|
[Kjell Espmark]
Det andra livet [L'altra vida] [La otra vida]
När ett språk föds [Quan un idioma naix] [Cuando un idioma nace]
Släktminne [Record de família] [Recuerdo de familia]
|
||
|
Som att stå bredvid en utbränd bil och se sin kropp krökt över ratten – Det här liknar en vanlig oktoberlördag men tillhör en annan tideräkning. Jag tycks ha trevat mig ut ur mitt liv och snubblat in i mitt liv.
Samma substanslösa lönnar och askar. Samma dis med samma löften. Och gräset menar sig ha våra spår. Men vi har aldrig varit här förr. Du som gräver hål för tulpanlök ser jorden skapas under spaden. Och jag som stänger av vattnet för vintern hör vatten droppa för första gången.
Kajor från ett raderat år envisas, envisas och får fältet med på ett nytt försök, ännu bara ett nyplöjt skimmer.
Ord som `tidsföljd´ och ´`förklaring´ är rostiga redskap jag ställer i boden. Förnuftet får klaga i nästa instans.
Det andra livet, med vägarna vi aldrig gick, måste ha funnits hela tiden på en armlängsds avstånd med havet susande bredvid havet – men inte för den som sträckte sig efter det. Ordet är nåd.
Vinden vänder bortom det som ännu pyr och ögonen lär sig att rök kan svida: livet jag inte valde har plöstligt valt mig. Och jag är oskriven. Skriv mig.
När ett språk föds finns allt som en dag ska sägas som en klåda under gommen. Herdarna som hukar kring elden och prövar ett läte för detta som värmer känner en hel litteratur i munnen men har svårt att ta den på allvar. De fnittrar åt släktskapen mellan ett rop och getternas ögon i mörkret. Man kan ta kring ett infall med ord!
En kutryggig pojke vill säga sin flicka att hon är den som gör solen till sol men tungan slinter. Ändå finns språkets vackraste kärleksbrev, skrivna sekler senare, redan i hans modlösa mummel.
Den som just lägger ved på elden är språkets störste dramatiker. Han ska födas först om tusen år men herdarnas ovana tungomål är fullt av citat ur hans verk.
Så länge det här språket talas behöver ingen skiljas från gräset och molnen, ingen slitas från den hon älskar: de levande har inga gravar.
När det blinda kriget var över dömdes en bonde fråm Rödön till stupstock och stegel för brottet att hylla förlorande kung.
Hans hustru gick till fots från Jämtland för att tigga det rätta Majestätets nåd. Med litet hjärta och blödande fötter nådde hon Stockholm i tid. Hejdade kungen strax före tullen, handen på stigbygeln: -Nådig herre... Och Hans Härlighet som fått sol in i bröstet när hästen stegrade sig täcktes återskänka henne mannens huvud och satte till bekräftelse ett barskt sigill på nådebrevet.
Med steg som vågade älska på nytt vände hon åter mot norr. Men när hon efter steniga veckor äntligt nådde Rödösundet fanns ingen båt på hennes sida. Alla hade överfarit vattnet för att se hur det går den Gud vänt ryggen. Så fick hon stå med styva läppar på hitre stranden och fjärran se sin makes huvud falla.
Com estar al costat d’un cotxe incinerat i veure el teu propi cos inclinat sobre el volant – Açò sembla un dissabte qualsevol d’octubre però pertany a una altra època. És com si hagués eixit a les palpentes de la meua vida i ensopegat vers la meua vida.
Els mateixos aurons i freixes sense substància. La mateixa calitja amb les mateixes promeses. I la pastura creu tenir les nostres petges. Però mai abans no hem estat ací. Tu que obris buits per a sembrar tulipes veus la terra nàixer sota la pala. I jo que tanque l’aigua abans de l’hivern l’escolte gotejar per primera vegada.
Cornelles d’un any esborrat tossudes tossudes animen el camp a un nou intent, tan sols una altra resplendor acabada de llaurar.
Paraules com “cronologia” i “aclariment” són eines rovellades que pose en el dipòsit. La raó pot apel·lar a la següent instància.
L’altra vida, amb els camins que mai no vam recórrer, deu d’haver existit sempre a la distància d’un braç amb la mar murmurant vora la mar - però no per a aquell que tractava d’atrapar-la. La paraula és indult.
El vent gira enllà del que encara és caliu i els ulls aprenen que el fum cou: la vida que no vaig escollir de sobte m’ha escollit. I estic sense escriure. Fes-me escriptura.
[Traducció de Joan Navarro*]
Quan un idioma naix apareix tot allò que un dia es dirà com una picor sota el paladar. Els pastors que s’arrauleixen al voltant del foc i busquen un so per a això que dóna calor senten en la boca tota una literatura però els és difícil prendre-la seriosament. Se’n riuen de l’afinitat entre un crit i els ulls de les cabres en la foscor. Es pot atrapar una idea amb paraules!
Un noi geperut vol dir-li a la seua noia que és ella la que fa sol al sol però la llengua es nega. No obstant això, les més belles cartes d’amor de l’idioma, escrites segles més tard, existeixen ja en el seu desanimat balbuceig.
Qui ara li llança llenya al foc és el més gran dramaturg del llenguatge.
Ell naixerà d’ací a mil anys però la llengua inusual dels pastors està plena de citacions extretes de la seua obra.
Mentre aquest llenguatge es parle ningú no serà apartat de l’herba i dels núvols, ningú no serà privat d’allò que estima: El vius no tenen tombes.
[Traducció de Joan Navarro*]
Quan va acabar la guerra cega un camperol de Rödön va ser sentenciat al patíbul i al suplici de la roda pel delicte de lloar el rei derrotat.
La seua dona va viatjar a peu des de Jämtland per a demanar la clemència de la seua reial Majestat. Amb cor petit i peus que li sagnaven va arribar a temps a Estocolm. Va detenir el rei poc abans de la duana, la mà a l’estrep: - Piadós senyor... I la Seua Excel·lència que rebia el sol en el pit quan el cavall s’encabrità va concedir tornar-li el cap de l’home i posà com a certificació un aspre segell en la carta d’indulgència.
Amb passes que van gosar estimar de bell nou ella es va posar en camí de tornada al nord. Al cap de setmanes pedregoses per fi va arribar a l’estret de Rödön però no hi havia cap vaixell disponible. Tots havien remuntat l’aigua per a veure com li anava a qui Déu li havia girat l’esquena. Així que ella va romandre amb els llavis rígids a l’altra vora mentre veia caure al lluny el cap del seu home.
[Traducció de Joan Navarro*]
*[La traducció al català ha estat feta a partir de la traducció espanyola de María Kallin i Víctor Rojas]
Como estar al lado de un auto incinerado y ver tu propio cuerpo inclinado sobre el volante – Esto parece un sábado cualquiera de octubre pero pertenece a otra época. Es como si hubiese salido a tientas de mi vida y tropezado hacia mi vida.
Los mismos arces y fresnos sin sustancia. La misma calina con las mismas promesas. Y el pasto cree tener nuestras huellas. Pero nunca antes hemos estado aquí. Tú que abres huecos para sembrar tulipanes ves la tierra nacer bajo la pala. Y yo que desconecto el agua antes del invierno la oigo gotear por vez primera.
Cornejas de un año borrado tercas tercas animan al campo a un nuevo intento, tan sólo otro resplandor recién arado.
Palabras como “cronología” y “aclaración” son herramientas oxidadas que pongo en el depósito. La razón puede apelar a la siguiente instancia.
La otra vida, con los caminos que nunca recorrimos, debe haber existido siempre a la distancia de un brazo con el mar susurrando junto al mar – pero no para el que trataba de alcanzarlo. La palabra es indulto.
El viento gira allende lo que aún es rescoldo y los ojos aprenden que el humo escuece la vida que no escogí de repente me ha escogido. Y estoy sin escribir Hazme escritura.
© Traducció: Víctor Rojas
Cuando un idioma nace aparece todo lo que un día se dirá como un picazón bajo el paladar Los pastores que se acurrucan alrededor del fuego e intentan un sonido para esto que calienta sienten en la boca toda una literatura pero les es difícil tomarla en serio. Se ríen de la afinidad entre un grito y los ojos de las cabras en la oscuridad. ¡Se puede atrapar una idea con palabras!
Un muchacho jorobado quiere decirle a su chica que es ella la que hace sol al sol pero la lengua se niega. Sin embargo, las más hermosas cartas de amor del idioma, escritas siglos más tarde, existen ya en su desanimado balbuceo.
Quien ahora le echa leña al fuego es el más grande dramaturgo del lenguaje.
El nacerá dentro de mil años pero la lengua inusual de los pastores está llena de citas extraídas de su obra.
Mientras este lenguaje se hable nadie va a ser apartado de la hierba y las nubes, nadie será privado de lo que ama: los vivientes no tienen tumbas.
© Traducció: Víctor Rojas
Cuando cesó la guerra ciega fue sentenciado un campesino de Rödön al patíbulo y al suplicio de la rueda por el delito de alabar al rey derrotado.
Su esposa viajó a pie desde Jämtland para pedir la clemencia de su real Majestad. Con diminuto corazón y pies sangrantes a tiempo llegó a Estocolmo. Detuvo al rey poco antes de la aduana, la mano en el estribo: - Piadoso señor… Y Su Excelencia que recibió el sol en el pecho cuando el caballo se encabritó concedió devolverle la cabeza del marido y puso como certificación un áspero sello en la carta de indulgencia.
Con pasos que osaron amar de nuevo ella se puso en camino de regreso al norte. Al cabo de semanas pedregosas por fin llegó al estrecho de Rödön pero no había barco disponible. Todos habían remontado el agua para ver cómo le iba a quien Dios le había dado la espalda. Así que ella quedó con labios rígidos en la otra orilla viendo caer a lo lejos la cabeza de su marido.
© Traducció: Víctor Rojas
Kjell Espmark föddes i Strömsund i Jämtland den 19 februari 1930. I mycket unga år flyttade han till Stockholm, där han studerade litteraturvetenskap. Han debuterade som poet 1956 och har sedan dess publicerat tretton diktsamlingar. Han är också författare till romanserien Glömskans tid. Han var professor i litteraturvetenskap vid Stockholms Universitet fram till 1995. Sedan 1981 besitter han stol nummer 16 i Svenska Akademien.
[Kjell Espmark va nàixer a la ciutat de Strömsund a la regió de Jämtland el 19 de febrer de 1930. Ben jove es traslladà a Estocolm on va estudiar literatura. El 1956 es va estrenar com a poeta i de llavors ençà ha publicat tretze llibres de poesia. També és autor de la sèrie de novel·les Temps de l’Oblit. Ha estat catedràtic de literatura a la Universitat d’Estocolm fins el 1995. Des de 1981 ocupa el seient número 16 de l’Acadèmia sueca.]
[Kjell Espmark nació en la ciudad de Strömsund de la región de Jämtland el 19 de febrero de 1930. Desde muy joven se trasladó a Estocolmo. Allí estudio ciencias de la literatura. Debutó como poeta en 1956 y desde entonces ha publicado trece libros de poesía. También es autor de la serie de novelas Tiempo del Olvido. Ejerció la cátedra de literatura en la Universidad de Estocolmo hasta 1995. Desde 1981 ocupa la silla número 16 de la Academia Sueca.] | a | entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer | |