a

María Eugenia Ayala Cantero

 

[Buenos Aires, 1977. Periodista i poeta. Filla d’exiliats polítics però nacionalitzada paraguaiana, María Eugenia Ayala és coordinadora interinstitucional de la Sociedad de Escritores del Paraguay (SEP) i secretària de relacions públiques del Pen Club del Paraguai.  Llicenciada en Ciències de la Comunicació per la Facultat de Filosofia de la Universitat Catòlica Nuestra Señora de la Asunción i coordinadora del Movimiento Literario Generación de los 90. També es membre del Núcleo de Integración Regional de Escritores (NIRE). Ha publicat, El callejón de las musas, 2001, Café Canela, 2004  i dues publicacions col·lectives: Generación de los 90, 99 poetas nuevos i Sin Fronteras 1/2, en coordinació conjunta amb Luis Marcelo Pérez (Uruguay), publicació que reuneix  poetes joves paraguaians i uruguaians, 2004. ]

 

Buenos Aires, 1977.  Periodista y poeta. Hija de exiliados políticos pero nacionalizada paraguaya, María Eugenia Ayala es coordinadora interinstitucional de la Sociedad de Escritores del Paraguay (SEP) y secretaria de RR.PP. del Pen Club del Paraguay.  Licenciada en Ciencias de la Comunicación por la Facultad de Filosofía de la Universidad Católica Nuestra Señora de la Asunción y coordinadora del Movimiento Literario Generación de los 90,  también es miembro del Núcleo de Integración Regional de Escritores (NIRE). Sus publicaciones incluyen, hasta la fecha, El callejón de las musas  (2001), Café Canela (2004) y dos publicaciones colectivas: Generación de los 90, 99 poetas nuevos y Sin Fronteras 1/2, en coordinación conjunta con Luis Marcelo Pérez (Uruguay), publicación que reúne a poetas jóvenes paraguayos y uruguayos (2004).

 

 

 

A mi padre

[Al meu pare]

 

Hasta que descanses

[Fins que descanses]

 

 

 

 

A mi padre

 

No lo hubiera creído pero fue así.

 

Llegó por la mañana con la aurora

a recoger la sal de mis mejillas,

a cobijarme el alma con su brisa

con esa brisa suave que me deja

desde esa siembra tibia de alcanfores

sus canas de candor y de nostalgia.

 

Llegó como aguacero de verano

sembrando migas nuevas de camino

quebrando al paso rojos los lamentos

de este vivir del hombre que se agota.

 

Dejó sobre el sofá todos sus sueños,

guardó entre mis enseres sus palabras,

lavó sus luchas viejas en jofainas.

Se echó en la alfombra roja de la sala,

leyó los diarios y miró la tele,

comió el maní con miel que hizo la abuela.

 

Miró mi rostro, me habló de frente,

hablamos de momentos imborrables,

trajimos al presente nuestra historia

recogimos del mundo los laureles

de héroes y antihéroes del pasado,

bebimos el destino en una copa.

 

No lo hubiera creído pero fue así.

 

Burlamos las barreras de la muerte,

quebrantamos el tiempo del  ocaso 

de manos del recuerdo y el cariño,

para vivir de nuevo los instantes

aquellos que el olvido no matara.

 

No lo hubiera creído pero fue así.

 

Avivamos relámpago y centella

en medio de este sueño que no acaba,

en medio de este sueño que regresa

en cada madrugada de nostalgia.

 

 

 

ΠΑ

 


 

[Al meu pare

 

No ho hauria cregut, però fou així.

 

Arribà pel matí amb l’aurora

a recollir la sal de les meues galtes,

a arrecerar-me l’ànima amb la seua brisa

amb aquesta brisa suau que em deixa

des d’aquesta sembra tèbia de càmfores

els seus cabells blancs de candor i de nostàlgia.  

 

Arribà com xàfec d’estiu

sembrant molles noves de camí

trencant al pas els lament rojos

d’aquest viure de l’home que s’esgota.

 

Deixà sobre el sofà tots els seus somnis,

guardà entre els meus béns les seues paraules,

rentà les seues lluites velles en palanganes.

S’estirà en la catifa roja de la sala,

va llegir els diaris i mirà la televisió,

menjà el maní amb mel que va fer l’àvia.

 

Mirà el meu rostre, em parlà de cara,

parlàrem de moments inesborrables,

portàrem al present la nostra història

recollírem del món els llorers

d’herois i antiherois del passat,

vam beure el destí en una copa.

 

No ho hauria cregut, però fou així.

 

Burlàrem les barreres de la mort,

trencàrem el temps de l’ocàs

amb l’ajut del record i de l’estima,

per a viure de nou els instants

aquells que l’oblit no va matar.

 

No ho hauria cregut, però fou així.

 

Avivem llamp i centella

enmig d’aquest somni que no acaba,

enmig d’aquest somni que torna

cada matinada de nostàlgia


 

                          ]

 

[Traducció de Joan Navarro]

 

 

ΠΑ

 

 

Hasta que descanses

 

Me vestiré de mar y maremotos

para tocar el haz del horizonte

que cruza el cielo azul de tu reposo.

 

Me desharé en el viento en un instante

para alcanzar tu oído con mis versos.

 

He de mirar el rostro del labriego

del campesino en busca de su tierra

he de volver la vista hacia tu pueblo

que ha de volver al mundo tu recuerdo.

 

He de llorar con ellos sus anhelos

sobre esta tierra seca y quebrajada

si así despierta el llanto tu recuerdo

y devuelve a tu gente la esperanza.

 

He de escribir poesías en el aire

y he de empapar la aurora de quimeras

si así algún día vuelves como un ángel.

 

He de buscar el yermo de tu ocaso

para que en su silencio resucites,

en la mirada frágil de algún niño

en el sentir de aquel que no descansa

por un mundo más justo y más humano.

 

He de nombrar mis versos con tu nombre

y he de guardar en ellos un recodo

de sangre redimida de tu pueblo

y así

alguna vez por fin en paz descanses. 

 

 

ΠΑ

 
 

[Fins que descanses  

 

Em vestiré de mar i de marors 

per a tocar el feix de l’horitzó

que travessa el cel blau del teu repòs.  

 

Em desfaré en el vent en un instant

per  arribar a tu amb el meu vers.

 

He de mirar el rostre del llaurador

del camperol a la recerca de la seua terra

he de girar els ulls cap al teu poble

que ha de tornar al món el teu record.

 

He de plorar amb ells els seus anhels

sobre aquesta terra seca i clivellada

si així desperta el plany el teu record

i retorna a la teua gent l’esperança.

 

He d’escriure poesies en l’aire

i he d’amarar l’aurora de quimeres

si així algun dia tornes com un àngel.

 

He de buscar l’erm del teu ocàs

perquè en el seu silenci ressuscites,

en la mirada fràgil d’algun infant

en el sentir d’aquell que no descansa

per un món més just i més humà.

 

He de nomenar els meus versos amb el teu nom

i he de guardar en ells un recolze

de sang redimida del teu poble

i així

alguna vegada per fi en pau descanses.

 

                                                       ]

[Traducció de Joan Navarro]

 

ΠΑ

| a | entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer |