herbert

 
Julián Herbert

Acapulco, Guerrero, 1971. Autor de los libros de poesía Claves de Alejandría; El nombre de esta casa; El cielo es el naipe; La resistencia; y del cuento Soldados muertos. Mención honorífica del premio de Poesía joven Elías Nandino en 1998.

 


 

Acapulco, Guerrero, 1871. Autor dels llibres de poesia Claves de Alejandría; El nombre de esta casa; El cielo es el naipe; La resistencia; i del conte Soldados muertos. Menció honorífica del premi de poesia jove Elías Nandino el1998.

 

 

 

La presencia
[La presència]

Job [Viejo y lleno de días]
Job [Vell i ple de dies]

Ovidio. Ars amandi
[Ovidi. Ars Amandi]

Job [Un hombre justo]
Job [Un home just]

Santiago de Vorágine
[Santiago de Vorágine]

 

 

 

La presencia

 

                                     I should been a pair if ragged clows

                                     Scuttling across the floors of silent seas
                                                                                        T.S. Eliot

¿Quién está cuando todo oscurece,
cuando se vacían las tazas de café? 

Escucho pasos en el tejado vecino:
un hombre se gana la vida
trepando a martillear. 

Mi abuelo era mecánico de Casa Redonda en 1960.
Siempre estaba borracho.
Subía tambaleando a los andamios: medio cuerpo colgaba
cubierto de aceite, medio cuerpo buscaba refugio
entre los engranes de la locomotora.
Nunca se vino abajo ni derribó sus herramientas.
Murió de cirrosis
sobre una cama estrecha
y fue mi madre quien desnudó su cadáver.
 

¿Dónde está la figura del abuelo Marcelino?
Mis recuerdos y los martillazos no logran dibujarla.

Cuando mi madre volvió a la calle de su infancia

no encontró casi nada: 

ni el cadáver desnudo de su padre
ni la fachada de su casa
ni la tienda de abarrotes donde compraban leña y pan.
Sólo reconoció la calle
por una roca en la esquina
-una piedra que nunca sirvió para nada
pero que seguramente sigue ahí.
 

Abro la boca y busco
el dolor de mi madre en una de mis muelas.
Toco mis huesos como quien escoge un hato de leña.
¿Qué mano toma el martillo y golpea sobre el tejado?
¿Quién semeja una piedra?
¿Quién se mira al espejo? 

Es la presencia:
ese gesto que los fotógrafos no entienden.

 

 

[El nombre de esta casa]

 

$

 

[La presència

 

                                     I should been a pair if ragged clows

                                     Scuttling across the floors of silent seas
                                                                                        T.S. Eliot

 

Qui hi és quan tot es fa fosc,
quan es buiden les tasses de cafè? 

Escolte passes al teulat veí:
un home es guanya la vida
enfilant-s’hi a martellejar. 

El meu avi era mecànic de Casa Redonda el 1960.
Sempre estava borratxo.
Pujava tentinejant
a les bastides: mig cos penjava
cobert d’oli, mig cos buscava refugi
entre els engranatges de la locomotora.
Mai no
va caure ni va deixar anar les ferramentes.
Va morir de cirrosi

damunt un llit estret
i va ser ma mare qui despullà el seu cadàver. 

On és la figura de l’avi Marcelino?
Els meus records i les martellades no poden dibuixar-la. 

Quan ma mare tornà al seu carrer d’infantesa
no hi va trobar quasi res: 

ni el cadàver nu del pare
ni la façana de sa casa
ni la botiga
de provisions on comprava llenya i pa.
Només reconegué el carrer
per una roca a la cantonada
–una pedra que mai no va servir per a res
però que segurament continua allí.

Òbric la boca i busque
el dolor de ma mare en un dels meus queixals.
Em toque els ossos com qui tria un feix de llenya.
Quina mà pren el martell i colpeja sobre el teulat?
Qui sembla una pedra?
Qui es mira a l’espill? 

És la presència:
eixe gest que els fotògrafs no entenen.

 

[El nombre de esta casa]

[Traducció de Carles Belda]]

 

$

 

Job

 

Viejo y lleno de días.
Terminé de mecánico en un taller de barrio,
obrero montador en el Berlín amargo,
propietario de taxis que transitan el sueño. 

Viejo, lleno de días, humillado en el blanco
de los ojos de Dios.
Mis carnes son la esquina de un daguerrotipo,
mi corazón es una fecha oscura,
mi afán es el salmón puesto a las brasas
junto a las márgenes del río que remontaba. 

Caído en mí, distante,
hecho de campos de verdura
y ojos como canarios.
No he sido yo más mío que este plato de sopa. 

Cada noche derribo, como un licor amargo,
las letras de mi nombre.
Cada mañana vuelve el Señor a edificarlas.
Tal es nuestro secreto. La mutua cicatriz. 

Viejo, lleno de días,
me vuelve sabio el modo
en que voy pareciéndome a las piedras.
Y así como las chispas de un motor
se dan al aire,
así yo me abandono a la aflicción. 

 

[La resistencia]

 

$

 

[Job

 

Vell i ple de dies.
Vaig acabar de mecànic en un taller de barri,
obrer muntador al Berlín amarg,
propietari de taxis que transiten el somni. 

Vell, ple de dies, humiliat al blanc
dels ulls de Déu.
Les meues carns són el cantó d’un daguerrotip,
el meu cor és una data fosca,
el meu afany és el salmó
posat a les brases
vora els marges del riu que remuntava. 

Caigut en mi, distant,
fet de camps de verdura
i ulls com canaris.
No he estat jo més meu que aquest plat de sopa. 

Cada nit enderroque, com un licor amarg,
les lletres del meu nom.
Cada matí torna el Senyor a edificar-les.
Tal és el nostre secret. La mútua cicatriu. 

Vell, ple de dies,
em fa savi la manera
en què vaig assemblant-me a les pedres.
I així com les espurnes d’un motor
es lliuren a l’aire,
així jo m’abandone a l’aflicció.

 

[La resistencia]

[Traducció de Carles Belda]]

 

$


Ovidio. Ars amandi

 

A Venus, lítica, y al dios de los misiles,
que enhebrados diseñan los aromas del mundo
—secreciones, carroña—plego humilde
por volver (Oh Corinna, bailarina
de twist) a la blancura
de tu cuerpo cubierto de yogurt. 

Tu cuerpo joya ciega, Niké de Samotracia,
gota de cera entre los muslos, pensamiento
palpable como el vino a través de los cántaros.
Mi único destierro
                             es no yacer en ti.

 

[La resistencia]

 

$

 

[Ovidi. Ars amandi

 

A Venus, lítica, i al déu dels míssils,
que enfilats dissenyen els aromes del món
–secrecions, carronya– pregue humilment
per tornar (Oh Corinna, ballarina
de twist) a la blancor
del teu cos cobert de iogurt.

El teu cos joia cega, Niké de Samotràcia,
gota de cera entre les cuixes, pensament
palpable com el vi a través dels cànters.
L’únic exili
            es no jaure en tu.

 

[La resistencia]

[Traducció de Carles Belda]]

 

$


Job

 

Un hombre justo preguntó a un criminal cómo se corta un dedo.
El criminal le cercenó el pulgar derecho.
Luego quiso saber
cómo hallar redención sin arrepentimiento.
El hombre justo el cercenó el pulgar izquierdo. 

Y cada uno volvió a su casa por distinto camino
con dedo ajeno en las manos
y la sensación de no haber aprendido nada.

 

[La resistencia]

 

$

 

[ Job. 

 

Un home just preguntà a un criminal com es talla un dit.
El criminal li escapçà el polze dret.
Després volgué saber
com trobar la redempció sense penediment.
L’home just li escapçà el polze esquerre. 

I cadascú tornà a casa per diferent camí
amb el dit alié a les mans
i la sensació de no haver aprés res.

 

[La resistencia]

 

[Traducció de Carles Belda]]

 

$

 

Santiago de Vorágine

 

Dicen que luego de matarlos vivió siempre llorando
en plazas y hospitales llorando
y llorando en los vagones del metro con la túnica raída
los remos sobre el hombro igual que una escopeta
un letrero muy sucio colgado de su pecho

                                                       yo maté a mis padres
 

Lloraba con ese ruido sucio
que hace la lluvia al caer en los mercados
se encolerizaba cuando todos dormían
lastimaba muñones escupía a los internos
robaba sus dosis de morfina a los heridos
para obligarlos a llorar con él 

Dicen que lo encerraban
lo empastillaban
lo madreaban
le metían un trapo en la boca y unos electrodos en la cabeza
y después giraban la perilla
pero nada ablandó su crueldad
porque era santa 

Una noche encontraron su cuerpo en los canales
le habían molido la cabeza con los remos
su letrero ensangrentado sobre el rostro
con este sobrescrito

                             por fin se callará
 

El gobierno del pueblo se negó a sepultarlo
pero nosotros lo consagramos desde entonces
como santo patrono de la hospitalidad 

(Por eso
tú que diste positivo en los análisis
o yaces aguardando la próxima descarga
o no encuentras doctor que te venda una receta
o te lames las manos mientras te embarga la ansiedad
rézale a él
y dale sólo a él toda la fe de tus plegarias)

 

[La resistencia]

 

$

 

[Santiago de Vorágine

 

Diuen que després de matar-los va viure sempre plorant
per places i hospitals plorant
i plorant als vagons del metro amb la túnica gastada
els rems al muscle igual que una escopeta
un rètol molt brut penjat del pit 

                                   jo vaig matar els meus pares 

Plorava amb eixe soroll brut
que fa la pluja en caure als mercats
s’encoleria quan tots dormien
malmetia monyons escopia
els interns
robava les dosis de morfina a
ls ferits
per obligar-los a plorar amb ell. 

Diuen que el tancaven
l’empastillaven
l’estovaven
li ficaven un drap a la boca i uns elèctrodes al cap
i després giraven l’interruptor
però res no ablaní la seua crueltat
perquè era santa 

Una nit trobaren el seu cos a les canals
li havien matxucat el cap amb els rems
el seu rètol ensangonat damunt el rostre
amb aquest sobreescrit 

                                   per fi es callarà  

El govern del poble es va negar a sepultar-lo
però nosaltres el consagrem des de llavors
com a sant patró de l’hospitalitat 

(Per això
tu que vas donar positiu a les anàlisis
o jaus esperant la pròxima descàrrega
o no trobes doctor que et venga una recepta
o et llepes les mans mentre t’embarga l’ansietat
prega-li
i dóna solament a ell tota la fe de les teues pregàries)

 

[La resistencia]

 

[Traducció de Carles Belda]]

 

$

 

| a | entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer |