a

Grettel Reinoso Valdés

 

[Va nàixer a Santa Clara, Cuba, el 1985. Estudiant de periodisme en la Universitat Central Marta Abreu de Las Villas. Menció del Premi Internacional David de poesia convocat per la Unión Nacional de Escritores y Artistas de Cuba (UNEAC) l’any 2002, amb el recull de poemes Monólogo al silencio de un noble señor. El conte Mi casa recuperada fou seleccionat per a ser publicat a l’editorial peruana Flora Tristán. Col·labora en el periòdic Vanguardia i en l’emissora provincial de ràdio CMHW.  ]

 

 

Nació en Santa Clara, Cuba,  en 1985. Estudiante de periodismo en la Universidad Central Marta Abreu de Las Villas. Mención del Premio Internacional David de poesía convocado por la Unión Nacional de Escritores y Artistas de Cuba (UNEAC) 2002, con el poemario Monólogo al silencio de un noble señor. El cuento Mi casa recuperada fue seleccionado para ser publicado por la editorial peruana Flora Tristán. Colabora en el periódico Vanguardia y en la emisora provincial de radio CMHW

 

 

 

 

 

 

 

Renacimiento

[Renaixement]

 

Lágrima viva de pez inconforme

[Llàgrima viva de peix inconformista]

 

 

 

 

Renacimiento

 

Ingenuos desvaríos desordenan la cordura que te nombra.

Coraje emancipado que se inyecta en el cuerpo de pez

enigmático y ondulador.

Lejanos soles tentando tus sentidos       

 sed de nuevas superficies.

Allá vas, devorándole el alma a las fronteras

- a esas que aún tienen alma-

La desnudez es espada cortante que esgrimes

para destrozarle al mundo la venda  de los ojos.

Y entonces tú:       piernas abiertas       grito de ave    viento en las alas

. . . sientes lástima de tus propios muertos.

 

 

   ΠΑ
 

 

 

 

[Renaixement

 

Ingenus deliris desordenen el seny que t’anomena.

Coratge emancipat que s’injecta en el cos de peix

enigmàtic i ondulant.

Sols llunyans tempten els teus sentits       

 set de noves superfícies.

Allà vas, devorant-li l’ànima a les fronteres

- a aquestes que encara tenen ànima-

La nuesa és espasa afilada que brandes

per a destrossar-li al món la bena dels ulls.

I aleshores tu:       cames obertes       crit d’ocell     vent a les ales

. . . sents llàstima dels teus propis morts.


 

                                              ]

 

 

  

 [Traducció de Joan Navarro]

 

ΠΑ

 

 

Lágrima viva de pez inconforme 

 

La ingravidez del recuerdo sobrecoge en el instante efímero

a irremediables destellos de inconformidad.

Sangran las sienes de mares olvidados.

Dialéctica y caricia se extravían en los escombros

dibujados de infancias apagadas.

La piedra es un altar desvanecido.

Feroz, acecha otro cielo inundado de dientes y burbujas.

El salto es una muerte codiciada que brota desde el vientre, arisca y misteriosa.

Se impone el camino, tardío vendaval de los susurros,

vejez profetizada, ojos afilados.

Destroza la nostalgia en el subsuelo del tiempo

la cabeza inerte, desterrada de abrazos, de inocencias

enterrada    enterradora.

La gran leyenda que nunca se escribe.

Corregir las pisadas es un nuevo destino que anuncia la zozobra,

recíproca y hostil,   

insinuada     insinuante.

Sutil desgarramiento, delirando hasta el suspiro de las sombras

crucifixión innoble   

ave carnívora que destroza la conciencia.

Más vale lanzar el ancla al viento

desatarle al siglo la bufanda

patear en cada bosque toda estatua de sal

Sin recordar nada.

Sin nunca sospechar. . .

 


 

ΠΑ

 

[Llàgrima viva de peix inconformista  

 

La lleugeresa del record esglaia en l’instant efímer

irremeiables llampecs d’inconformisme.

Sagnen les temples de mars oblidades.

Dialèctica i carícia s’extravien en les deixalles

dibuixades d’infàncies apagades.

La pedra és un altar esvanit.

Feroç, sotja un altre cel inundat de dents i de bombolles.

El salt és una mort cobejada que brolla des del ventre, esquerpa i  misteriosa.

S’imposa el camí, tardà vendaval dels murmuris,

vellesa profetitzada, ulls esmolats.

Destrossa la nostàlgia en el subsòl del temps

el cap inert, desterrat d’abraçades, d’innocències

enterrat    enterrador.

La gran llegenda que mai no s’escriu.

Corregir les petjades és un nou destí que anuncia la sotsobra,

recíproca i hostil,   

insinuada     insinuant.

Subtil esquinçament, delirant fins el sospir de les ombres

crucifixió innoble   

au carnívora que destrossa la consciència.

Val més llançar l’àncora al vent

deslligar-li al segle la bufanda

trepitjar en cada bosc les estàtues de sal

Sense recordar res.

Sense mai no sospitar. . .

  

                                 ]

 

 

  

 [Traducció de Joan Navarro]

 

ΠΑ

 

| a | entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer |