|
[Katarina Frostenson]
Rosa, liten krans [Rosa, petita guirnalda] [Rosa, pequeña guirnalda]
Förorten är lång [El suburbi és llarg] [El suburbio es largo]
|
||
|
till Rosa Luxemburg
Rosa, mun till en värld , det hela
i mars geboren januari död
rödhaken, den svarta fasen
halt och sidoseende exakt i närhet, invid gallret närsynhet
bäret, fågelbenet fältet den bara huden
avsliten stjärnan, gul vid sargen nattens mörker är så vackert om man vet hur man skall betrakta det
Om det är en brunn därute på lasarettsgården, så nog hör du ur den
kvillret, slanten och när ytan rynkades på vattnet var det misstänkt likt ett leende
gladde dig, ofattbart att världen i all sin påtaglighet var här
som ljud och sken
att se är väl detta
Rosa, leendet det man överser i ordets vida mening
det ler också åt sig när det inte begriper lättheten
grusvirveln, fågelljudet örat spänt mot världen sammanbinder grus och gråt
det sker, himlen spänns, leker djur moln går allt går över
och hela det härliga kriget drog förbi mig...
Platanerna skinnar, glans av kala fläckar – en stråle hårt ljus träffar trädets nakna rund går över gatans spår, det blixtrar – å
vad förorten är lång. Vi går längs utkantsboulevarden på väg till en teater. Det kvittrar. ”Är det ormbunkar?” ”Det är talgoxar.” Rodnad. Än sen
orden är dunkla på det språk man inte har sitt minne i, det djupa sorlet lågt därnere, kärlets ådring, märket av två läppar, värman
av ett handavtryck – vi talar mitt språk och du säger fel. Snart skall det hända mig, snart när det vänder. Det skall hända alla! Domedag. Att ordet är ett grus i mun som käken
helst av allt vill krossa, mala sönder samman, blanda med saliven, spotta ut på gatan någonstans och se det jäsa bli ett berg – Se
den där mannen går ensam och talar, rycker med armen maniskt och säger: ”Kom, kom tanza mit mir, mit moi, ischt gud, ist god, ischt” –
över gatan...där... vi skall nu höra Leonce ni vet: han med den vida skallen, han som ekade Europas alla språk för snart tvåhundra år sedan
ni vet: Leonce... som dansade i vida salar, valsade med huvudet i handen, hörde skallens hela innanhav – det kalla brus –
han talade till ekot av sig själv, till spöket av sin röst i dagen, skuggan där hallå – Leonce
vad heter denna dunkla ljusa ort, vad heter förortsmark – vad heter här- av andetag är luften full
av skuggorna och ropet ingen tyder än det stora hav som sorlar, går av trettiosju språk denna plats –
vi pratade om enfalden, om språket som känns övertaget; att orden snart skall komma till oss utifrån, formas till ett tal
som heter Nytt. Inte något lyriskt inget eget, säreget. Men Allmänt, som ett regn det regn som var, som lät och var
milt, starkt, neutralt föll över föremålen... då Blänk, från gatan, hastigt, likt ett stim – en spegelkatt, ett barn med svarta lockar
kastar vatten ur ett glas från fönstret högt i hyreshusets grå kasern – vad skuggorna är korta här, sneda solstrålar det är nervtrådar
Din sömnlöshet gick in i mitt blod och nätterna blev vita våren kom inte med sömn, här på den andra sidan viken är vakan barare än något Björkars kritade rundlar Tankarnas malande far ut i gatstreckens vida: jag skriver till dig från linjernas stad manin är vaken, linjer, linjer rus heter bilarna gula bananer i rad på ett slags ställningar intill fasaden och gatorna verkar gå rakt mot vattnen: det finns en underbar vildvuxenhet i parkerna, stilla fyrkanter mitt i det hela Kanaler och svärta Nevas blå så rusa linjer ut över vatten broar som gapar pannor vilar mot himlens grå och därunder, kanske ett rev som sträcker sig ut mot din natt och förbinder en hel stad, ett underligt Vineta av klockklang, strängar, röda sår och en öppen sorg som var som allmän
A Rosa Luxemburg
Rosa, boca d’un món, el tot
nascuda al març morta al gener
el pit-roig, la fase negra
ranca i guerxa exacta de prop, vora la reixa de la miopia
la baia, l’os d’ocell el camp la pell nua
l’estrella esquinçada, groga en la borda foscor de la nit tan bella si sabem com mirar-la
Si és un pou fora al jardí de l’hospital, has d’escoltar la seua
refilada, la moneda i quan la superfície de l’aigua es va arrugar semblava sospitosament un somriure
et va alegrar, incomprensiblement que el món hi fóra en tota la seua evidència
com so i fulgor
açò s’ha de veure
Rosa, el somriure el que un contempla en tot el sentit de la paraula
se’n riu també d’ella mateixa quan no entén la lleugeresa
remolí de grava, el so d’ocell l’orella tibada contra el món conjuga grava i plany
s’esdevé, el cel es tiba, juga als animals el núvol passa tot s’acaba
i tota l’esplèndida guerra va passar per davant meu…
[Traducció de Joan Navarro*]
Els plàtans s’escorxen, lluentor de taques àrides – un raig de llum forta topa amb el torn nu de l’arbre passa sobre els rastres del carrer, llampega – oh
que llarg és el suburbi. Anem al llarg del bulevard marxant cap a un teatre. Refilades. “Són falgueres?” “Són mallerengues.” Rubor. Tant se val
les paraules són ombrívoles en l’idioma en què no tenim els nostres records, el profund murmuri allà a baix, xarxa de venetes, la marca de dos llavis, la calor
de la petja d’una mà – parlem el meu idioma i tu ho fas amb accent. Aviat açò em passarà a mi, aviat quan siga la tornada. Ens passarà a tots! Dia del judici final. Que la paraula és grava en la boca que la mandíbula
per damunt de tot vol triturar, polvoritzar, mesclar amb la saliva, escopir-la en algun lloc del carrer i veure-la fermentar fer-se una muntanya – Mira
aquell home camina sol i parla, agita maniàtic el braç i diu: “Vine, vine tanza mit mir, mit moi, ischt gud, ist god, ischt” –
al carrer… allí… ara escoltarem Leonce vostès saben: el del crani ample, el que es va fer eco de les llengües d’Europa aviat farà dos-cents anys
vostès saben: Leonce... que ballava en amples salons, valsava amb el cap a la mà, escoltava tota la mar interior del seu cap – el murmuri gèlid –
li parlava al seu propi eco, al fantasma de la seua veu diürna, l’ombra allí hola –Leonce
com es diu aquest clarobscur indret, com es diu terreny suburbial – com es diu ací - de respirs està ple l’aire
de les ombres i el crit que ningú no desxifra encara la gran mar que murmura, va de trenta-set idiomes aquest indret –
parlem de la senzillesa, de l’idioma que se sent el millor, que les paraules vindran a nosaltres de fora, formades en un discurs
que es diu Nou. No alguna cosa lírica res propi, singular. Però Públic, com una pluja la pluja que va ser, que va sonar i va ser
suau, forta, neutral va caure sobre els objectes... aleshores brillant, del carrer, amb rapidesa, com un esvalot – un reflex, un xiquet amb rulls negres
tira l’aigua d’un got des de l’alta finestra a la caserna grisa del veïnat – que curtes són les ombres ací, esbiaixats raigs de sol són fibres nervioses
[Traducció de Joan Navarro*]
La teua manca de son va entrar en la meua sang i les nits es van tornar blanques la primavera no va arribar somnolent, ací a l’altre costat del golf és la vigília sobre tot nua La rodonesa atiada dels bedolls La molinada dels pensaments viatja per l’ampla estria del carrer: t’escric des de la ciutat de les línies la mania desperta, línies, línies borratxera es diuen els cotxes grocs plataners en fila sobre una espècie de parades vora la façana i els carrers semblen anar tots drets a les aigües: hi ha un bellesa silvestre en els parcs, tranquils quadrats al mig de tot Canals i negror blava de Neva així línies èbries damunt l’aigua ponts que badallen fronts que descansen contra el gris celeste i allí a baix, potser un escull que s’allarga fins a la teua nit i amarra tota una ciutat, una estranya Vineta de dringadissa, cordes, roges ferides i una pena oberta com si fos pública
[Traducció de Joan Navarro*]
*[La traducció al català ha estat feta a partir de la traducció espanyola de Víctor Rojas]
A Rosa Luxemburgo
Rosa, boca de un mundo, el todo
nacida en marzo muerta en enero
el petirrojo, la fase negra
renga y bizca exacta de cerca, al lado de la reja miopía
la baya, el hueso de pájaro el campo la piel desnuda
la estrella desgarrada, amarilla en la borde oscuridad de la noche tan bella si uno sabe cómo mirarla
Si es un pozo afuera en el jardín del hospital, debes escuchar de él
el gorjeo, la moneda y cuando la superficie se arrugó en el agua era sospechosamente parecida a una sonrisa
te alegró, incomprensiblemente que el mundo en toda su evidencia estuviera aquí
como sonido y fulgor
esto es para ver
Rosa, la sonrisa la que uno contempla en todo el sentido de la palabra
se ríe también de sí misma cuando no entiende la liviandad
torbellino de grava, el sonido de pájaro la oreja tensa contra el mundo conjuga grava y llanto
ocurre, el cielo se tensa, juega a los animales la nube pasa todo se acaba
y toda la espléndida guerra pasó por delante de mí…
© Traducció: Víctor Rojas
Los plátanos se despellejan, brillo de manchas áridas – un rayo de luz fuerte topa con el torno desnudo del árbol pasa sobre los rastros de la calle, relampaguea – oh
qué largo es el suburbio. Vamos a lo largo del bulevar camino de un teatro. Gorjeos. “¿Son helechos? “Son pájaros carboneros.” Rubor. Qué más da
las palabras son sombrías en el idioma en que uno no tiene sus recuerdos, el profundo susurro allí abajo, red de vénulas, la marca de dos labios, el calor
de la huella de una mano – hablamos mi idioma y tú lo haces con acento. Pronto eso me pasará a mí, pronto cuando sea la vuelta. ¡Nos pasará a todos! Día del juicio final. Que la palabra es una grava en boca que la quijada
por encima de todo quiere triturar, pulverizar, mezclar con la saliva, escupirla en algún lugar de la calle y verla fermentar hacerse una montaña – Mira
aquel hombre camina solo y habla, agita maniático el brazo y dice: “Ven, ven tanza mit mir, mit moi, ischt gud, ist god, ischt” –
en la calle… allí… ahora oiremos a Leonce ustedes saben: el del ancho cráneo, el que se hizo eco de las lenguas de Europa pronto hará doscientos años
ustedes saben: Leonce… que bailaba en anchos salones, valsaba con la cabeza en la mano, escuchaba todo el mar interior de su cabeza – el murmullo gélido –
le hablaba al eco de sí mismo, al fantasma de su voz diurna, la sombra allí hola –Leonce
cómo se llama este claroscuro lugar, cómo se llama terreno suburbial – cómo se llama aquí - de respiros está lleno el aire
de las sombras y el grito que nadie descifra aún el gran mar que susurra, va de treinta y siete idiomas este lugar –
hablamos de la sencillez, del idioma que se siente el mejor; que las palabras vendrán a nosotros de afuera, formadas en un discurso
que se llama Nuevo. No algo lírico nada propio, singular. Pero Público, como una lluvia la lluvia que fue, que sonó y fue
suave, fuerte, neutral cayó sobre los objetos… entonces Brillante, de la calle, con rapidez, como un alboroto – un reflejo, un niño con rizos negros
arroja agua de un vaso desde la alta ventana al cuartel gris del vecindario – qué cortas son las sombras acá, sesgados rayos de sol son fibras nerviosas
© Traducció: Víctor Rojas
[Carta]
Tu falta de sueño entró en mi sangre y las noches se volvieron blancas la primavera no llegó con sueño, aquí al otro lado del golfo es la vigilia más desnuda que nada La redondez atizada de los abedules La molienda de los pensamientos viaja en la ancha estría de la calle: te escribo desde la ciudad de las líneas la manía despierta, líneas, líneas borrachera se llaman los coches amarillos bananos en fila sobre una especie de puestos junto a la fachada y las calles parecen ir derecho a las aguas: hay una belleza silvestre en los parques, tranquilos cuadrados en medio de todo Canales y negrura azul de Neva así líneas ebrias sobre el agua puentes que bostezan frentes descansan contra el gris celeste y allí abajo, quizás un arrecife que se alarga hasta tu noche y amarra toda una ciudad, una extraña Vineta de campanilleo, cuerdas, rojas heridas y una pena abierta que era como pública
© Traducció: Víctor Rojas
Katarina Frostenson föddes i Stockholm den 5 mars 1953. Hon debuterade 1980, vid 27 års ålder, med diktsamlingen Rena land, och har sedan dess skänkt sina läsare ytterligare femton verk. Hon är en flitig översättare av författare som H. Michaux. Margarite Duras och Maurice Maeterlink. 1992 valdes hon in i Svenska Akademien, där hon innehar stol nummer 18. Hon är den femte kvinnan och den näst yngsta som valts in i den litterära institutionen. Hennes poesi är sluten, som en underjordisk ström, en stark drift att finnas till, att låta rösten bryta fram underifrån. Hon förvandlar ångesten till en underbar lek med ord och bilder.
[Katarina Frostenson va nàixer a la ciutat d’Estocolm el 5 de març de 1953. El 1980, amb 27 anys, publicà el recull de poemes Rena Land (País Pur). Després vindrien una quinzena d’obres més. Ha traduït H. Michaux, Margarite Duras i Maurice Maeterlink, entre d’altres. El 1992 fou elegida membre de l’Acadèmia Sueca i ocupa el seient 18. És la cinquena dona i la segona més jove d’aquesta institució. La seua poesia és hermètica, una energia subterrània, que és un desig intens de voler ser, de fer brollar la veu des del profund de la terra. És l’ànsia que esdevé meravellós joc de paraules i imatges.]
[Katarina Frostenson nació en la ciudad de Estocolmo el 5 marzo de 1953. Debutó en 1980, a la edad de 27 años, con el poemario Rena Land (País Puro) y después de esto ha entregado a sus lectores quince obras más. Es una destacada traductora de autores como H. Michaux, Margarite Duras y Maurice Maeterlink. En 1992 fue elegida miembro de la Academia Sueca, ocupando la silla 18 y convirtiéndose de esta forma en la quinta mujer y la segunda más joven en dicha institución. Su poesía es hermética, una energía subterránea, que es un deseo intenso de querer ser, de hacer brotar la voz de lo profundo de la tierra. Es el ansía que se convierte en maravilloso juego de palabras e imágenes. ] | a | entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer | |