[saliente ahora de otra cosa, Ashbery irrumpe con
un discurso inacabable, como si el instante fuera
un sucederse de palabras, oleadas de existencia
en un mar denso y sin sentido, un aroma que ha de
destilarse; razón, rabia, sutura, perro que se
asoma a la distancia con arenas y gotas
escondidas; lame el perro sus heridas agitado,
caen de su boca las babas que habrán de
subsanarlo; sugiere el hombre cano una
persistencia en el oído, mira, educa, se
entretiene, salpica su hermosura el barrilete de
la niña, la madre observa diligente el transcurso
aprobatorio de un estilo; es allí donde se
esconde la memoria para dar el zarpazo a tu
deseo; aún cuando prospere la inocencia, no es
estable la eficacia del sonido, sino el impulso
hacia el lenguaje como algo que se forma con los
años en la cáscara de un corazón que
late y late sin parar

[ya el sol alinea la azul incertidumbre de lo que
vendrá inscripto en las esferas, en el
multiplicarse incesante de las olas; así, abrir
los ojos a la inmaterialidad del horizonte, ni
una falla altera la ilusión; hablan las
corrientes con voces no creíbles, un vocabulario
de deslices y silencios, de brillos y de sombras
en la oscuridad del agua que se agita al impacto
del aire y de la brisa, del dibujo de las algas
en la orilla; ya repetido el lenguaje de las
sombras no se eleva en el aire insistente de los
genes; no es la raza lo que alienta, sino la voz
de la extranjera que recorre las tierras que
debiera recordar por ser más, más intensa su
apreciación de lo que ve: denuesto, distancia,
misterio y selección; no sabe por qué los vientos
la trajeron a un horizonte de veleros, al afán de
dar silencio a lo incesante o de obstruir con el
ruido de los astros la corriente; entrega con las
piernas afiladas la confusión que no consiente en
dar certezas; no hay ya sombras sino en
literatura y las voces y son voces y son voces
que no alteran sus mentiras; se simplifica en un
sentido lo que anhela, pero no se constituye en
aspaviento, como si la retórica del sueño no
fuera lectura unánime del cielo; rasgar las
superficies, creer en las sustancias, ver en la
singularidad del recorrido un sólo espacio sin
fronteras, un sólo azul sin horizonte, un
abstracto escenario sin contornos, sin distancias
accesibles, sin retinas exigiendo a certeza de
los bordes, ser ya mismo una estela deslizada en
la corriente llana de las formas, un color más en
la estructura general del universo, aplanada por
el vértigo celeste, por  la implacable variedad
de las acciones, ritmadas a plena luz del día

                                                        Shelter Island, 2001

[Lila Zemborain]

[tot sortint ara d’una altra cosa, Ashbery irromp amb

un discurs inacabable, com si l’instant fos

un succeir-se de paraules, onejades d’existència
en una mar densa i sense sentit, una aroma que ha de
destil·lar-se; raó, ràbia, sutura, gos que  
s’aboca a la distància amb arenes i gotes
amagades; llepa el gos les seues ferides agitat,
cauen de la seua boca les baves que hauran de
compensar-lo; suggereix l’home canós una
persistència en la oïda, mira, educa,  
s’entreté, esquitxa la seua bellesa el barrilet de
la xiqueta, la mare observa diligent el transcurs
aprovatori d’un estil; és allí on  
s’amaga la memòria per a donar la urpada al teu
desig; encara que prospere la innocència, no és
estable l’eficàcia del so, sinó l’impuls
vers el llenguatge com alguna cosa que es forma amb els
anys en la closca d’un cor que  
batega i batega sense parar

[ja el sol alinea la blava incertesa d’allò que
vindrà inscrit en les esferes, en el
multiplicar-se incessant de les ones; així, obrir
els ulls a la immaterialitat de l’horitzó, ni
una falla altera la il·lusió; parlen els
corrents amb veus no creïbles, un vocabulari
de relliscades i silencis, d’esclats i d’ombres
en la foscor de l’aigua que s’agita a l’impacte
de l’aire i de la brisa, del dibuix de les algues
a la vora; ja repetit el llenguatge de les
ombres no s’eleva en l’aire insistent dels
gens; no és la raça el que encoratja, sinó la veu
de l’estrangera que recorre les terres que
hauria de recordar per ser més, més intensa la seua
apreciació del que veu: injúria, distància,
misteri i selecció; no sap perquè els vents
la van portar a un horitzó de velers, a l’afany de
donar silenci a allò incessant o d’obstruir amb el
soroll dels astres el corrent; lliura amb les
cames esmolades la confusió que no permet
donar certeses; no hi ha ja ombres sinó en
literatura i les veus i són veus i són veus

que no alteren les seues mentides; se simplifica en un
sentit allò que anhela, però no es constitueix en
escarafalls com si la retòrica del somni no
fos lectura unànime del cel; esquinçar les
superfícies, creure en les substàncies, veure en la
singularitat del recorregut un sol espai sense
fronteres, un sol blau sense horitzó, un
abstracte escenari sense contorns, sense distàncies
accessibles, sense retines exigint la certesa de
les vores, ser ara mateix una estela relliscada en
el corrent pla de les formes, un color més en
l’estructura general de l’univers, aplanat pel
vertigen celeste, per la implacable varietat
de les accions, ritmades a plena llum del dia 

                                                                            Shelter Island, 2001

[Tradució de Joan Navarro]

| a | entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer |