|
Paula Drenkard
|
||||
|
[Santa Fe, Argentina, 1976. L’any 1994 funda la revista cultural La Libreta, a la ciudat de Rosario. El 2002 realitza una exposició de poemes i fotografies al voltant de la seua vida a Cuba i Nicaragua, a la galeria d’art Pléyades de Managua i a la Casa de Cultura d’Alamar, L’Havana. Publica poemes en Artefacto, revista cultural de Managua. El 2003 funda a Managua l’Agrupación Experimental Al Margen amb músics, ballarins i poetes amb la intenció d’expressar realitats socials dels països de Llatinoamèrica. Aquesta agrupació va presentar obres de poesia visual i performances a Managua i Granada, i també a diferents municipis de L’Havana. El 2003 realitza recitals de poesia a l’Havana amb poetes i trobadors cubans i argentins. El 2004 torna a l’Argentina i s’uneix durant cinc mesos a Willaldea (Aldea Laboratori: una comunitat d’artistes), on escriu per a la seua revista i forma part d’aquest projecte com actriu. És professora en la Llicenciatura en Comunicació Social de la Facultat de Ciència Política i RRII / Universitat Nacional de Rosario.]
Santa Fe, Argentina, 1976. Funda la revista cultural La Libreta, en la ciudad de Rosario, en el año 1994. En 2002 realiza una exposición de poesías y fotografías en torno a su vida en Cuba y Nicaragua, en la galería de arte Pléyades de Managua y en la Casa de Cultura de Alamar, La Habana. Publica poesías en Artefacto, revista cultural de Managua. En 2003 funda la Agrupación Experimental Al Margen con músicos, bailarines, actores y poetas, en Managua, Nicaragua, con una intención de expresión de realidades sociales en los países de Latinoamérica. Esta agrupación presentó obras de poesía visual y performances en Managua y Granada, Nicaragua, como también en diferentes Municipios de La Habana, Cuba. En 2003 realiza recitales de poesía en La Habana, junto a poetas y trovadores cubanos y argentinos y en la Casa de la Poesía de La Habana. En el año 2004 regresa a Argentina y se une por cinco meses a Willaldea (Aldea Laboratorio: una comunidad de artistas), donde escribe para su revista y forma parte de este proyecto como actriz. Es profesora en la Licenciatura en Comunicación Social de la Facultad de Ciencia Política y RRII / Universidad Nacional de Rosario.
|
|
Cronómetros (tiro al blanco)
Cronómetros (tiro al blanco) [Cronòmetres
(tir al blanc) l'hora infinita l’hora infinita just el que li donen menja “tinc vergonya el que era irakunds-desdoblats el refugi ets just ] [Traducció de Joan Navarro]
“Lugares comunes, términos comunes soberbia de quienes defienden ser algo y no son nada…”
La realidad es espesa es pesada el cielo se ennubla cae sobre mi cerebro una tormenta de estrellas negras, la luz ausenta y los deformes se sumergen por las hendijas de las baldosas
estoy aterrada y no puedo volar creo que fue una ligamen con la luna y ya se ha desatado
no pertenezco ni al trueno de los volcanes ni al elixir de las nubes, no pertenezco a la hondura de los océanos ni a la altura de las pirámides cefaleas
no hay cadalso para mi descontento no hay primura para mi desolación, soy una vulgar madeja de hilos sin destino una copia despareja de una diosa caída una imitación mediocre del capullo de una rosa
mis palabras son límites cansados mis gestos raudales de clisés que creen ser en un mundo igual, y no he tocado con mis dedos -ni siquiera con el índice- la voluptuosidad de las madonnas la sutileza de los caballeros la libidinosidad de las putas que recorren los umbrales y muestran sus tetas y ceban un mate a su compañero y se ríen con sus hijos y sufren
pero hasta las putas son una idea desmembrada de algo que ni siquiera conozco, no he visto nada, ni tan sólo me he anegado en los caminos de barro: ensuciar mi vientre, amasar figuras que luego se destruyan o vivan hasta el próximo tormento
no conozco el asco de las botellas babeadas de besos ni el éxtasis de las voces que escupen palabras odiadas deseadas silenciadas, no he apresado ni uno de los puñales que me han arrojado ni he expelido cachetadas a quienes pusieran en riesgo mi corona de hojas secas
nada de lo que he vivido es cierto, ni aún mis sueños he sido tan cobarde creyendo como único camino la valentía he sido una miserable sepa de poder mientras defendía las causas libres, no soy más que la mitad de un itinerario de mierda y ni siquiera puedo agradecer lo que me fue dado ni siquiera guardo un instante para creer que estuve viva
Los deformes acuden a la puerta la tocan con sus puños muñidos de reclamos quieren derribarme, quieren que grite, que enloquezca con su barahúnda y su mugre, quieren que salte el umbral, que los deje afuera, que los haga entrar subir la cornisa, aullar como lobos en celo
quiero tocarlos, besarlos, revolcarme con ellos, creer que es cierto que su verdad me descubra yo que no soy por querer ser y ellos que son sin quererlo Extenúenme! Agótenme! Tírenme a la calle! Estrellen mi quijada en el asfalto caliente! Monstruos de mi regazo, dulces seres, horripilantes presencias: quítenme las faces, las fauces déjenme sin aliento, con vida, sin ella
No soporto el igual, el mismo ver que la fachada se reproduce, se enmohece ver que los coches, las esquinas, los comerciantes, los amigos esa que ni soy ni sigo siendo se perpetúan en espectros disimulados se sonríen para soportar se quedan para no romper se rompen para no estallar estallan para no circular deformes como son, sin siquiera ser.
…lugares comunes, términos comunes soberbia de quienes defienden ser algo y no son nada…
setiembre del 2005/ rosario-argentina
"Llocs comuns, termes comuns suèrbia de qui defensen ser alguna cosa i no són res..."
La realitat és espessa és pesada el cel s’ennuvola cau sobre el meu cervell una tempesta d’estrelles negres, la llum falta i els deformes se submergeixen per les escletxes de les rajoles
estic aterrida i no puc volar crec que fou un lligam amb la lluna i ja s’ha deslligat
no pertany ni al tro dels volcans ni a l’elixir dels núvols, no pertany a la fondària dels oceans ni a l’altura de les piràmides cefalees
no hi cadafal per al meu descontentament no hi ha consol per a la meua desolació, sóc una vulgar madeixa de fils sense destí una còpia que no se sembla d’una deessa caiguda una imitació mediocre del capoll d’una rosa
les meues paraules són límits cansats els meus gestos dolls de clixés que creuen ser en un món igual, i no he tocat amb els meus dits -ni tan sols amb l’índex- la voluptuositat de les madonnes, la subtilesa dels cavallers la libidinositat de les putes que recorren els llindars i mostren les seues mamelles i preparen el mate al seu company i riuen amb els seus fill i pateixen
però fins les putes són una idea desmembrada d’alguna cosa que ni tan sols conec no he vist res, ni tan sols m’he negat en els camins de fang embrutar el meu ventre, pastar figures que després es destruesquen o visquen fins al pròxim turment
no conec el fàstic de les botelles bavejades de besos ni l’èxtasi de les veus que escopeixen paraules odiades desitjades silenciades, no he agafat ni un dels punyals que m’han llançat ni he donat bufetades a qui posàs en perill la meua corona de fulles seques
res del que he viscut és cert, ni tan sols els meus somnis he estat tan covarda en creure com únic camí la valentia he estat una miserable sàpia de poder mentre defensava les causes lliures no sóc més que la meitat d’un itinerari de merda i ni tan sols puc agrair allò que em fou donat ni tan sols guarde un instant per a creure que vaig estar viva
Els deformes acudeixen a la porta la toquen amb els seus punys trucats de reclams volen enderrocar-me, volen que cride, que em torne boja amb el seu rebombori i el seu engrut, volen que bote el llindar, que els deixe fora, que els faça entrar pujar la cornisa, udolar com llops en zel
vull tocar-los, besar-los, rebolcar-me amb ells, creure que és cert que la seua veritat em descobresca jo que no sóc per voler ser i ells que són sense voler-ho Extenueu-me! Esgoteu-me! Tireu-me al carrer! Estavelleu la meua mandíbula en l’asfalt calent! Monstres de la meua falda, dolços éssers, horripilants presències: furteu-me les façs, la gola, deixeu-me sense alè, amb vida, sense ella
No soporte l’igual, el mateix, veure que la façana es reprodueix, es floreix veure que els cotxes, els cantons, els comerciants, els amics aquesta que ni jo sóc ni seguesc sent es perpetuen en espectres dissimulats es somriuen per a suportar es queden per a no trencar es trenquen per a no esclatar esclaten per a no circular deformes com són, sense ni tan sols ser.
...llocs comuns, termes comuns supèrbia de qui defensen ser alguna cosa i no són res...
setembre del 2005/ rosario, argentina
] [Traducció de Joan Navarro]
| a | entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer | |
||