[Richard Murphy]

La botavara sobre els meus genolls s’aixeca, i el vaixell

cau, i l’onada se’n va, se’n va, la meua galta

besada i rebutjada, besada; una tangent

es balanceja com l’arpó, talla el cel infinit en mapes

rojos, i el pal dibuixa vuits i vuits a través

del blau immens; els mariners canten o dormen.

Tot el dia apuntem cap a la nostra illa elegida,

Clare, amb els seus penyals ornats per la llegenda:

Allí, sota els castells, les exaltades O’Malleys,

filles de Granuaile, la reina pirata

que va abordar un turc amb un trabuc,

es pentinen els rojos cabells i apleguen el ramat.

A través del mar de fons de l’escarpat Atlàntic

sondat per la canya de l’alció del sol,

naveguem per a localitzar en la mar, en la terra, i en la pedra

el mite d’una astuta i brutal espadatxina

que piadosament va fundar una abadia.

Set hores vam intentar, contra vent i marea,

virar i tornar, sense fer cap progrés.

El vent del nord se’ns enganxa com una mordassa a les dents.

Tancats en un emmirallament, vapor sobre l’aigua,

lleugers anem a punt mort per on esparraquen les espantoses roques,

una acròpolis de cormorans, un extingit

volcà on filen les aranyes, un purgatori

guardat per bruixes i eriçonat pels rompents.

Mentre ens capbussem, la brisa refresca a poc a poc:

Hi ha turons de mar entre nosaltres i la terra ferma,

entre les nostres esperances i el port de l’illa.

Un xiquet vomita. El vaixell vira i salta amb la gropa arquejada,

no hi ha recer al penya-segat del mascarell.

Som lluny, molt lluny: el buc està corcat,

les vergues s’esquerden, les eixàrcies estan esfilagarsades,

i el nostre timoner riu sense cautela.

I què passa amb aquells que es guanyen la vida

sobre el rostre obscè d’una ama dement?

Ens hem assabentat estant de vacances

que aquest és el vaixell que va llançar la seua tripulació

morta damunt la platja pedregosa en el sinistre de Cleggan.

Ara es submergeix i la vela colpeja l’aigua.

Orsa cap a una gropada; és tocat i s’estremeix.

Algú crida. La botavara, feble com unes tisores,

s’ha partit. El mariner prega.

Les ordres tronen i també les canonades del velam.

S’embolcalla d’escuma. Encara tenim un pal;

el rem fa de botavara. Em diuen que talle

les cordes de les llinyes i que fixe el floc.

Els calabrots fuetegen les meues galtes. Calma! Per fi, calma!:

El vaixell vola a sotavent, podem navegar sense perill.

Els nostres somnis de l’Illa de Clare engegats a rodar,

amb la tempesta darrere de nosaltres muntem cama ací cama allà les insomnes

aigües que ens arrosseguen amarrats cap a Inishbofin.

La proa es balanceja quan s’avança a l’onada.

No dormim ni cantem ni parlem,

però mirem la terra ferma on hi ha homes que seguen.

Què pensaran els illencs de la nostra follia?

L’espontani comitè de recepció, xiuxiuejant,

assenteix amb el cap i fuma en el tranquil moll.

¿Estic gelós d’aquests pescadors cortesos

que ens ajuden a baixar a terra, per conèixer la mar

íntimament, per tenir respecte a la tempesta

que va prendre nou dels seus homes una nefasta nit

i cinc de Rossadillisk en aquest mateix vaixell?

El seu és un port arrecerat. Tarden a contar

la història una altra vegada. Existeix un orgull local

pels seus vaixells artesanals.

Ens aconsellen de tornar l’endemà amb el correu.

Però aquesta nit ens quedem a beure amb la gent

feliç en la monotonia dels vaixells,

que porta la pesca al mercat de Cleggan,

que conrea camps o cobra una pensió d’Amèrica

suficient per entrompar-se fins al matí o fins a la vellesa.

El banc sota els meus genolls s’aixeca, i el terra

cau, i les paraules se’n van, se’n van, amb rostres

borrosos pel fum. Una home vell s’agafa al meu braç,

els seus ulls vius es contrauen nerviosament, discretament insatisfets.

Ha perdut el seu rellotge, un d’or americà

de la fàbrica de gas de Boston. Ell convida la companyia

a una onada silenciosa, la mar de la seua tristesa.

M’escapolesc, caic entre pedres i ortigues,

fent cruixir els branquillons secs d’un saüc,

mentre un acordió zumzumeja dalt del turó.

Més tard, arribe a la cambra, on la lluna mira fixament

per una finestra plena de teranyines. La marea ha baixat,

els vaixells estan escorats en el port. Ací hi ha un llit.

                                                                                               Sailing to an Island, Faber, 1963

[Traducció d'Alissa Demaagd i Joan Navarro]

| a | entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer |