introduccio

Mà oberta: cinc sempre nous poetes

A Mèxic d'un temps ençà no hi ha més poètica (reconeguda, premiada, beneficiada pels protectors oficials) que la que ve del sud del continent, via grans santons i algun que altre poeta. Aquesta "nova" poesia, afermada amb urpes a les velles avantguardes, no mira de bon ull allò que no ocorre en ella o, millor, entre els qui la dicten en el mateix perfil d'aquells escrivans del passat destinats a copiar entre tots un únic volum. Són joves que arrosseguen els vicis i prebendes dels seus propis padrins i fan del centralisme i de les beques una forma de vida. Es ramifiquen en els mitjans impresos per cobrir-se entre ells i a voltes darrere d'aquests polítics hi ha un poeta en embrió, però absolutament tots es creuen els elegits, els únics, els amos de la paraula poètica. S'atreveixen a dir que Jaime Sabines és molt cursi i ni tan sols coneixen l'amor. Si fan ús de les seues emocions és per injuriar els que estan en desacord amb ells i prefereixen brodar en el buit que sobre les seues artèries. Li cobren la factura de la seua mediocritat a qui els protegeixen, però només en privat. Estimen la fama, l'esnobisme i la frivolitat per damunt del reconeixement i del treball. No tots resideixen en el centre del país, però els que estan fora pateixen de centralisme (a més de miopia). No hi ha encontre o concurs on no convergesquen les mateixes fonts i la supèrbia és aigua superior a l'edat que naufraguen. Entre els joves ja consolidats existeixen casos oposats: Jorge Fernández Granados o Malva Flores, la labor poètica dels quals s'ha anat ponderant, i Ernesto Lumbreras, el treball inicial del qual em sembla millor que els seus últims cels o les pedres més prístines que ara amaga en la seua mà.

Però també hi ha arbusts de variada llum (fins i tot propers a aquests grups tancats) que van demostrar ja caràcter de poetes: Julián Herbert, fins i tot, amb una poètica llunyana de la dels seus amics (la poesia neobarroca, preciosista), sense caure en el to fàcil del corrent col·loquial o la franca desimboltura que ha imperat en alguns (sobretot del nord) i Luis Vicente de Aguinaga, qui sap asimilar les seues influències per a revisitar els poetes que el nodreixen d'una manera exacta i oportuna.

Jo preferesc els que estan a l'ombra de tantes pomes metzinoses que poguessen temptar-los: Luis Alberto Arellano (Querétaro) i la seua ironía febril, demolidora. Elías Carlo (Monterrey) i el nihilisme tallant per les seues vísceres. Ervey Castillo (Tabasco) i altre Déu al qual enfronta les seues múltiples preguntes. Óscar Santos (Aguascalientes), Román Luján (Querétaro), Javier Acosta (Zacatecas), Avelino Gómez Guzmán (Colima), amb discursos molt ben estructurats, emocions a l'abast, intuïcions i experimentació amb la paraula justa i sense pedanteries. De Jalisco (menors de 40 anys) les meues apostes són poques: Pedro Goché, Víctor Ortiz Partida, Mauricio Nehbli, Rafael Galeana, Karla Sandomingo. Aquesta és la societat en la qual crec: les paraules i el poeta. No en l'altra societat, a la qual es presenten els poetes amb vals i camarlencs, amb padrins i aplaudiments preenregistrats. La poesia per la poesia o l'art per l'art no porta enlloc. Molts poetes també estan tan separats d'ells mateixos, separats dels altres i separats del món, que les seues paraules tendeixen a separar-se les unes de les altres per falta de poder unificar-les en el mateix sentit orientat cap a l'interior infinit del centre en el sentit mític de la paraula. En aquesta selecció (preparada per Luis Alberto Arellano) especial per a sèrieAlfa apareixen cinc poetes sense títol de joves, perquè vostés veuran que estan madurs i llests per clavar de nou les dents al seu treball.

Luis Armenta Malpica

Querétaro, abril de 2005

[Traducció de Daniel Puigcerver]