|
De sobte vaig ser arrossegat per un aiguat que arrasava tot el que trobava al seu pas. Vaig voler agafar-me de les branques d’un arbre, però vaig caure sobre la borrasca que, arrossegant-me entre còdols i deixalles, em va llançar en un esvoranc on feia un revolt el curs del riu.
Semblava una tempesta d’estiu, els llampecs es desfermaven al cel i les aigües es precipitaven des del capdamunt dels turons. Les pedres i els ponts, que feien de murs de contenció, van anar cedint a poc a poc, fins a rebentar com dics de suro. El corrent es tornà invencible i res no podia resistir la seua envestida. El cabal es va multiplicar i la ciutat va restar navegant en les aigües, mentre el llot, convertit en fangar, anava acabant amb tot vestigi de vida.
Malgrat que a estones em sentia com Ícar, podia respirar i avançar contra el corrent. No sé com em vaig salvar però vaig arribar a la vora. A l’entorn eren els cadàvers sepultats per l’allau. De la ciutat no restà res, ni tan sols el refilet dels ocells.
Més tard el cel es va aclarir i vingueren els helicòpters de salvament. Els soldats organitzaren patrulles de rastreig i es posaren a la cerca de les víctimes del desastre. Durant set dies i set nits van buscar qualsevol indici de vida. No va quedar un tros de terra sense gratar. Van trobar un gos ferit que vagava sense consol i el cos d’una dona que jeia en una recolzada, on la riuada l’empentà després de despullar-la; tenia la cara desfigurada, els braços torts, les cames creuades al voltant del coll i els cabells enganxosos pel fang.
Quan els soldats em van trobar pel rastreig dels gossos, no se’n sabien avenir que encara fóra viu. Em pujaren en una llitera i em van conduir a l’hospital, on em tallaren i em sargiren el cos. Però aquesta experiència preferesc no contar-la, perquè és l’episodi més cruel que recorde del malson.
Víctor Montoya Traducció d'Octavi Monsonís [ → ] | a | entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer | |