a

Teresa Andrade

 

[Va nàixer a El Salvador, San Salvador, l’any 1984. Estudiant de Llicenciatura en Comunicació Social en la UCA. Ha guanyat diversos premis a nivell estudiantil i el segon certamen literari Creación Joven a nivell nacional, impulsat per la revista ALKIMIA i l’Alcaldia Municipal de Soyapango amb l’obra 12 noches de lluvia, juliol de 2002. Va pertànyer al Taller Literario de la Casa del Escritor de CONCULTURA. Ha col·laborat amb cròniques per al matutí d’El Salvador El Diario de Hoy. Ha publicat el llibre Lento féretro amb CONCULTURA.]

 

 

Nació en El Salvador, San Salvador, el año 1984. Estudiante de Licenciatura en Comunicación Social en la UCA. Ha ganado diversos premios a nivel estudiantil y el segundo certamen literario Creación Joven a nivel nacional, impulsado por la revista ALKIMIA y la Alcaldía Municipal de Soyapango con la obra 12 noches de lluvia, julio de 2002. Perteneció al Taller Literario de la Casa del Escritor de CONCULTURA. Ha colaborado con crónicas para el matutino salvadoreño, El Diario de Hoy. Ha publicado el poemario Lento Féretro con CONCULTURA.

 

 

 

Día XIV
[Dia XIV]

 

Día XVIII
[Dia XVIII]

 

 

 

 

Día XIV

 

Dos veces,

dos veces más y sigue el martillo acariciando las semanas.

Dos veces y cada día pasa verde ignorando el color del pavimento.

Nunca se imaginó cómo la risa vestiría los cables telefónicos

y dos veces más traería un pañuelo para volver a llorar.

 

Han pasado las semanas y nadie ve hacia atrás.

Hay caminos bifurcados.

Ya nadie pasa por ahí, por temor a las pisadas de los trenes.

 

Ya olvidé lo esencial para vivir y respirar,

y dos veces más has tratado de recordar que vivo

en cada muralla de concreto,

en cada mirada de hueso desprovisto de pan.

Tratas de recordar, de ver y de volver a ver

como tantas veces el frío desde mis ojos,

pero mis manos ya no se mueven

y cada asiento vacío en el autobús

intenta traerme de regreso,

un par de veces más,

porque una mirada, una palabra basta para escribir

y dejó de ser tu culpa cuando dos veces me dejaste vagando,

dos veces me trajiste de vuelta,

dos veces y una más,

una tercera y seguirán creciendo las semanas,

las veces y las horas

hasta que las puertas se cierren

y podamos vernos las manos.

 

 

[Historia para dibujarse la piel (Inédito)]

 

 

 ΠΑ

 

[Dia XIV

 

Dues vegades,

dues vegades més i continua el martell acariciant les setmanes.

Dues vegades i cada dia passa verd ignorant el color del paviment.

Mai no imaginà com el riure vestiria els cables telefònics

i dues vegades més portaria un mocador per a tornar a plorar.

 

Han passat les setmanes i ningú no mira cap enrere.

Hi ha camins bifurcats.

Ja no hi passa ningú, per temor a les trepitjades dels trens.

 

Ja he oblidat l’essencial per viure i respirar,

i dues vegades més has tractat de recordar que visc

en cada muralla de concret,

en cada mirada d’os desproveït de pa.

Tractes de recordar, de veure i de tornar a veure

com tantes vegades el fred des dels meus ulls,

però les meues mans ja no es mouen

i cada seient buit en l’autobús

intenta dur-me de tornada,

un parell de vegades més,

perquè una mirada, una paraula basta per escriure

i deixà de ser la teua culpa quan dues vegades em vas deixar vagant,

dues vegades em vas dur de tornada,

dues vegades i una més,

una de tercera i seguiran creixent les setmanes,

les vegades i les hores

fins que les portes es tanquen

i puguem veure’ns les mans.]

 

 

[Historia para dibujarse la piel (inèdit)]


ΠΑ

 

Día XVIII 

 

No vale la pena cruzar esa calle

vamos al mismo lugar

al hogar maduro de la cruz

y al tono magistral de las horas

como cuando vestías tus muñecas de muerte

o les dabas un poco de vida.

A veces llegaban a confundirme.

 

Nunca lo supe diferenciar

y jugamos a los soldaditos

en la esquina polvorienta del vecino,

simulaba muy bien la paz y la guerra de los muslos.

 

No vale la pena regresar a la calle

si vamos al mismo lugar

y sientes el aliento en tu hombro

porque un abrazo

despertó tus cristales y llovieron hasta ratas.

 

Alguna vez quisiste envolverme de paredes

y pintarlas con tu nombre plastificado de corazones,

pero ya no es necesario cruzar las calles.

 

Nunca estuve ahí,

pero vamos hacia el mismo lugar.

 

 

[Historia para dibujarse la piel (Inédito)]

 

 ΠΑ

[Dia XVIII 

 

No val la pena creuar aquell carrer

anem al mateix lloc

a la llar madura de la creu

i al to magistral de les hores

com quan vesties les teues nines de mort

o els donaves un poc de vida.

De vegades arribaven a confondre’m.

 

No ho vaig saber diferenciar mai

i vam jugar als soldadets

en el cantó polsós del veí,

simulava molt bé la pau i la guerra de les cuixes.

 

No val la pena tornar al carrer

si anem al mateix lloc

i sents l’alè en el teu muscle

perquè una abraçada

despertà els teus vidres i plogueren fins i tot rates.

 

Alguna vegada volgueres embolicar-me de parets

i pintar-les amb el teu nom plastificat de cors,

però ja no és necessari creuar els carrers.

 

Mai no hi vaig ser,

però anem cap al mateix lloc.]

 

 

[Historia para dibujarse la piel (inèdit)]

 

 

[Traducció de Maria Josep Escrivà]

 

 ΠΑ

| a | entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer |