a

Solange Rodríguez

 

[Guayaquil, Equador, 1976. Cronista i mestra de secundària de Llengua i Literatura. Ha publicat els llibres de contes Tinta sangre i Dracofilia. Els seus textos apareixen en diverses antologies del país com ara Cuentan las mujeres que la crítica Cecília Ansaldo edità l’any 2001. Membre fundador del grup cultural Buseta de Papel. El 2004 participà en una publicació col·lectiva amb aquest grup titulada En la encrucijada de un tiempo perdido. Té cura de la web:

 www.santasolanda.com ] 

 

 

Guayaquil, Ecuador, 1976. Cronista y maestra de secundaria de Lengua y Literatura. Ha publicado los libros de cuentos Tinta sangre y Dracofilia. Sus textos aparecen en varias antologías del país tales como Cuentan las mujeres que la crítica Cecilia Ansaldo editó el año 2001. Miembro fundador del grupo cultural Buseta de Papel. En el 2004 participó en una publicación colectiva con este grupo titulada En la encrucijada de un tiempo perdido. Se ocupa de la web:

 www.santasolanda.com

 

 

 

Para deshacer todos los nudos

[Per a desfer tots els nusos]

 

Poema de la permanencia

[Poema de la permanència]

 

 

 

 

Para deshacer todos los nudos

 

Éramos, tú y yo, como de agua.

Si estiraba la mano hacia el cielo,

(digamos, para tocar el humor de las gaviotas)

era tu índice el que señalaba.

No hubo temblor en mi cerebro sin repasar

con la punta de la lengua,

ni yo rótula  que dejara sin calentar entre mis pechos.

Y si me reía era con tus dientes,

y si tenías fe era con mi llama.

¡Cuanto aprendizaje de vida hubo en nuestra célula!:

las piernas enfiestadas, enredadas por la ingle,

los líquidos consumidos abundantemente,

los ombligos llenos y la sombra acuosa,

labio contra labio,

el mismo ojo pardo de los animales

para deshacer todos los nudos,

me has despertado del vuelo de la sangre y serenamente,

con la lucidez de las especies superiores,

te has erguido desde esta  forma binaria, para ser humano.

 

Ahora que me toco me faltan más partes,

no sé derrochar con sólo dos manos

y está en media luna mi sexo de larva.

 

Ovo por las tardes

y bajo esta cubierta de piel y cartílago

me duelen azules tus lamentaciones

(melaza de huesos libres)

 

Yo tan dividida,

tú tan suficiente.

Estorbas perenne

dentro de mis restos

y para aliviarme

prendo un fuego fatuo sobre mis escamas.


 

ΠΑ

[Per a desfer tots els nusos

 

Érem, tu i jo, com d’aigua. 

Si allargava  la mà cap al cel,

–diguem, per a tocar l’humor de les gavines–

era el teu índex el que assenyalava.

No hi hagué cap tremolor al meu cervell que no repassàrem

amb la punta de la llengua,

ni jo cap ròtula que deixara sense escalfar entre els meus pits.

I si em reia era amb les teues dents,  

i si tenies fe era amb la meua flama.

¡Quant d’aprenentatge de vida va haver en la nostra cèl·lula!:

les cames enjogassades, embolicades per l’engonal,

els líquids consumits en abundància, 

els melics plens i l’ombra aquosa,

llavi contra llavi,

el mateix ull bru dels animals

per a desfer tots els nusos,

m’has despertat del vol de la sang i serenament, 

amb la lucidesa de les espècies superiors,

t’has alçat des d’aquesta forma binària, per a ser humà.

 

Ara que em toque em falten més parts,

no sé malbaratar amb solament dues mans  

i el meu sexe de larva és en mitja lluna.

 

Ponc a la tarda

i sota aquesta coberta de pell i cartílag  

en fan mal, blaves, les teues lamentacions

–melassa d’ossos lliures–

 

Jo tan dividida,

tu tan suficient. 

Destorbes, perenne,

dins de les meues deixalles

i per a reconfortar-me

encenc un foc fatu damunt les meues escates.

                            ]

 

[Traducció de Joan Navarro]


 

ΠΑ

 

Poema de la permanencia

 

Permanece tu voz

que tiembla como grava sacudida

sobre el polvo de la gratitud.

Tú eres mi zarza triste,

guerrero de fragua solar,

estación de sangre,

pequeña aldea de puños al cielo.

En ti recupero el tiempo umbilical

de los nueve meses 

(Tú eres mi otra madre)

Se me ocurre adoptarte por ridículo,

porque eres lo opuesto a mi verso.

Más allá piso tu sombra

como quien pisa un guijarro y

más allá tu claridad me sostiene las manos

oleando silencios sin lenguas.

 

ΠΑ

 

[Poema de la permanència

 

Queda la teua veu

que tremola com grava sacsejada

sobre la pols de la gratitud.

Ets la meua bardissa trista,  

guerrer de farga solar,

estació de sang,

petita aldea de punys al cel.

En tu recupere el temps umbilical

dels nou mesos

–Ets la meua altra mare–

Se m’acut adoptar-te per ridícul,

perquè ets l’oposat al meu vers.

Més enllà aixafe la teua ombra

com qui aixafa un còdol i

més enllà la teua claredat em sosté les mans

onejant silencis sense llengües.

 

                       ]

 

[Traducció de Joan Navarro]


 

ΠΑ

 

| a | entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer |