[José Luís Tavares]

Boira; tensa matèria, però;

agudament es tanca com unes

pinces minerals sobre torres gràfiques

i el silenci que les habita.

El seu alè, tampoc és la massa

que hi ha en la escopinada, sinó bala

quasi encesa; que només en dragees

mínimes pot la vista suportar.

Des d’esponjoses cambres

anuncia mil presagis,

es fa ombra i poterna

(o quelcom encara més greu).

¿Fixar-la al llindar del vague,

en la pura rudesa que la fa perfecta,

o, per dins, lletrejar-li els nervis,

làmina de tan tensa?

El meu obrador és d’un trist obrer

que mol grosses mòltes,

sense l’embasta de les torres mineres,

ni l’halo d’aquest lúcid capvespre boreal.

Escena de cendres

No van parlar del sentiment d’orfenesa

que experimenten els cossos després de l’amor.

En una corba de la tarda —la corba de la tarda

és sempre un bon lloc per a meditar

sobre afers metafísics—

quan, enigmàtics, retornen els ramats

i astronòmica és la mesura de la tristesa,

van discutir sobre els innombrables matisos de la passió.

Hi ha un tumult que avança sota la pluja

que naufraga pels cims ja sense llum.

 El garrot nocturn els assetja en un combat

sense armistici. De sobte som tu i jo

a la llum convalescent d’un pòstum estiu.

Que mai no conegues l’amor amb els seus talls

malèvols, els seus palúdics desenllaços

allunyats dels hipostasiats finals

en els quals no regna remordiment o culpa,

o la navalla d’un passat oxidat pel plany.

¡Oh, com ho sabem, nosaltres que en la més

desbordat estació, per càmpings litorals,

ens lliurem a la guillotina de les abraçades,

al cantó lacerat del sol post on brillen

sanglotants llantons, ganivetes de l’agrest adéu!

Jo volia només aquestes hores de boirassa

quan cessava,  en el guaret cendrós,

la maligna remor de l’intempèrie

i la veu del sembrador naufragava

per valls on vas ballar la dança

a l’abandó dels primers freds.

[Traducció de Joan Navarro]

| a | entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer |