|
Alicia Mon
|
||||
|
[Nascuda el 1988 a la ciutat de Panamà. Diu que va venir al món amb una màquina d’escriure en una mà i El superhome de Nietzsche en l’altra. Ha participat en recitals poètics amb poetes recone-guts com Sofía Santím i Javier Alvarado. Els seus poemes han estat comentats per Ricardo Ríos i Ariel Barría Alvarado, entre d’altres. Està a punt d’enllestir Estación Olvido, el seu primer recull de poemes. Pensa estudiar la carrera de periodisme a la ciutat de Buenos Aires, Argentina. ]
Nacida en 1988 en la ciudad de Panamá. Dice que vino al mundo con una máquina de escribir en una mano y "El Súper-Hombre" de Nietzsche en la otra. Ha participado en recitales poéticos con reconocidos poetas como Sofía Santím y Javier Alvarado. Sus poemas han merecido la crítica de escritores de la talla de Ricardo Ríos, Ariel Barría Alvarado entre otros. Está por culminar "Estación Olvido", su primer poemario formal. Ha decidido estudiar la carrera de periodismo en la ciudad de Buenos Aires, Argentina.
|
|
[Rebels]
Si pudiese inventar las maldades más amorosas que pudiese sólo tu piel probar, por ti, mi bien y mi mal, las inventaría y lo haría sin titubear. Si pudiese crear una maldad que te lastime, que te queme y te erotice… crearía una poesía con tus gemidos, con mi crueldad y tu delirio, y unos versos que al igual que te desangren… te enamoren y te exciten.
Quisiese ser el dolor convertido en piel, el sudor que se escurre por tu pecho quién sabe Dios por qué; mataría por ser el carmín que viste tu sangre, el grito de tus entrañas, el erótico sabor de tu coraje; la valentía de tu alma cuando regala tus gemidos, el silencio de tu llanto y las sublimes heridas rencorosas, represalias que a la larga se convierten en rosas que curan las heridas de este ardiente masoquismo.
Pero no, mi alma aun visita a la pureza que aún habita en mi maldad y a la enamorada enloquecida que se arrodilla ante tus pies, a la macabra mala-vida que me obliga a amarte tanto, al enloquecimiento, al enamoramiento, al sonrojo que provocas al mirarme… al sólo rozarme y que, al sólo provocarme… renace aquella señorita que murió en aquel tormento.
Aún existe la ternura… la hermosura, el engendro de una flor que renace con tan solo verte; si la miras… si me miras, fluye un suspiro que se transforma en la locura y brotan nuevas esperanzas de volver a convencerte.
Si pogués inventar les maldats més amoroses i pogués només la teua pell tastar, per tu, el meu bé i el meu mal, les inventaria i ho faria sense vacil·lar. Si pogués crear una maldat que et fes mal, que et cremés i t’erotitzés… crearia un poema amb els teus gemecs, amb la meua crueltat i el teu deliri, i uns versos que a l’igual de dessagnar-te... t’enamoren i t’exciten.
Voldria ser el dolor fet pell, la suor que rellisca pel teu pit - qui sap Déu perquè -; mataria per ser el carmí que vesteix la teua sang, el crit de les teues entranyes, l’eròtic sabor del teu coratge; la valentia de la teua ànima quan regala els teus gemecs, el silenci del teu plor i les sublims ferides rancoroses, represàlies que a la llarga esdevenen roses que curen les ferides d’aquest ardent masoquisme.
Però no, la meua ànima encara visita la puresa que encara habita en la meua maldat i l’enamorada embogida que s’agenolla als teus peus, la macabra mala-vida que m’obliga estimar-te tant, l’embogiment, l’enamorament, l’enrojolament que provoques en mirar-me… en només fregar-me i que, en només provocar-me… renaix aquella senyoreta que va morir en aquell turment.
Encara existeix la tendresa... la bellesa, l’engendrament d’una flor que naix amb només veure’t; si la mires… si me mires, flueix un sospir que es transforma en bogeria i brollen noves esperances de tornar a convèncer-te. ]
[Traducció de Joan Navarro]
Puedo oler el jazmín del campo aquel, marchito ya… sepultado ya, en tu almohada olvidadiza y en mis ojos divagantes que hace tiempo ya perdieron el color que amabas tanto y que no se logran ni reflejar en el abismo índigo de nuestra fallecida pasión. Donde los pétalos mueren, siendo éstos las ilusiones que jamás renacerán.
La muerte nos acabó, cayó la tinta en la hoja para inmortalizar el punto final de una historia imprudente y mal vista pero que aun así amábamos, por el simple hecho de estar haciendo lo incorrecto, para ir en contra de ellos y de esos malditos dogmas y morales reglamentos que nos prohibían los ojos ridículos de aquella sociedad que siempre maldijo esta bendición nuestra.
Para ir en contra de la verdad y de la razón, para escupirle al cielo y nos llovieran aquellos jazmines fallecidos en el campo marchito de tu vientre; para maldecir al desamor, secuestrar la felicidad y enclaustrarla entre nuestros dedos como aquellas veces desesperantes en que no soportamos la ironía de nuestras almas separadas, de nuestra invisibilidad.
Porque es perfecto este imperfecto amor nuestro, porque el sufrir se hace sublime pues existe la existencia del mañana y que nos volveremos a amar como aquella vez porque todo sigue siendo todo y nada sigue siendo aun mejor; porque vivimos allí, en esa nada que nos llena y nos enciende, porque el silencio es la más bella sinfonía que oímos al amarnos e incluso… al odiarnos.
Puc olorar el gessamí del camp aquell, marcit ja, sepultat ja sota el teu coixí oblidadís i en els meus ulls que divaguen i que fa temps van perdre el color que estimaves tant i que no aconsegueixen ni reflectir-se en l’abisme anyil de la nostra morta passió. On els pètals moren i són aquests les il·lusions que mai no renaixeran.
La mort acabà amb nosaltres, va caure la tinta en el full per immortalitzar el punt final d’una història imprudent i mal vista, però que així i tot estimàvem, pel simple fet de fer allò incorrecte, per anar en contra d’ells i d’aquests maleïts dogmes i morals reglaments que ens prohibien els ulls ridículs d’aquella societat que sempre va maleir aquesta benedicció nostra.
Per a anar en contra de la veritat i de la raó, per a escopir-li al cel i ens plogueren aquells gessamins morts en el camp marcit del teu ventre; per a maleir el desamor, segrestar la felicitat i enclaustrar-la entre els nostres dits com aquelles vegades desesperants quan no vam suportar la ironia de les nostres ànimes separades, de la nostra invisibilitat.
Perquè és perfecte aquest imperfecte amor nostre, perquè el patir es fa sublim ja que existeix l’existència del demà i que ens tornarem a estimar com aquella vegada perquè tot continua sent tot i res continua sent encara millor; perquè vivim allí, en aquest no-res que ens ompli i ens encén, perquè el silenci és la més bella simfonia que escoltem en estimar-nos i fins i tot... en odiar-nos. ]
[Traducció de Joan Navarro]
| a | entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer | |
||