a

Eunice Shade

 

[Va nàixer a Guadalajara, Mèxic, el 1980 però de sang és pura nicaragüenca. Fundà la revista literària de vida efímera El Pozo del Paroxismo i després es va integrar com editora a la revista Literatosis. Al llarg de dos anys va dirigir un programa de ràdio de literatura i filosofia. Actualment treballa com a periodista cultural de El Nuevo Diario a Nicaragua. Conrea la narrativa, el vers i la fotografia. Forma part del consell editorial de Marcaacme.com]

 

 

Nació en Guadalajara, México, en 1980, pero de sangre es pura nicaragüense. Fundó la revista literaria de publicación efímera El Pozo del Paroxismo y luego se integró como editora a la revista Literatosis. Durante dos años condujo un programa radial de literatura y filosofía. Actualmente se desempeña como periodista cultural de El Nuevo Diario en Nicaragua. Cultiva la narrativa, el verso y la fotografía. Forma parte del consejo editorial de Marcaacme.com

 

 

 

 

 

 

 

Hermano
[Germà]

 

¿Qué pasa Madre?
[
Què passa, Mare?]

 

 

 

 

Hermano

                                      Para  Guillermo Eduardo López Sánchez

Te haría un lunar en tus escondites
y sacudiría  la música de mi cabello
para invitarte a este éxtasis
de felicidad adquirida
nada tendría el orden preciso
de tus lógicas avasallantes
de deslumbre ajeno
aquí no va nada de eso,
un polvo de calle abandonada vale tu opinión,
porque lo que te interesa es posarte sobre el rosal de la aceptación
y consumirte la miel libre de críticas,
pero no te sucederá,
porque envidia cultivaste en tu pueblo de cuarta
y qomo? te dejarían ser chino libre de espacio en el parque
además de tu exégesis cristiana de existencia  

Hermano, no conozco ese rumor de eunice
del que hablas,
y tampoco conozco este otro rumor de eunice
que ha logrado interiorizarse en este cuerpo,  

Hermano, he ganado mis guerras
he invitado a todos a beber de mi agua
y la reniegan
me satisface sí,
porque no los necesito
porque ni siquiera de un poema necesito
porque he interiorizado que este nombre
nombra a ese espíritu innombrable   

Hermano, un poeta puede ser una mierda
un poeta puede sensibilizar la podredumbre
un poeta puede hacernos creer que la ratas son
estrellas, noche y luna,
un poeta de mierda piensa que es diferente por ser poeta,
poeta cualquiera,
poeta la oscuridad y el solemne sol de tiempo desconocido 

Hermano, una pausa de recuerdo
me dice no sos real,
mi carne es una farsa marcada como eunice
y en el espejo la herencia de un karma,
la intriga masónica
se trasladó con la muerte de nuestra sangre
que hubiera deseado enseñara a masturbarme,
porque no he querido ocultar lo que pienso:
¡hierogama hasta el fin!
hierogama añorando la caverna de un pecho caliente
encendido por manos clandestinas y templarias 

No existe Hermano,  límite a este monstruo de espíritu peregrino
desentendido de lenguaje religioso,
de religiosidad de lenguas,
espíritu peregrino usando
sus últimos recursos de comunicación
para decir lo sé,

lo he visto palpar
yo he sido siempre Hamlet
 

Nací Hermano
con lengua de poeta egocentriste
con lengua espía de Rimbaud
nací creyendo que la luz del ojo
de Lorca es mía.  

Decime Hermano, ¿dónde recogés los nardos de
tu tranquilidad inmune?
¿Dónde encontró Lorca la magia de sus imágenes?
¿al final de cuál arco iris? ¿del tuyo hermano, o del mío? 

El viento tejió en cruces falaces mi culpa
porque suelo ser lo que más odio,
poeta que no encontrará metáforas olvidadas
debajo de la cama,
poeta que sólo encuentra verso
cuando se encuentra a sí:
este es un duelo entre la palabra y yo,
a ver cuál de las dos posee más poesía.  

Hermano, continúo buscándome en laberintos
de hoja de árbol en invierno,
en el penacho encendido de un verso
en el eco múltiple del perdón
como arte cínico producido con Vodka.
enténdeme,
permitime ser Torquemada a la inversa
y cortarle las piernas al prejuicio,
permitime profanar la tumba del rencor:
liberar a todos mis animales y asumirme,
enferma, obsesiva, indescifrable,  

Es así Hermano que todos los días
alisto palas para cavarme hasta las entrañas del alma,
donde a veces tropiezo con demonios perturbadores
que remolcan la sombra en dirección a mi vida,
si insistís en conocerme deberás seguirme escaleras abajo
a mi palacio de tenebrosos placeres,
al trono de mi corazón deshecho en palomas grises,
y verás de frente, altiva a la Diosa Perdida,
como Prima Vagirina concediéndome la espada del deseo,
verás mi lujuria desenvainada,
mi lujuria soberana y aterradora
enardeciéndome las venas
embriagándose burlesca con la cuota de lágrimas impuesta por tu mundo.

 ΠΑ

[Germà

 Per a Guillermo Eduardo López Sánchez

Et faria una piga als teus amagatalls
i espolsaria la música dels meus cabells
per a convidar-te a aquest èxtasi
de felici
tat adquirida
res no tindria l'ordre precís
de les teues lògiques anorreadores
d'enlluernament aliè
a
cí no es tracta de res d'això
una pols de carrer abandonat val la teua opinió,
perquè el que t'interessa és posar-te sobre el roser de l'acceptació
i consumir-te la mel lliure de crítiques,
però no et passarà,
perquè enveja vas conrear en el teu poble de quarta
i qom?
et deixarien ser xinès lliure d'espai al parc
a més de la teua exegesi cristiana d'existència 

Germà, no conec aquesta remor d'eunice
de
la qual parles,
i tampoc no conec aquesta altra remor d'eunice
que ha aconseguit interioritzar-se en aquest cos,

Germà, he guanyat les meues guerres
he convidat a tots a beure de la meua aigua
i la rebutgen
em satisfà sí,
perquè no els necessite
perquè ni tan sols d'un poema necessite
perquè he interioritzat que aquest nom
nomena aquest esperit innominable 

Germà, un poeta pot ser una merda
un poeta
pot sensibilitzar la podridura
un poeta
pot fer-nos creure que les rates són
estrell
es, nit i lluna,
un poeta de merda pensa que
és diferent per ser poeta,
poeta
qualsevol,
poeta la
foscor i el solemne sol de temps desconegut 

Germà, una pausa de record
em diu no sou real,
la meua carn és una farsa marcada com eunice
i a l'espill l'herència d'un karma,
la intriga maçònica
es traslladà amb la mort de la nostra sang
que
hauria desitjat que ensenyara a masturbar-me,
perquè no he volgut ocultar el que pense:
hierogama
fins a la fi!
hierogama
enyorant la caverna d'un pit calent
encés per mans clandestines i templeres 

No existeix, Germà, límit a aquest monstre d'esperit pelegrí
desentés de llenguatge religiós,
de religiositat de llengües,
esperit pelegrí usant
els seus últims recursos de comunicació
per a dir ho sé,
ho he vist palpar
jo he estat sempre Hamlet
 

Vaig nàixer, Germà,
amb llengua de poeta egocentriste
amb llengua espia de Rimbaud
vaig nàixer creient que la llum de l'ull
de Lorca és meua.  

Digues-me, Germà, on reculls els nards de
la teua tranquil·litat immune?
On trobà Lorca la màgia de les seues imatges?,
a la fi de quin arc de Sant Martí?, del teu, germà, o del meu? 

El vent va teixir en creus fal·laces la meua culpa
perquè solc ser el que més odie,
poeta que no
trobarà metàfores oblidades
sota el llit,
poeta que s
ols troba vers
quan es troba ell mateix:
aquest és un duel entre la paraula i jo,
a veure quina de les dues posseeix més poesia 

Germà, continue buscant-me en laberints
de fulla d'arbre a l'hivern,
en el plomall encés d'un vers
en l'eco múltiple del perdó
com art cínic produït amb Vodka,
entén-me,
permet-me ser Torquemada a la inversa
i tallar-li les cames al prejudici,
permet-me profanar la tomba de la rancúnia:

alliberar tots els meus animals i assumir-me,
malalta, obsessiva, indesxifrable. 

És així, Germà, que cada dia
prepare pales per a cavar-me fins les entranyes de l'ànima,
on, de vegades, ensopegue amb dimonis pertorbadors
que remolquen l'ombra en direcció a la meua vida,
si insisteixes en conèixer-me hauràs de seguir-me escales avall
al meu palau de tenebrosos plaers,
al tron del meu cor desfet en coloms grisos,
i veuràs de front, altiva, la Deessa Perduda,
com a Prima Vagirina concedint-me l'espasa del desig,
veuràs la meua luxúria desembeinada,
la meua luxúria sobirana i aterridora
enardint-me les venes
embriagant-se burlesca amb la quota de llàgrimes imposada pel teu món.

                                                                               ]

[Traducció de Joan Navarro]

 ΠΑ

¿Qué pasa Madre?  

Por qué perturbás mi exilio
con reproches de virgen hipócrita

por qué presumís de un lazo entre nosotras

irreal,

por qué interrumpís mi distancia

parecida a la de tu madre
 

lo nuestro fue un error de circunstancia sanguínea

 

vos también Madre

has querido

truncarme el destino

verme en las esquinas

nostálgica de marcas despiadadas

por no alcanzar en tus zapatos

por no sonreír grácil a la injusticia de los tuyos

que vergüenza me da aceptar que son los míos,

por qué Madre condenás el fantasma mezquino

de mi Padre

y te parecés tanto a él,

por qué pretendés borrarme los recuerdos

con una tarjeta de perdón navideño,

qué te hace creer que yo absolveré

tus pecados

qué te hace creer que yo santificaré

tu sangre o la de él.

qué te hace pensar Madre que yo creo en

Padres intocables,

te equivocaste conmigo,

te salió mal el cálculo de emociones,

porque yo no respeto tu dios perverso

ni tus costumbres pequeño-burguesas

porque no me heredaste más que la misma orfandad

que heredaste de tu madre,

porque no me trago el cuento patético de sus identidades frustradas

porque no asumiré un papel de hija conforme

porque yo soy eunice Madre, eunice.

 

ΠΑ

[Què passa, Mare? 

Per què pertorbes el meu exili
amb retrets de verge hipòcrita
per què presumeixes d'un llaç entre nosaltres
irreal,
per què interromps la meua distància
semblant a la de la teua mare

allò nostre fou un error de circumstància sanguínia

tu també Mare
has volgut
truncar el meu destí
veure'm en els cantons
nostàlgica de marques despietades
per no arribar a la sola de les teues sabates
per no somriure gràcil a la injustícia dels teus
quina vergonya em fa acceptar que són els meus,
per què, Mare, condemnes el fantasma mesquí
del meu Pare
i et sembles tant a ell,
per què pretens esborrar els meus records
amb una targeta de perdó nadalenc,
què et fa creure que absoldré
els teus pecats
què et fa creure que santificaré
la teua sang o la d'ell,

què et fa pensar, Mare, que crec en
Pares intocables,
et vas equivocar amb mi,
et va eixir malament el càlcul d'emocions,
perquè no respecte el teu déu pervers
ni els teus costums petitburgesos
perquè no he heretat de tu més que la mateixa orfandat
que vas heretar de ta mare,

perquè no m'empasse el conte patètic de les seues identitats frustrades
perquè no assumiré un paper de filla conforme
perquè jo sóc eunice, Mare, eunice

                                    ]

 [Traducció de Joan Navarro]

 ΠΑ

| a | entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer |