a  

Lola Andrés

 

El temps

 

[El tiempo

[Le temps 

[Time

[O tempo

 

 

Símil

 

[Símil   

[Similitude

[Simile

[Simile

 

 

 

El temps

 

Aquest vidre que em salva

dels crits perduts per l'aire, anant-se'n no sé on;

els reflexos de llum que el talla en traços

del miratge que dins, a soles, parla;

la seua vacuïtat d'objecte en calma,

em fa estimar el temps: au intocable.

 

Jo, des d'ací me'l mire

com el cristall esbossa la quietud:

lluu un mirall de signes

que custodien, morts, l'ànsia, la vida.

 

I estime, quasi més que aquesta inèrcia estranya

que en respirar em mira,

la llum desesperada, el brau furiós

del temps que em torna un cèrvol d'entusiasme

i alhora un cuc de fang, prop de l'infern.

 

 

Símil

 

                  A Carles Belda

 

Sovint, si escolte atenta

la marxa intranscendent

del riu, repare -sense sorpresa,

laxa- en l'empenta subtil

que alguna força

transmet per dins de l'aigua.

Sembla que, des del fons,

la terra amb punys

de pedra atiara el líquid

i li afegira un geni inusitat.

Llavors, tot el corrent

s'afanya a estirar-se

brau i, a corre-cuita, allargassada

imatge de càntic imperiós,

truca a les portes

de la natura mansa.

Aquest bramar, la força inabastable

de la deriva, em tesa

la sang, i als punys estreny

el poder mil·lenari

del meu fons extingible.

 

 

Lola Andrés, València, 1961. Llicenciada en filologia hispànica per la Universitat de València. Premi Gerardo Diego de la Diputació de Sòria pel llibre Moléculas y Astros, primer accèssit del premi Ciudad de Las Palmas de Gran Canaria per Materia. Amb Jocs de Llum, el seu primer llibre en català, va guanyar el premi Alfons el Magnànim València de Poesia 2006. Els poemes aquí editats pertanyen a aquest llibre.

 

Š

 

[El tiempo

 

Este cristal que me salva

de los gritos perdidos por el aire, y quién sabe adónde van;

los reflejos de luz que lo separa en trazos

del espejismo que dentro, a solas, habla;

su vacuidad de objeto en calma,

me hace estimar el tiempo: ave intocable.

 

Yo, desde aquí contemplo

cómo el cristal esboza la quietud:

brilla un espejo de signos

que custodian, muertos, el ansia, la vida.

 

Y estimo, casi más que esta inercia extraña

que al respirar me mira,

la luz desesperada, el toro furioso

del tiempo que me torna un ciervo de entusiasmo

y a la vez un gusano de fango,

cerca del infierno.

 

 

[Símil

              A Carles Belda

 

A menudo, si escucho atenta

la marcha intrascendente

del río, reparo -sin sorpresa,

laxa- en el empuje sutil

que alguna fuerza

transmite por dentro del agua.

Parece que, desde el fondo,

la tierra con puños

de piedra atizara al líquido

y le añadiera un genio inusitado.

Entonces, toda la corriente

se afana en estirarse

brava y, apresurada, tendida

imagen de cántico imperioso,

llama a las puertas

de la naturaleza mansa.

Este bramar, la fuerza inalcanzable

de la deriva, me tensa

la sangre, y en los puños aprieta

el poder milenario

de mi fondo extinguible.

 

 

Lola Andrés, València, 1961. Licenciada en filología hispánica por la Universitat de València. Premio Gerardo Diego de la Diputación de Soria por el libro Moléculas y Astros, primer accésit del premio Ciudad de las Palmas de Gran Canaria por Materia. Con Jocs de llum (Juegos de luz), su primer libro en catalán, ganó el premio Alfons el Magnànim València de Poesia 2006. Los poemas aquí editados pertenecen a este libro.

 

[Traducció de Joan Navarro]

 

Š

[Time

 

This glass which protects me

From cries lost in the air, going who knows where,

The reflections of the light cut into flecks

From the mirage of its inside which, alone, talks;

its  emptyness of object in calm,

Makes me appreciate the time: unattainable bird.

 

From here I gaze

How the glass sketches the quietness:

gleaming a mirror of signs

Which guard, dead, anxiety and life.

 

I love, almost more than this strange inertia

which looks at me breathing,

The desperate light, the furious bull

Of time which makes me a deer of enthusiasm

And an earthworm at once, very close to Hell.

 

 

[Simile

 

                        To Carles Belda

 

Very often, when I pay attention to

the insignificant flow of the river,

I realise, without surprise,

Relaxed- in the subtle drive

There is a kind of strength

That runs in the water.

It seems, from the depths,

that the earth with fists

of stone stirred up the liquid

and added a weird spirit.

Then, the whole  flow

Rushed to unfold itself

Fiercely and, briskly, streched

Image of imperious canticle,

knocking at the doors

of  peaceful nature.

This roar, the unattainable

Strength adrift, strains

My blood, and  my fists clasp

The thousand-year-old power

From my extinguishing  heart.

 

 

 

Lola Andrés was born  in València, Spain in 1961. She got a degree in Spanish Philology from the University of València. She was awarded the "Gerardo Diego"  by the regional council of Soria,for her book Moléculas y Astros (Heavenly bodies and Molecules) and second prize for Materia (Living matter) in Ciudad de las Palmas, Canary Islands. With Jocs de llum (Light games) her first book in Catalan, she was given the prize "Alfons el Magnànim" of poetry 2006. The poems published here belong to this book

 

[Traducció de Pilar Segarra]

 

Š

[O tempo

 

Este vidro que me protege

dos gritos perdidos pelo ar, e quem sabe aonde vão;

os reflexos de luz que o talha em traços  

da miragem que, dentro, a sós, fala;

sua vacuidade de objeto em calma

faz-me estimar o tempo: ave intocável.

 

Eu, a partir daqui percebo    

como o vidro esboça a quietude:

brilha um espelho de signos

que guardam, mortos, a ânsia, a vida.

 

Eu estimo, quase mais que a essa inércia estranha

que ao respirar me fita,

a luz desesperada, o touro furioso

do tempo que me torna um cervo de entusiasmo

e, também, um vagalume de lama  

perto do inferno.

 

 

[Símile

              A Carles Belda

 

Várias vezes, se escuto atenta         

à marcha intranscendente

do rio, reparo – sem surpresa,

frouxa – no impulso sutil

que alguma força

transmite por dentro d'água.

Penso que, de lá do fundo,

a terra com punhos

de pedra atiçava o líquido

e lhe acrescentava um gênio inusitado.

Então, toda a corrente

se esforça em estirar-se

brava e, apressada, estendida

imagem de cântico imperioso,

chama às portas

da natureza mansa.

Este berro, a força inalcançável

da deriva, me retesa

o sangue, e nos punhos aperta

o poder milenar

do meu fundo extinguível.

 

 

Lola Andrés, Valência, 1961. Licenciada em filologia hispânica pela Universidade de Valência. Prêmio Gerardo Diego da Assembléia de Soria pelo livro Moléculas e Astros e primeira menção honrosa do prêmio Cidade das Palmas de Gran Canaria por Matéria. Com Jogos de luz, seu primeiro livro em catalão, ganhou o prêmio Alfons el Magnànim València de Poesia 2006. Os poemas aqui editados pertencem a este livro.

 

[Traducció de Thiago Ponce de Moraes. Revisió de Jason Campelo]

 Š

 

[Le temps

  

Cette vitre qui me sauve

des cris perdus par l’air, s’en allant on ne sait où;

les reflets de lumière qui le sépare en traits

du mirage qui dedans, seul, parle;

sa vacuité d’objet tranquille,

me fait estimer le temps, oiseau intouchable.

 

Moi, d’ici je regarde

comment le cristal ébauche la quiétude:

un miroir brille de signes

qui gardent, des morts, l’ardent désir, la vie.

 

Et j’aime, presque plus que cette étrange inertie

qui en respirant me regarde,

la lumière désespérée, le taureau furieux

du temps qui me rend cerf d’enthousiasme

et à la fois, vers de boue, proche de l’enfer.

 

 

[Similitude

                          À Carles Belda

 

Souvent, si j’écoute attentive

le cours peu important

de la rivière, je remarque –sans surprise,

détendue— l’empreinte subtile

qu’une certaine force

transmet au dedans de l’eau.

Il semble que, du plus profond,

la terre avec des poings

de pierre frappe le liquide

el lui rajoute un génie inhabituel.

Alors, tout le courant

s’évertue à s’étirer

brave et préssé, image

allongée de cantique impérieux,

qui frappe aux portes

de la nature paisible.

Ce brame, la force inaccessible

de la dérive, me raidit

le sang, et dans mes poings se serre

le poivoir millénaire

de mon fond extinguible.

 

 

Lola Andrés, Valence, Espagne, 1961. Licenciée en philologie par l’Université de Valence. Prix Gerardo Diego de la Diputación de Soria pour le livre Moléculas y astros (Molécules et astres), premier accesit du prix Ciudad de las Palmas de Gran Canaria pour Materia (Matière). Avec Jocs de llum (Jeux de lumière), son premier livre en catalan, elle a gagné le prix Alfons el Magnànim València de Poesia 2006. Les poèmes ici édités sont tirés de ce livre. 

 

[Traducció de Carmen Galindo]

 

Š

 

| a | entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer |