| a |
|
|
|
Isabel Garcia Canet
|
||
|
Pensar-te és perdre’t sota les aigües, voler tornar a les arrels de l’arbre que et portaren un dia no saps bé quin de tots a conèixer-te:
estrangera habitant del teu cos, parpelleig de certesa a la foscúria de la cambra.
La caverna
Són altres realitats que s’encenen enllà de les marjals,del verd vesprada que dorm en la tardor de les palmeres. Inauguren les llums antigues platges, runes perdudes a l’abisme del foc de l’ancestral caverna. Són crits, no tingues por, són ombres que passegen indiscretes rugositats de pedra, d’aquest caliu de mare que perdura, d’aquest batec antic de roca grisa. No tingues por, tots hem dubtat de qui som, de què fem i serem demà al migdia; si profetitzar la teua terra és de savis o més aviat és hàbit d’ignorants en terra de tots.
Isabel Garcia i Canet, Pego, País Valencià, 1981, estudia filologia catalana a la Universitat de València. Del 2001 al 2006 formà part de l'Aula de poesia. Alguns dels seus poemes van aparèixer a l’antologia 9 poetes universitaris. L'any 2003 quedà finalista del XXVII Premi de Haikus Joan Teixidor de la ciutat d'Olot amb Pell de serp. El 2006 el seu recull de poemes Claustre fou guardonat amb el XXVI premi Senyoriu d'Ausiàs March de Beniarjó i editat per l’editorial Tres i Quatre de València el 2007.
Pensarte es perderte bajo las aguas, querer volver a las raíces del árbol que te llevaron un día no sabes exactamente cuál a conocerte:
extranjera habitante de tu cuerpo, parpadeo de certeza en la oscuridad de la estancia.
[La caverna
Son otras realidades que se encienden más allá de los marjales, del verde tarde que duerme en el otoño de las palmeras. Inauguran las luces antiguas playas, cascotes perdidos en el abismo del fuego de la ancestral caverna. Son gritos, no temas, son sombras que pasean indiscretas rugosidades de piedra, de este rescoldo de madre que perdura, de este latido antiguo de roca gris. No temas, todos hemos dudado de quiénes somos, de qué hacemos y seremos mañana a mediodía; si profetizar tu tierra es de sabios o más bien es hábito de ignorantes en tierra de todos.
Isabel Garcia i Canet, Pego, País Valenciano, 1981, estudia filología catalana en la Universitat de València. Del año 2001 al 2006 formó parte del Aula de poesía. Algunos de sus poemas aparecieron en la antología 9 poetes universitaris. El año 2003 quedó finalista del XXVII Premio de Haikus Joan Teixidor de la ciutad de Olot con Pell de serp. El año 2006 su poemario Claustre fue galardonado con el XXVI premio Senyoriu d'Ausiàs March de Beniarjó y editado por Tres i Quatre de València el año 2007.
[Traducció de Joan Navarro]
Thinking of you is losing you under the waters to wish to return to the roots of the tree that made you one day you don't know exactly which to know yourself:
a foreigner living in your body, blinking of certainty in the darkness of the room.
They are other realities that light up over the marsh, of the evening green that sleeps in the autumn of the palm trees. Unveil the ligths old beaches, rubble lost in the abyss of fire of the ancestral cavenr. They are cries, don't be afraid, they are shadows walking indiscreet roughness stone, from this embers of mother that lasts, of this old beat of grey rock. Don't be afraid, we have all doubted who we are, what we do and will be tomorrow at midday; if prophesy your land is proper of wisemen or rather a custom of ignorants in everybody's land.
Isabel Garcia i Canet, Pego, Valencia Land, 1981, is studying Catalan philology at Valencia University. From 2001 to 2006 shre was part of the poetry lecture room. Some of her poems appeared in the antology 9 poetes universitaris. In 2003 she got the XXVII Haikus award of the city of Olot with Pell de serp. In 2006 her book of poems Claustre was awarded the XXVI Senyoriu d'Ausiàs March prize of Beniarjó and it was edited by Tres i Quatre of Valencia in 2007. [Traducció d'Amalia Planells]
Pensar-te é perder-te sob as águas, querer voltar às raízes da árvore que te levaram um dia não sabes exatamente qual a conhecer-te:
estrangeira habitante de teu corpo, pestanejar de certeza na escuridão do quarto.
São outras realidades que se acendem para além dos marnéis, do verde tarde que dorme no outono das palmeiras. Inauguram as luzes antigas praias, entulhos perdidos no abismo do fogo da caverna ancestral. São gritos, não temas, são sombras que passeiam indiscretas rugosidades de pedra, deste rescaldo de mãe que perdura, deste pulso antigo de rocha gris. Não temas, todos já duvidamos de quem somos, do que fazemos e seremos amanhã ao meio-dia; se profetizar tua terra é de sábios ou antes é hábito de ignorantes em terra de todos.
Isabel Garcia i Canet, Pego, País Valenciano, 1981, estuda filologia catalã na Universidade de Valência. Entre os anos de 2001 e 2006, fez parte da Sala de poesia. Alguns de seus poemas apareceram na antologia 9 poetes universitaris [9 poetas universitários]. No ano de 2003, foi finalista do XXVII Prêmio de Haikais Joan Teixidor da cidade de Olot, com Pell de serp [Pele de serpente]. No ano de 2006, seu livro de poemas Claustre [Claustro] recebeu o XXVI Prêmio Senyoriu d’Ausiàs March de Beniarjó e, em 2007, foi publicado pela editora Tres i Quatre, de Valência. [Traducció d' Eduardo Sterzi ]
[Incertitude
[Traducció de Denise Boyer ]
| a | entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer | |