|
[Ernest Pepin] |
Solo d’illes | |
|
La mar és una guitarra que plora La història dels homes Tot just als rompents Remou el seu cant fulminat A la vora de la memòria I recordem D’on vam venir Com orfes Des d’ara habitem la sal Una terra salada Una salaó d’illes profètiques Cal oblidar el dolor de la partida Els vaixells negrers La porta del no retorn Recosir la pell de la mar I inventar l’arribada Amb un arc de sant Martí als ulls Amb l’imaginari dels dies a venir a les mans El Carib mai no es va lliurar Somieig plural Pertany als que saben somiar Amb un mestissatge de dolors Illes tambors Solo d’illes Simfonia de llums Illes ciutadelles Memòries fascinades La mar toca el seu jazz d’espurnes I demana als arbres Que inventen noves arrels
Solo d’illes No grateu el dolor del sol ponent Les races van venir per a abolir totes les races Espargir els seus colors en la memòria de la mar I donar nom a l’home de les pluges noves Dels quatre cantons de la terra rodona Com infàncies recomençades Van venir les races a somiar amb altres colors A mesclar llengües de mariners Amb el cant de la llum No blasmeu les dones violades Elles van ser les que primer van pintar La carabassa encinta El niu dels ocells migradors L’eloqüència de la conquilla Vam nàixer d’un miracle d’aigua salada Vam nàixer de tot el blau De tot el dol del passat De la vulva dels volcans rojos D’aquell tremolor d’ombres errants De totes les illes voraces de sang negra
Solo d’illes Cossos desvalisats per a omplir-los de contes D’un Déu més feble que la seua creu De silencis il·legibles I de balbuceigs d’estrelles Una llengua ens amarra al fullam I fa l’amor a les llengües del món Cossos subterranis On s’amaga la memòria dels déus Passatgers clandestins Forces guarides pel miracle Posseeix la nit diuen I guanyaràs el dia Basta amb un tambor Per a suportar el pes del cel Per a saltar-se el real Reanimar els avantpassats del Benin Del Nigèria i del Congo Els rius en trànsit garlen llengües La sang del gall recorda Però no oblida l’astúcia de la serp Ni la cavalcada dels Esperits Ni la cadència de l’invisible Vudú Santeria Candomblé Són viatges dins els espills Sols rodant sense control Reverberacions de l’altra riba En l’epicentre del dolor L’arrelament dels melics I l’aliança inèdita de l’ací dins Cossos muntats Cossos desmuntats Els Déus amagats tenen fam de les illes Els Déus de l’Índia ens recorden Que som l’ofrena del sacrifici I el perfum dels pobles antics Illes obertes a tot llenguatge diví A tota meravella arrabassada
Solo d’illes Expressió d’illes criolles Amb el cap lligat a la nova il·lusió Amb la terra mesclada a la seua anada Un narrador vetlla el seu somni Desfà la pell de la nit Un gra de sal damunt la llengua Basta per a travessar la bescara I nosaltres replicaires Entrem en la ronda de les illes En la meravella de les seues diesis Ell ens engreixa Ens amarra al crioll Al seu toc de llengua assilvestrada Amb una torxa de fum al cap Ell tragina làmines d’aigua I és sèsam per a les nostres ànimes Metamorfosi en home nou Amb ales per a volar El cos lliure consagrat al vent crioll Un plaer manté la nit dempeus Com un país que arrela En la seua llaurada d’ones roses I la subhasta del seu port El conte ens desembarca per fi a casa En solo d’illes criolles No oblideu el rom Aquest vell narrador vora el foc sagrat Aquesta llibertat que desenvela els sols interiors Els cimarrons més secrets L’ocell fràgil dels nostres silencis El conte teixeix la tela de les illes Com una aranya submarina Un riure d’aigua salada ens lliga a nosaltres La bella paraula s’empassa el sol La bella paraula és un negre cimarró
Solo d’illes Que resisteixen com tempestes Que resisteixen com dona termita Que resisteixen com dona De ronyons amarrats a les entranyes de la vida Com presències solars Rebels en la rada dels dies dolents Carregades de velles còleres contra les nits Que resisteixen com dona Mesurant la força de la mala sort I la pregària d’un camp de nyams Destinada a guarir els ferits de la fam Els avortaments A repintar la pell dels homes A culminar el desastre històric En solitud En soliloqui de rius sense alè En batalla mil·lenària contra els sanglots Dedicada contínuament a l’etern començar A la força silenciosa de la llavor Que delega la resistència als tambors Als exèrcits dels canyars Als rems del sofriment A la sang dels arenys A les mimoses púdiques de parpelles ultratjades Al torneig sense pietat del sol Que resisteix sota les gammes del crioll Una única llengua ens diu Ella és filla dels ciclons
Solo d’illes Solo d’illes caimans Solo d’illes verges Solo d’illes papallones Solo d’illes pops Solo d’illes de muntanyes blaves Solo d’illes désirades Solo d’illes santes Solo d’illes magranes Solo d’illes tortugues Solo d’illes viudes Solo d’illes òrfenes
Belles illes com camells lluminosos Que pasturen les ones Com un tir de bitlles noves Com els ulls verds d’una serp de mar Com bancs de garotes fresques Com les mamelles invertides del somni Solo d’illes Fa molt de temps que vam marxar I vam arribar al balcó de les illes I vam recomençar la infància I vam recomençar el començament de tot Roques gravades cantaven la mort Però vam escollir viure Beure l’aigua dels manglars Buidar els bassals Amagar els nostres jardins en les altures I soterrar gerres per al nostres somnis Plantacions cantaven la mort Però vam escollir viure Acordar els tambors als nostres cors Manllevar la guitarra del veí Gratar els bambús I inventar la vida Vam escollir renàixer Ressuscitar el cim dels turons Donar nom a les plantes Batejar els animals Fer cantar els arbres Governar la rosada Tornar a posar la vida al seu lloc dins del caos Suportar totes les morts Encendre totes les vides I esposar les nostres illes Com dones sobiranes Que porten en alt la seua corona de mar Vam infantar llengües Danses de llampecs
Sabors d’illes Hem salvat la vida I heu-nos ací Solo d’illes de blues de les Amèriques Solo d’illes als muscles dels volcans Solo d’illes afamades d’arbre del pa Solo d’illes arrelades al món Solo d’illes plurals Mosaic multicolor Carta a l’univers Les illes són bressols on somien els continents Ampolles a la mar Llànties de sal Boies de llum Focs de mar El món sencer cap en una illa El món és l’avenir de les illes
[Ernest Pépin. Lamentin, Guadalupe, 1950. Poeta, novel·lista i periodista. Fundà les emissions literàries Anagrama, El compañero de la vida i Club de lectura. Presideix la Fundació Alejo Carpentier. Autor d'Au verso du silence,1984; Salve et salive,1986; Boucan de Mots Libres / Remolino de palabras libres, La Habana, 1991; Babil du songer, Kourou 1997; Africa-Solo, Ivry-sur-Seine, 2001; Dit de la roche gravée, Montreal, 2008.
[Traducció de Joan Navarro]
| a | entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer | |