César Millahueique

[ Profecia en blanc i negre (fragments) ]

Profecía en blanco y negro ( fragmentos)

Pu üñüm mülmülüpuy tañi re foro kalül mew fey ütrünarün ta rüpü ñi welliñ mew, wezwezkülen welügkün mew, zügun ka kütxal amunerpuel wallmapu mew, wera che ka itxo fill kulliñ, zoy kuyfike txokiñ ñi niefiel, ütamekelu küme zügu ka weza zügu txünkay mew, antü egü pun ñi küziñ mew.

Txitxagküley txaf afpun wichan, chi pu günewichan kake kafkülüwmekewigün ka maychü eypimekewigün aremal ta pañilwe kütxalwe mew mülelu ragiñ mülewe, wenu püray pütey kutxal ka itxo amulnefiel piguwe kiñe kutxankalchefe zikümnelfilu ta kütxal pitxel kelüneafiel pañilwe.

Umerün fey llium pañilwe ñi nümün ñamkoni tañi püllü mew, müpüwün may txaf wünefün mawünmekelu wall mogen püle; feychi mawün mew kailliforoneketew allküfin ka mapu ñi mülen ka kake ayüwün…

Petu ñi nagnon ta antü fütxa rüpü ñi az konwe püle, txeküy ta purun inanefiel chi pu witxakonün llüfnewenla, ka chi fücha küme püralen zügun lamekey ragiñ pu elchemkün katxü chümollwe kuwümekewlu egün, katxüpelüwigün fey ñammekeygün pu aychüf txofkün mew.

Kiñe zügun txipay reyimünkülel kuñüw kawellutulel ka üytüw mew:”Zomo, pütokoge wente ge puwlimi wüla üñüm ñi ñam mapu mew”…

Pegelelenew wellgiñ, wall mogen, pülki ñi fücha lef ka kafkü eypienew ”üyümaymi ta azpegelwe”.

Kuyfi zügumekey chi pu az matu rupalen ta azpegelwe mew txipamekelu reke, kom akumekelu tañi kuralge mew, tañi lügli mew, apümüwmekewpulu tañi kürpu mew, yemeketew ta ella kimfalnuel kimün mew, kafkü üytüw. “Amuge ta lafken mew, elugeymi ta üñüm ñi llum zügu”…, fey may ta kimün, pepi müpüwün.

Pu üñüm kompañüymanew ñi femam mogen inafül mawüzantü, müpüwmüpüwtuygün ñi az kazi püle, fey rakiñaz püle amuygün.

Wenu ta femi chi müpüw fey pemogeni ta itxo kuyfi chi malal mew; fey ta amun welliñ mapu püle ragiñ müpüwkechi pañilwe mew ka lloftullawlu – pelog ñi fücha lef amun reke - .

Amun ta kake mapu chew afpukemum ta gellipun.

Amun ta inafül chew ta Dios rakizuamgelu ellkanetew feychi pu kentxaywe ñamkülelu ta weñagkü mew.

Amun ta wall mogen ñi witxur mew pültxülelu ta pewma zügu mew.

Amun ta antü ñi günan mew, chew txanalepulu kiñe fükenielchi zomo ñi takun fey zoy alü püra müpüwün aychüfpulu wüla iñche “chi küyen mew mollfümekelu wechoz liwe reke”…

Feymew eypiwpun, ina mawüzantü lefkülelu gen, chi kechagelu ta kütxal mapu mew, fey ta iñche montuñmagelu impol, fey ta reyimünmekelu txaf weluñma mamüll mew, chi wümawtukelu wenu mapu ñi ina lafken…

Iñche chi üllcha gen, jazz ñi txükofün gelu, kizu ñi fücharupa txafün pelog gen, llitun ka ñi afpun ta Dios, chi zoy lipüm txaftun, chi llitun ka chi afpun iñche püle witxuley.

Feychi wall mogen epurumezuam, iñche gen tati, azkintunelu ta kimfalnuel ñi pu shushuge, may, may…may! iñche ta lefkülen wirarkülerpulu lafken gen… lafken tüfachi mapu ñi fütxake rüpü püle. Iñche ta Santa fewla mülelu ñi zoy wüla, iñche ta mogen ñi ylelkawn gen, ta poyekelu, ta üzekelu, chi rügalkelu ñi pu ayün ina lewfü, chi tami pu mellfü ka rapilu wiñalzügun txamül txamül, iñche tachi newen txügkaykülelu kiñe zomo ñayki ñi pu ge mew, iñche tachi evangelio rekawüzamükelu ñi chag.

Chi lewfü… chi lewfü… chi lewfü ayükanenew, fochizüymanew ñi kürpu, txüpümenew günamkentxaywelu mew fey iñche feymu mülen, külfünkülen, wezwezkülen txapüm azkünunerpufiel kom, tañi olivetti konümpa mew ka gümalen ta ñayülen mew… itxo ayüwkülen mew, petu ta lafken, tügkülenochi wentxu regae purumekey ina püzo ka puruyu inanefiel kiñe roquero ül, ellallkaley… apolen külleñmew tayu pu ge, chi pu üñüm ka chi lafken fün lapümzügukelu ñi txipamum mupiñtun.

-Kentxayrumege wente kiñe ge puwlimi wüla üñüm ñi ñam mapu mew-

Winüm shushuge mew, türompe ka purun ta poyenüwke choyke gelu montuygün ta kuyfike yagülkülewechi foro ñi txaf, waychüflogko txiukü mew ka günanüchi pu nüwtxawülen ragiñ mallu poñi ka manshana pülku mew.

Kütxal ñi püran wiñotuy wün mew ka wall mapu wünmay fütxa yügüwe ñi yügüm mew, mamaküchi kulliñ egü, weychan kiñe entuzügun ka kelüchi pu kura rügan kurantu mew, chi pu püfüllka gollifi pu dioses fey tüfa egün wirarigün ka koñifigün az yügüwe, gülafigün chi püchü wüfisa wall mapu ñi zuam wezwezkülelu ta weychafe ñi kewün mew üyelgelu ñachi mew, txitxag folil gelu, montuchi pun mew, machi purulelu ñi az mew, machi ñi az purulelu ñi zuam, niepüñeñüniefilu püllü ka müpüwkülechi az kalül ta winüm shushuge ñi txaf.

Küpa nelümükülelan chem yafkaluwnmunorume, welu may chi, kake kizuke reke küpa kemgen, txitxag nagli wüla, pelogtunegeli feychi wilmuke küze txemowe mew.

Küpa niefun chi wipüm kewün ta güchatuafiel chuchi Dios rupafule tañi kimlogko mew, welu ütxünarün tañi püzo mew apo külleñkülen tañi pu ge, umerün fey güman, kiñe pun güman, zew antü pülpülüpalu üñüm wüla fentekünun, chi pu vírgenes naglu ina lafken wüla.

Pu kütxal gütxofümekey lafken mapu mew fey iñche gollilen zügulnefin kultxug, ragiñ pu txitxanke kalül mawellkawmekelu egün. Gillatun tañi fütxa ayüw, ka azmekefi tachi pu lagümwe azelmew, tañi pu zomo wenüy allfeñ pipimekeygün fey ta iñche anülogko pun ta kuyüm mew wirar gümameken, tüfachi zügun welun mamüll mew lle ta küpanolu, mapu mew ta txipapay fey ta mapuzügulelenew pegelneletew ta rüpü.

[César Millahueique Bastias va nàixer a Curanilahue el 1961. Enginyer en Gestió Pública per la Universidad Academia de Humianismo Cristiano. Ha publicat Profecía en Blanco y Negro o las 125 líneas de un vuelo (autoedició, Santiago 1998) i el llibre Oratorio al Señor de Pukatriwe (Mosquito Ediciones, 2004). Actualment fa de coordinador del Programa Patrimonio Cultural Indígena de Chile, dependent del Consejo de Monumentos Nacionales. Resideix a Santiago de Xile.]

César Millahueique Bastías nació en Curanilahue en 1961. Ingeniero en Gestión Pública por la Universidad Academia de Humanismo Cristiano. Ha publicado Profecía en Blanco y Negro o las 125 líneas de un vuelo, autoedición, Santiago 1998 y el libro Oratorio al Señor de Pukatriwe, Mosquito Ediciones, 2004. En la actualidad se desempeña como coordinador del Programa Patrimonio Cultural Indígena de Chile dependiente del Consejo de Monumentos Nacionales. Reside en Santiago.

Escriptura sobre un palet. Mazorriaga 2005

Escriptura sobre un palet. Mazorriaga 2005

Profecia en blanc i negre (fragments)

Els ocells tremolaren en el meu esquelet i vaig caure al buit dels carrers, folla de sensacions, de sons i de focs projectant al món, a multituds i animals de les espècies més diverses, dels pobles més antics, pasturant en el cercle del bé i del mal, en l’úter del dia i de la nit.

Vaig romandre-hi nua davant el judici final, els jutges es xiuxiuaven els uns als altres i amb senyes ordenaven recalfar els ferros al braser central de la sala, l’espetarrec s’elevava i les manxes a tota virolla per un botxí que posava esment a mantenir els ferros al roig viu.

Vaig tancar els ulls i l’aroma de metall fos em travessà l’esperit i vaig volar amb els àtoms que plovien cap a l’univers; en aqueixa pluja que descarnava els meus ossos vaig saber d’altres móns i d’altres alegries...

Abans que el sol no caiga al ponent de les autopistes, la dansa esclata al so dels sintetitzadors electrònics, i el so elevat al sublim expira enmig dels déus que es tallen els canells, es degollen i desapareixen entre explosions fosforescents.

Una veu emergeix entre al·lucinacions després de la processó cerimonial i sentencia: «Dona, beu sobre l’ull fins a l’infinit d’un ocell»...

Em mostra l’espai, l’univers, la velocitat de la fletxa i en off em diu «hauràs d’encendre el televisor».

Les imatges corren desbordant la pantalla en veus precolombines, totes adossant-se’m a la retina, als meus malucs, consumint-se en els meus pits, duent-me a l’agut enigma sensorial, a l’off de la sentència. «Vés al mar, se t’ha donat el secret dels ocells...», llavors ho vaig saber, puc volar.

Els ocells acompanyaren el meu destí fins a la vora de les muntanyes, aletejaren en el meu costat i s’allunyaren en direccions matemàtiques.

El vol es va fer en les altures i creixia davant les muralles mil·lenàries; vaig anar per l’espai entre naus i satèl·lits espies –a la velocitat de la llum–.

Vaig anar als astres on es consumeixen les súpliques i les oracions.

Vaig anar als límits on Déu és la idea que oculten aqueixos velers perduts en la nostàlgia.

Vaig anar als tendons de l’univers penjats en la utopia.

Vaig anar al naufragi del temps, on jau un vestit de núvia i vaig volar més alt fins a trobar-me reflectida en la «lluna que es dessagna com un anus trencat»...

Allí em vaig dir, sóc la que corre al peu de les muntanyes, la despullada de l’infern, sóc aqueixa, despullada de les enagües, aqueixa que al·lucina al peu de la creu, la que pernocta a les platges del cel...

Sóc la jove contractura del jazz, sóc la meua pròpia via làctia, el començament i el terme de Déu, la contradicció més pura, el principi i la fi flueixen per mi.

Aqueix dubte còsmic, sóc jo, mirant les pupil·les del misteri, sí, sí... sí! Sóc la que corre cridant el mar... el mar per les avingudes del país. Sóc la Santa postmodernista, sóc el festí de la vida, la que ama, la que odia, la que enterra els seus amants a la vora de l’oceà, la que besa els teus llavis i vomita horitzons profètics, sóc l’energia que circula en els ulls d’una gata negra, sóc l’evangeli que s’obri de cames.

El mar... el mar... el mar m’acarona, em xucla els pits, m’ompli de nàufrags i sóc aquí, prompta, enfollida codificant-ho tot en la meua memòria olivetti i plore de desigs... d’èxtasis, mentre el mar, el mascle desficiós balla Regae a la vora del melic i ballem rere un himne roquer, sublim... amb els ulls plens de llàgrimes, creient que els ocells i el mar són l’origen de la neurona que sentencia.

–Navega sobre un ull fins a l’infinit d’un ocell–

En la pupil·la dilatada, trompes i danses de choiques enamorats s’escapen d’esquelets precolombins, per tiuques esquizofrènics i cerimònies que naufraguen entre patates cuites i chicha de poma.

Les altures del foc retornen amb la boca i el món apareix al fil del matxet, amb animals que bramen, un manifest de guerra i pedres que envermelleixen en la foguera del curanto, püfilcas embriaguen els déus i aquests criden i infanten la forma del ganivet, obrin l’anyell per al món enfollit de llengües de guerrers batejats al ñachi, d’arrel nua, en la nit que s’escapa, per la imatge de la Machi que balla, prenys d’esperits i de siluetes que volen a la pupil·la dilatada.

No vull estar lliure de cap pecat, al contrari, vull ser cada un d’ells, fins a caure nua, il·luminada pels tubs fluorescents del sanatori.

Volguera tenir l’idioma correcte per a insultar tot Déu que se’m creue en la memòria, però caic al meu melic amb els ulls plens de llàgrimes, tanque els ulls i plore, plore tota la nit fins que els ocells aletegen el dia, fins que les verges baixen a la platja.

Les fogueres crepiten a la costa i èbria toque el kultrun, entre els cossos que s’entrellacen nus. L’èxtasi del nguillatún transforma les fogueres en imatges, les meues amigues clamen ferides i jo caic de bocaterrosa en l’arena plorant a crits, perquè aquestes veus no vénen de la creu, surten de la terra i em parlen en mapudungun assenyalant-me el camí.

―––––––––––––––––––––

Choique: El nyandú. Choike purrun: dansa del choike.

Tiuque: Milvago chimango. Au falcònida.

Chicha: Beguda que s'obté de la fermentació del suc del raïm o de la poma.

Curanto: Menjar a base de llegums, marisc o carn, cuita sobre pedres molt calentes en un forat que es conbreix amb fulles.

Püfilca: Instrument musical de vent. Es fabrica d’una peça menuda de fusta que té un forat pel qual s’hi bufa.

Ñachi: Sang del xai quan aquest és sacrificat.

Machi: Xaman mapuche. Dona o hombre encargat de dirigir les cerimònies religioses i de guariment.

Kultrun: Tambor cerimonial usat per la machi. Es fabrica buidant un tros de fusta nadiua fins deixar-lo convertit en una mena de plat fondo. Després es cobreix amb cuir de segall o d’ovella, el qual es tesa lligant-lo amb tires de pell o crins de cavall trenades.

Nguillatún: La principal cerimònia religiosa mapuche, la durada de la qual és generalment de tres dies.

Mapudungun: Llengua dels maputxe.

[Traducció al català de Eduard J. Verger a partir del text en espanyol]

Profecía en blanco y negro ( fragmentos)

Los pájaros temblaron en mi esqueleto y caí al vacío de las calles, loca de sensaciones, de sonidos y de fuegos proyectando al mundo, a multitudes y animales de las especies más diversas, de los pueblos más antiguos, pastando en el círculo del bien y del mal, en el útero del día y de la noche.

Permanecí desnuda ante el juicio final, los jueces se susurraban unos a otros y con señas ordenaban recalentar los fierros en el brasero central de la sala, el chisporroteo se elevaba y los fuelles a todo dar por un verdugo que se esmeraba por mantener los fierros al rojo vivo.

Cerré los ojos y el aroma a metal fundido atravesó mi espíritu y volé junto a los átomos que llovían hacia el universo; en esa lluvia que descarnaba mis huesos supe de otros mundos y de otras alegrías...

Antes que el sol caiga al poniente de las autopistas, la danza explota al son de los sintetizadores electrónicos, y el sonido elevado a lo sublime expira en medio de los dioses que se cortan las muñecas, se degüellan y desaparecen entre explosiones fosforescentes.

Una voz emerge entre alucinaciones tras la cabalgata ceremonial y sentencia : “Mujer, bebe sobre el ojo hasta el infinito de un pájaro”...

Me muestra el espacio, el universo, la velocidad de la flecha y en off me dice “tendrás que encender el televisor”.

Las imágenes corren desbordando la pantalla en voces precolombinas, todas adosándose a mi retina, en mis caderas, consumiéndose en mis senos, llevándome al agudo enigma sensorial, al off de la sentencia. “Ve al mar, se te ha dado el secreto de los pájaros...”, entonces lo supe, puedo volar.

Los pájaros acompañaron mi destino hasta el borde de las montañas, aletearon en mi costado y se alejaron en direcciones matemáticas.

El vuelo se hizo en las alturas y crecía ante las murallas milenarias; fui por el espacio entre naves y satélites espías -a la velocidad de la luz-

Fui a los astros donde se consumen las súplicas y oraciones.

Fui a los límites donde Dios es la idea que ocultan esos veleros perdidos en la nostalgia.

Fui a los tendones del universo colgados en la utopía .

Fui al naufragio del tiempo, donde yace un vestido de novia y volé más alto hasta encontrarme reflejada en la “luna que se desangra como ano roto”...

Allí me dije, soy la que corre al pie de las montañas, la despojada del infierno, soy esa, despojada de la enagua, esa que alucina al pie de la cruz, la que pernocta en las playas del cielo...

Soy la joven contractura del jazz, soy mi propia vía láctea, el comienzo y el término de Dios, la contradicción más pura, el principio y el fin fluyen por mí.

Esa cósmica duda, soy yo, mirando las pupilas del misterio, sí, sí...sí! Soy la que corre gritando el mar...el mar por las avenidas del país. Soy la Santa post modernista, soy el festín de la vida, la que ama, la que odia, la que entierra a sus amantes al borde del océano, la que besa tus labios y vomita horizontes proféticos, soy la energía que circula en los ojos de una gata negra, soy el evangelio que abre sus piernas.

El mar... el mar... el mar me acaricia, me chupa los senos, me llena de náufragos y estoy ahí, presta, enloquecida codificando todo en mi memoria olivetti y lloro de deseos... de éxtasis, mientras el mar, el intranquilo macho baila regae al borde del ombligo y bailamos tras un himno roquero, sublime... con los ojos llenos de lágrimas, creyendo que los pájaros y el mar son el origen de la neurona que sentencia.

-Navega sobre un ojo hasta el infinito de un pájaro-

En la pupila dilatada, trompes y danzas de choiques enamorados escapan de esqueletos precolombinos, por tiuques esquizofrénicos y ceremonias que naufragan entre papas cocidas y chicha de manzana.

Las alturas del fuego regresan con la boca y el mundo amanece en el filo del machete, con animales que braman, un manifiesto de guerra y piedras que enrojecen en la hoguera del curanto, pifilcas emborrachan a los dioses y estos gritan y paren la forma del cuchillo, abren el cordero para el mundo enloquecido de lenguas de guerreros bautizados al ñachi, de raíz desnuda, en la noche que se escapa, por la imagen de la Machi que baila, preñada de espíritus y de siluetas que vuelan a la pupila dilatada.

No quiero estar libre de ningún pecado, al contrario, quiero ser cada uno de ellos, hasta caer desnuda, iluminada por los tubos fluorescentes del sanatorio.

Quisiera tener el idioma correcto para insultar a cuanto Dios se me cruce en la memoria, pero caigo a mi ombligo con los ojos llenos de lágrimas, cierro los ojos y lloro, lloro toda la noche hasta que los pájaros aletean el día, hasta que las vírgenes bajan a la playa.

Las fogatas crepitan en la costa y borracha toco el Cultrún , entre los cuerpos que desnudos se entrelazan. El éxtasis del nguillatún transforma las hogueras en imágenes, mis amigas claman heridas y yo caigo de bruces en la arena llorando a gritos, porque estas voces no vienen de la cruz, surgen de la tierra y me hablan en mapudungun señalándome el camino.

____________________

Trompe: Pequeño instrumento musical metálico. Antiguamente este instrumento se hacía con corteza de coligüe tensada en forma de arco, con una tira de tripa de animal. El trompe se dispone entre los dientes, ahuecando la boca. Se aspira y se expira el aire levemente y al mismo tiempo se pulsa la lengüeta para emitir mediante esta vibración su particular sonido. El varón utiliza ese instrumento para enamorar a la joven de su preferencia.

Choike: El ñandú.

Pifilka: Instrumento musical de viento. Se fabrica de una pequeña pieza de madera que tiene un agujero por el cual se sopla.

Ñachi: Plato mapuche de sangre, cebolla, hierbas, ajo y aliños.

Cultrun: Tambor ceremonial usado por la machi. Se fabrica ahuecando un trozo de madera nativa hasta dejarlo convertido en una especie de plato hondo. Luego se cubre con cuero de chivo u oveja, el que se tensa con tiras de piel o crines trenzadas de caballo.

Nguillatun: La principal ceremonia religiosa mapuche cuya duración se extiende generalmente por tres días.

Mapundungun: La lengua de los mapuches.