Manuel Crespo

[

Geografies del silenci

Tant s'obstinen, qui estan massa interessats que les seues obres manquen de rastres, a proclamar la defunció del quadro com a suport vàlid en la creació actual, que amb major força queden desmentits davant la convulsió generada per algunes pintures freqüentadores del misteri.

Davant d’elles, gràcies a la intensitat obtinguda durant la seua contemplació, es trenca aquesta fe indiscutible en la tecnologia i el seus aparells, tan arrelada ja en l’home d’occident que sembla formar part de la seua substància, i que ha infectat la seua facultat poètica; ideologia segons la qual qualsevol innovació mecànica és bona por ella mateixa i ha de ser aplaudida en tant no siga superada per la següent novetat. És lògic per a aquest credo que el ratolí de l’ordinador supere els pinzells.

Tanmateix, i això s’hauria de saber, l’art no té res a veure amb allò mediàtic, i qualsevol eina utilitzada en aquest àmbit ha de servir a aquesta escissió resultada de la pugna per designar l’indicible i il·luminar una realitat l’essència de la qual és romandre opaca.

Per això, en l’art hi ha evolució, no progrés. Camina de retorn a allò primordial, a les fonts tel·lúriques de l’esperit, a l’erm fuetejat pel vent, i l’obra és testimoni d’una aventura individual, singladura repetida una vegada i una altra, que ha de ser recorreguda per cada home com si es tractés d’un camí nou.

Qui coneix la trajectòria de Pere Salinas sap de la seua honestedat, fundada en el seu coratge. De la seua disciplina, fruit de l’obligació autoimposada en endinsar-se, etapa rere etapa, en una intempèrie, territori en el qual la mestria no auxilia, sinó que promou el perill. Risc que formalment es tradueix en un augment gradual de la tensió, que li impedeix donar per acabat un treball fins al límit; allà on afegir un poc més de pigment o prolongar el gest constituiria un fracàs, i que, en el pla existencial, suposa una fustigació de l’ésser, l’eterna interrogació que hauria de plantejar-se cada persona: Qui sóc jo?

Geografies del silenci, que així ha anomenat la seua última experiència, aprofundeix un poc més en aquest diàleg entre ocultació i desenvelament que defineix el mateix flux de la vida, el seu vaivé; doncs aquestes pintures han fet arrels, sobretot, en una terra austera, quasi desèrtica, tan aliena al contrast cridaner i als efectes espectaculars com afecta a la subtilesa i a la humilitat.

La serenitat, unida a la urgència d’alguns traços, transita aquests llenços en els quals Salinas, literalment, ha temptejat, i ha extret amb les seues pròpies mans la llum albergada en la negror dels fons, en un exercici de paciència que possibilita resistir-se al temps, el transcurs del qual queda suspès en corprendre’s la mirada en els innúmers detalls, en la densitat que, pòsit a pòsit, va anar sedimentant, com el mineral, sobre l’espai de la tela.

Nascuda de l’estupor i de la sorpresa, germana d’allò elemental, l’actual exposició de Pere Salinas sumeix en allò desconegut, el perill del qual atrau, concedeix a l’ull la bellesa d’allò impossible, que mai podrà contenir-se en un concepte. Tal vegada per compartir responsabilitat amb el seu estimat Hölderlin: Però ens correspon, oh poetes!, resistir / amb el cap nu, les tempestes del déu / i agafar amb les mans aquest llamp...

]

[Manuel Crespo]

Manuel Crespo va nàixer a Barcelona el 1963. Poeta i crític d'art. Escriu en la revista d'art virtual UBICARTE. Ha publicat Guía de perplejos, Col. Puente de la Aurora, Málaga, 1998 i Indicios de salamandra, Ed. De la torre magnética/ Zambucho ediciones, Madrid, 2000.