi los pájaros buscando un signo, un extravío
rojo, remotísimo instante de lluvias
que nunca se repiten. Vi, yo quise ver
el horizonte multiplicado en nubes, fundiéndose
con la tierra, mar y cielos, y cada nube abriendo
un hogar de palabras y pájaros que habían perdido
el rumbo, porque en cada palabra, en cada pájaro,
en cada nube, había un hogar celeste, abierto
a una forma infinita. A veces, regreso allí, al lugar
que en otro tiempo ocuparon animales muy tristes
en busca del alimento mitológico que siempre anhelaron.
Y en la entrada de los símbolos sobre las almenas,
en la conjunción de los astros con la Tierra, en el itinerario
recorrido donde las palabras se fueron depositando
muy lentamente sobre cada carencia, siento el peso muerto
de las palabras perdidas, y camino entonces sobre
el polvo olvidado de las sombras, siempre sumergiéndome
en la textura de mi cuerpo, sintiendo el tránsito
inevitable del dolor, en la fluorescencia del vacío.
Xavier Vásquez Freire (Crunha, Galiza, 1976). Escritor gallego, defensor de la unidad lingüística gallego-portuguesa y académico de número de la Academia Galega da Língua Portuguesa. Durante años dirigió, produjo y realizó el programa de radio Cultura no ar en Rádio Oleiros, programa dedicado a expresiones culturales y artísticas de toda la Península Ibérica. Ha colaborado con diversas revistas y colectivos culturales y poéticos, además de promover actividades de dinamización poética en Galiza, Portugal y Brasil. Especialmente interesado por el acercamiento entre poesía e infancia, ha desarrollado talleres de expresión poética con niñas y niños de 5 a 10 años. Han sido publicados poemas suyos en la antología bilingüe Das sonorosas cordas (Ed. Eneida, Madrid, 2005), así como en otras publicaciones. En la actualidad está especialmente interesado en la relación entre imagen gráfica y poesía (foto-poesía y vídeo-poesía), además de mantener un enorme interés por la sociedad, la cultura, la literatura y la lengua de los Países Catalanes, fruto de cuyo interés es el cuaderno digital Mapa de dies www.mapadedies.cat versión no literal de su cuaderno Mapa de dias www.mapadedias.com
|Traducción: Xavier Vásquez Freire
Jo vaig veure les formes parlant sense véu, indicant
un nombre, una oració oculta, una rendició
d'ocells, de núvols, un cant sense melodia,
sense ritme, sense contingut, trist, perdut, fugaç.
Hi vaig veure els colors malalts alliberant-se de la llum,
gemegant, dibuixant sistemes que deambulaven a les altures,
caient a l'infinit i proclamant una pluja inèdita
d'acer i mercuri. Vaig veure les formes dispersant-se
com a llàgrimes nocturnes, residus d'un altre temps
en el rovell de la memòria. Vaig veure les flors esdevenir
el carbó de l'oblit, obrint ampolles de
diferents olors, barrejades com a antics amants,
dilacerant cada instant, cada paisatge, cada vestigi.
Vaig veure les formes transgredint un missatge sense ressò,
els planetes exhalant de la terra la saba verinosa
d'unes mans mortes, tremolant en la nit immòbil,
quan el no-res es va tornar permanència i va irradiar
el caos visible, la parla de la multitud irremeiablement
cega. Aire, foc, llum, núvols, terra, matèria invisible,
creació del temps. Vaig veure morir les paraules i els signes,
la creació de la llum. Algú pronunciava un nom,
algú recorria un abisme groc. Vaig sentir
en la meua pell l'astre oblidat d'una pèrdua
infinita. De vegades, tots els arbres es concentraven
en la meua ment, per tremolar, per indicar
un camí impossible, un viatge suïcida.
Hi vaig veure els ocells cercant un signe, un extraviament
roig, remotíssim instant de pluges
que mai es repeteixen. Vaig veure, jo vaig voler veure
l'horitzó multiplicat en núvols, fonent-se
amb la terra, la mar i els cels, i cada núvol obrint
una llar de paraules i ocells que havien perdut
el rumb, perquè en cada paraula, en cada ocell,
en cada núvol, hi havia una llar celeste, oberta
a una forma infinita. De vegades, retorne allí, al lloc
que en un altre temps van ocupar animals molt tristos
a la recerca de l'aliment mitològic que sempre van anhelar.
I a l'entrada dels símbols sobre els merlets,
en la conjunció dels astres amb la Terra, en l’itinerari
recorregut on les paraules van anar dipositant-se
molt lentament sobre cada absència, sent el pes mort
de les paraules perdudes, i camine llavors sobre
la pols oblidada de les ombres, submergint-me sempre
en la textura del meu cos, sentint el trànsit
inevitable del dolor, en la fluorescència del buit
Xavier Vásquez Freire (Crunha, Galiza, 1976) Escriptor gallec, defensor de la unitat lingüística del gallec i del portuguès, i acadèmic de número de l'Academia Galega da Língua Portuguesa. Durant molts anys va dirigir, produir i realitzar el programa de ràdio Cultura no ar a Rádio Oleiros, programa dedicat a expressions culturals i artístiques de tota la Península Ibèrica. Ha col·laborat amb diverses revistes i col·lectius culturals i poètics, a més de promoure activitats de dinamització poètica a Galiza, Portugal i Brasil. Especialment interessat per l'apropament entre poesia i infància, ha desenvolupat tallers d'expressió poètica amb xiquetes i xiquets de 5 a 10 anys. Poemes seus han estat publicats en l'antologia bilingüe Das sonorosas cordas (Ed. Eneida, Madrid, 2005), així com en d’altres publicacions. En l’actualitat està especialment interessat en la relació entre imatge gràfica i poesia, és a dir, això que s’anomena videopoesia i fotopoesia, a més de mantenir un enorme interès per la societat, la cultura, la literatura i la llengua dels Països Catalans, fruit d’aquest interès és el quadern digital Mapa de dies www.mapadedies.cat versió no literal del seu quadern Mapa de dias www.mapadedias.com
|Traducció: Xavier Vásquez Freire
I saw shapes speaking without voice, pointing out
a number, a hidden prayer, a surrender
of birds, of clouds, a chant without melody,
without rhythm, without content, sad, fleeting, lost.
I saw ill colours getting rid of light, moaning,
designing systems that wander around in the heights,
falling down in the infinity, proclaiming a steel
and mercury new rain. I saw shapes scatteringas
night tears, waste of another time
in the rust of memory. I saw flowers becoming
coal of oblivion, opening bottles of different smells,
melted as ancient lovers, ripping each instant,
each landscape. I saw shapes transgressing
a message without echo, planets exhaling
from the ground the poisonous sap
of dead hands, trembling in the immobile night,
when the nothingness became permanence and irradiated
the visible chaos, the language of the irreparably blind
crowd. Air, fire, light, clouds, earth, invisible matter,
the creation of time. I saw words and signs dying,
the creation of light. Someone said a name,
someone went all over a yellow abyss. I felt
on my skin the forgotten star of an infinite
loss. Sometimes all the trees concentrated
in my mind, to tremble, to indicate
an impossible way, a suicidal journey.
I saw birds looking for a sign, a red
mislaying, a so very far-off instant of rain
that never falls again. I saw, I wanted to see
the horizon multiplied in clouds blending lands,
seas and skies, and each cloud opening
a home of words and birds that had lost
their way, because in each word, in each bird,
in each cloud, there was a sky house, opened
onto a infinite shape. Sometimes, I go back there, to the place
that in other time was occupied by the saddest animals
in the search of the mythological nourishment they have always wished.
And at the entrance of the symbols over the merlons,
in the conjunction of stars with the Earth, in the walked path
where the words were placed very slowly
over each lack, I feel the dead weight
of the lost words, and so I walk over
forgotten dust of the shadows, always submerging
in the texture of my body, feeling the unavoidable
transit of pain, in the fluorescence of vacuum.
Xavier Vásquez Freire (Crunha, Galiza, 1976). Galizan writer, advocate of the Galizan-Portuguese linguistic unity and academician member of the Academia Galega da Língua Portuguesa. For a number of years he directed and produced the radio show Cultura no ar in Rádio Oleiros station, show that focus on cultural and art from the Iberian Peninsula. He has taken part in a number of magazines and poetry and culture groups, as well as promoting activities to dynamize and boost poetry in Galiza, Portugal and Brazil. Particularly interested in bringing together poetry and childhood, he has developed poetry workshops with children aged 5 to 10. Some of his poems have been published in the bilingual anthology Das sonorosas cordas (Ed. Eneida, Madrid, 2005), as well as other publications. In current days, he's particularly interested in the relationship between poetry and image graphical expression (photography poetry and video poetry), together with a great focus on society, culture and literature in the Catalan language area, which resulted in the web blog Mapa de dies www.mapadedies.cat non literal version of his other blog Mapa de dias www.mapadedias.com
|Translation: Óscar Valadares and Ana Eugenia Sánchez Carvajal
Ieu veguèri lei formas parlant sensa votz, indicavan
una chifra, una orason oculta, una redicion
d'auceus, de nivas, un cant sensa melodia,
sensa ritme, sensa contengut, triste, fugidís, perdut.
Ieu veguèri lei colors malautas se liberar de la lutz, dolentas,
retipant de sistemas que barrulavan dins leis auturas,
davalant dins l'infinit, proclamant una plueja novelaria
d'acier e de mercuri. Ieu veguèri lei formas s'esparpalhar
coma de lagremas nocturnas, sobras d'autrei temps
dins la memòria rovilhada. Veguèri lei flors venir
carbon de l'oblit, durbent de botilhas dais
odors diferèntas, mescladas coma d'ancians amants,
estrifar cade instant, cade païsatge, cade rambalh.
Ieu veguèri lei formas enfrènher un messatge sensa ecò,
lei planetas escampar de la terra la saba verinosa
de mans mòrtas, tremolant dins la nuech imobile,
quora lo non-res tornet permanència e irradiet
lo caòs visible, lo parlar de la multituda irremediablament
bòrnha. Èr, fuec, lutz, nivas, terra, matèria enveirenta,
creacion dau temp. Ieu veguèri morrir lei mòts e lei sinhes,
la creacion de la lutz. Quauqu'un prononciava un nom,
quauqu'un percolava un avenc jaune. Ieu sentiguèri
dins la peu l'astre demembrat d'una perda
infinida. A vòuta, totei leis arbres se concentravan
dins mon èime, per tremolar, per indicar
un camin impossible, un viatge suicide.
Ieu veguèri leis auceu cercar un sinhe, un desviament
rotge, instant fòrça luenchenc de pluejas
que jamai se repetan. Ieu veguèri, voguèri veire
l'orizont multiplicat en nivas, se fondre
ambé la terra, mar e ceus, cada niva durbir
un fogau de mòts e d'auceus qu'avián perduda
sa tòca, perqué dins cade mòt, dins cade auceu,
dins cada niva, li èra una demòra celesta, duberta
dins una forma infinida. De còps, li tòrni, dins lo luec
que d'autrei temps ocupavan d'animaus ben tristes
en cerca de l'aliment mitologic que sempre volontèron.
E dins l'entrada dei simbòles subre lei merlets,
dins la conjonccion deis astres ambé la Terra, dins lo percors
caminat que lei mòts se li van despausar
ben lentament subre cada carència, senti lo pès mòrt
dei mòts perduts, e camini puèi sus
la pòussa oblidada deis ombras, sempre cabussant
dins l'estructura de mon còs, a sentir lo transit
inevitable de la dolor, dins la fluorecència dau vuide.
Xavier Vásquez Freire (Crunha, Galiza, 1976). Escrivan galhec, desfensor de l’unitat linguistica galego-portuguesa e membre de l'Academia Galega da Língua Portuguesa. Per d’annadas bailejet, produguet e realiset lo programa de radio Cultura no ar sus Rádio Oleiros, programa dedicat ais expressions culturalas e artisticas de la Peninsula Iberica tota. Colaboret ambé diversas revistas, de collectius culturaus e poetics, en mai de promòure d'activitats de dinamisacion poetica en Galiza, Portugau e Brasiu. Especialament interessat per lo raprochament entre poesia e enfança, desvolopet d'atalhiers d'expression poetica ambé de dròllas e de dròlles de 5 a 10 ans. Sei poèmas fuguèron publicats, entr'autre, dins l'antologia bilingue Das sonorosas cordas (Ed. Eneida, Madrid, 2005). Actualament es especialament interessat per la relacion entre imatge grafic e poesia (fòto-poesia e video-poesia), tot mantenent un enòrme interès per la societat, la cultura, la literatura e la lenga dei País Catalans, interès que la frucha ne's lo blòg Mapa de dies www.mapadedies.cat version pas literala de son blòg Mapa de dias www.mapadedias.com
|Revirada: M. Bonetto
| a | entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer |