a

Mónica Carrillo

 

[Lima, Perú, 1978. Jove feminista, acadèmica, poeta i directora de LUNDU, el Centre d’Estudis  i Promoció Afroperuà a Lima, Perú. LUNDU és una organització de joves afroperuans que treballen per a promoure el reconeixement i respecte de la població descendent dels africans i combatre el racisme i el sexisme en la societat peruana. Periodista amb estudis de Dret Internacional dels Drets Humans i els Drets  dels Descendents dels Africans  i Minories de la Universitat d’Oxford. Promou la importància dels drets humans, inclosos els drets sexuals i reproductius. Treballa a la seua comunitat i a nivell internacional en la defensa dels drets de la població afroperuana, les dones i la joventut. Ha rebut diversos premis per la seua dedicació en pro dels drets humans, l’últim el 2005, Tributo a Dones Joves que Lluiten pel Futur de l’organització de dones MADRE de Nova York. Des de molt petita ha interpretat poesia, i fa uns quatre anys ha començat a escriure’n.  Aquests poemes els interpreta amb ritmes africans i afroamericans, passant pel reggae, candomblé,  afroperuana, R&B, hip hop...]

 

 

Lima, Perú, 1978. Joven feminista, académica, poeta y directora de LUNDU, el Centro de Estudios y Promoción Afroperuano en Lima, Perú. LUNDU es una organización de jóvenes Afroperuanos que trabajan para promover el reconocimiento y respeto de la población afrodescendiente y combatir el racismo y el sexismo en la sociedad peruana. Periodista con estudios de Derecho Internacional de los Derechos Humanos y los Derechos de Afrodescendientes y Minorías de la Universidad de Oxford. Promueve la importancia de los derechos humanos, incluyendo los derechos sexuales y reproductivos. Trabaja  en su comunidad y a nivel internacional en la defensa de los derechos de la población Afroperuana, las mujeres y la juventud. Ha recibido diversos premios por su dedicación en pro de los derechos humanos, el último en 2005, Tributo a Mujeres Jóvenes que Luchan por el Futuro de la organización de mujeres de MADRE (Nueva York). Desde muy pequeña ha interpretado la poesía, y hace unos cuatro años ha empezado a escribirla. Estos poemas los interpreta con ritmos africanos y afroamericanos, pasando por el reggae, candomblé,  afroperuana, R&B, hip hop....

 

 

 

   

 

Lundu

[Lundu]

 

Unícroma

[Unícroma]

 

 

 

 

Lundu

 

                                                 La culebra tiene los ojos de vidrio

                                                 la culebra viene y se enreda en un palo;

                                                 con sus ojos de vidrio en un palo

                                                 con sus ojos de vidrio mayombé bombé.

 

                                                                                                N. Guillén

 

Lundu responde  al mayombé

                              bombé

mirando a través de los ojos de vidrio

                                 del  kikongo

                                              Angola

puede ser  oru

bombé

cualquier palabra  racionalmente alejada

que se  convierte en lo que quieres que sea     

se mimetiza en los cristos morenos

repta  en el vudú  ofiliátrico o

                                 baja

                                 en un rito santero

 

es una culebra con ojos de vidrio

que paraliza a los ivory  con su mirada.

Su lengua bífida se mimetiza

saliva el fondo y engulle la forma.

Es poesía primaria, instintiva, ecológica 

o el tono más lírico de los spirituals,

vive desde que los años eran  definidos

lluvia tras lluvia

hasta que los onomásticos de los santos

daban nombre a los abuelos

es  un  boomerang con-

                                     céntrico que  revive y exige retorno 

y ex –

           céntrico por su estética roja

                                                      verde

                                                                y amarilla

admirada con una sorpresa

tan sincera como nauseabunda.

 

En la filosofía del ghetto lundu gira como un satélite

recordándonos  que debemos vivir en “comunidad”:

¿interracial-intercultural-insurrecta? o simplemente

¿“inn”?

 

ΠΑ

 

 

[Lundu

 

                                                 La culebra tiene los ojos de vidrio

                                                 la culebra viene y se enreda en un palo;

                                                 con sus ojos de vidrio en un palo

                                                 con sus ojos de vidrio mayombé bombé.

 

                                                                                                N. Guillén

Lundu respon  al mayombé

                               bombé

mirant a través dels ulls de vidre

                                 del  kikongo

                                          Angola

pot ser  oru

        bombé

qualsevol paraula racionalment allunyada

que es converteix en allò que vols que siga        

es mimetitza en els cristos morens

repta  en el vudú  ofiliàtric o

                                  baixa

                                  en un ritu santer

 

és una  colobra amb ulls de vidre

que paralitza els ivory  amb la seua mirada.

La seua llengua bífida es mimetitza

saliva el fons i engoleix la forma.

És poesia primària, instintiva, ecològica 

o el to més líric dels espirituals,

viu d’ençà que els anys eren definits

pluja rere pluja

fins que els onomàstics dels sants

donaven nom als avis

és  un  bumerang con-

                                   cèntric que  reviu i  exigeix retorn 

i ex –

          cèntric  per la seua estètica roja

                                                           verda

                                                                     i groga

admirada amb una sorpresa

tan sincera com nauseabunda.

 

En la filosofia del gueto lundu gira com un satèl·lit

recordant-nos que hem de viure en “comunitat”:

¿interracial-intercultural-insurrecta? o simplement

¿“inn”?

                       ]

[Traducció de Joan Navarro]

 

ΠΑ

 

 

 

Unícroma

 

 

 

Es el flujo                     y                                                         reflujo.

La dinámica constante de dos masas

que tienen en común su cromática.                  

Acepto nigger porque me lo dice otro nigger

detesto las miradas

que me echan en la

calle,                                     sólo tú tienes la capacidad de entender  porqué hay lágrimas ocultas               en mi palabra arrogante y algún  gesto tempestuoso.

 

La seducción intencional es amoral.

 

Entre nosotros todo es intencional desde el primer momento.                         

Mi trenza y tu dread

a través de las        curvas entre las         hebras                 tienen amplio espacio para planificar su juego.        Babilonia sonríe, no se da cuenta de ello.                                           

                                Marcus Garvey replica con una

carcajada                                            porque aquél barco que los

                        ivory

llamaron           habitáculo                   nos llevó a la tierra prometida.

 

Tratamos de superar la falta de oficio.

 

Nunca nos asustó aquél brillo enceguecedor que derretía nuestras pupila cuando una piel,

que alcanzaba el marrón                                 

                                         rozaba con la otra,

 que escapaba del negro.                                            

 

Nunca nadie me llamó

                                  ebany

                                  ni entendió la textura de mis pliegues de esponja        

 

¿atravesar la línea? ¿regresar de la diáspora?

 

No. Avasallo la ilusión .

 

No hay que ser panafricanista en el amor, ¿por qué?,                         

si hay muchas teorías y ritos sacros,  al menos una abarcará nuestro espacio.  

Con "Hold on to this feeling"

Bob Marley intenta convencerme

                  y pone como prueba a su esposa  Rita,                           

                  la ganja dibuja una silueta blanca que no reconozco

                  no alcanzo el éxtasis de los Nayabingi 

                  - las reuniones rituales  rastafari -

                  el humo danza pero no excita mi cuerpo para que baile al compás.

 

Trepas  una de mis trenzas y sigues los caminos dibujados en  mi cuero cabelludo.

 

Pobre iluso.

 

Crees que es el fin de la diáspora,  que  volveremos juntos a la

                                              Mama África                        

                                              y quizá

terminemos en el país más

                                         pequeño

                                         de Sudamérica.                                  

 

            El peligro de las trenzas en las cabezas de mota                  

            son los laberintos dibujados                                        

            que te hacen creer que llegaste                                                  

            sin siquiera empezar, ni poder escapar. 

 

 

Como siempre,                                                                                             

queda más que  el cliché de la piel y el deseo:                                                          la experiencia

unicromática                                                                                      

que se opone a la física

                                 y

valida la química

descartando teorías de los polos opuestos. 

 

 

 

ΠΑ


 

[Unícroma

 

 

 

És el flux                      i                                                                     reflux.

La dinàmica constant de dues masses

que tenen en comú la seua cromàtica.             

Accepte nigger perquè me ho diu un altre nigger

deteste les mirades

que em llancen al

carrer,                                                    sols tu tens la capacitat d’entendre  perquè hi ha llàgrimes ocultes          en la meua paraula arrogant  i algun  gest tempestuós.

 

La seducció intencional és amoral.

 

Entre nosaltres tot és intencional des del primer moment.                                

La meua trena i el teu dread

a través de les             corbes entre els       filaments                          tenen un ampli espai per a planificar el seu joc.                  Babilònia somriu,  no se  n’adona.                                      

                                          Marcus Garvey replica amb una

riallada                                                perquè  aquell vaixell que els

                       ivory

anomenaren     habitacle                             ens va portar a la terra promesa.

 

Tractem de superar la manca d’ofici.

 

Mai no ens espantà aquella brillantor encegadora que fonia les nostres pupil·les quan una pell,

que aconseguia el marró                                 

                                      fregava amb l’altra,

que escapava del negre.                                             

 

Mai ningú no em va dir  

                                    ebany

                                    ni va entendre la textura dels meus plecs d’esponja  

 

¿travessar la línia? ¿tornar de la diàspora?

 

No. Asservesc la il·lusió.

 

No cal ser panafricanista en  l’amor , ¿per què?,                                

    si hi ha moltes teories i ritus sacres,  almenys una abastarà el nostre espai.       

Amb "Hold on to this feeling "

Bob  Marley intenta convèncer-me

                                i posa com a prova la seua dona Rita,                                 la marihuana dibuixa una silueta blanca que no reconec

                                no arribe a l’èxtasi dels Nayabingi 

                                - les reunions rituals  rastafari -

el fum dansa però no excita el meu cos perquè balle al compàs.

 

Trepes  una de les meues trenes i segueixes els camins dibuixats en el meu cuir cabellut.  

 

Pobre il·lús.

 

Creus que és la fi de la diàspora,  que tornarem junts a la  

                                             Mama Àfrica                        

                                             i potser

acabem al país més

                               petit

                               de Sudamèrica.                                  

 

            El perill  de las trenes en els  caps de cotó

            són els laberints dibuixats                                                            

            que et fan creure que vas arribar                                              

            sense tan sols començar,  ni poder escapar. 

 

 

Com sempre,                                                                                    

queda més que  el clixé de la pell i el desig:                                                           l’experiència

unicromàtica                                                                                      

que s’oposa a la física

                                  i

valida la química

descartant teories dels pols oposats.   

 

                                  ]

[Traducció de Joan Navarro]

 

ΠΑ

| a | entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer |