|
||
[Luis
Cernuda]
Luis Cernuda, Sevilla 1902 - Mèxic 1963. Va viure a Gran Bretanya, Estats Units d'Amèrica i Mèxic.
|
||
La llegada Despierto mucho antes de amanecer, levantado, duchado y vestido, listo el equipaje, te sentaste en el salón vacío. Todo, salones, pasillos y cubierta del buque, estaba desierto. Tras de los ventanales sólo el negror confundido del mar y del cielo, aunque del mar se distinguiera siempre su trueno, apenas apercibido ya, con la medio costumbre adquirida en los días de travesía y la zozobra impaciente de la llegada a tierra y ciudad nuevas, aunque imaginadas de antiguo. La luz se fue haciendo y parecía que faltaba bastante para divisar la costa.
[L'arribada Despert molt abans que clarege, alçat, dutxat i vestit, a punt l’equipatge, vas seure al saló buit. Tot, salons, corredors i coberta del vaixell, era desert. Rera els finestrals tan sols la negror confosa de la mar i del cel, encara que de la mar se’n distingira sempre el tro, a penes apercebut ja, amb el mig costum adquirit en els dies de travessia i la sotsobra impacient de l’arribada a terra i ciutat noves, tot i que imaginades d’antic. La llum va anar fent-se i semblava que faltava prou per albirar la costa. Assegut per llarg espai d’esquena a la filera de finestrals, un pressentiment et va fer tombar de sobte el cap. Ja hi era: la línia de gratacels sobre el mar, esbós en matisos de subtilesa extraordinària, un rosa, un lila, un violeta com els de l’entranya en el cargol marí, tots emergint d’un gris bàsic graduat des del plom al perla. La cresta dels edificis contra el cel i la vora contigua del cel eren marcats de groc per un sol invisible, i a un costat i a l’altre aquell eix de llum s’enfosquia amb nit i amb mar en la part més alta i més baixa de l’horitzó. Quants cops ho havies vist al cinema. Però ara eren la costa i la ciutat reals les que apareixien davant teu; tanmateix, quin aire d’irrealitat tenien. Eres tu qui s’estava allà? Era davant teu la ciutat que esperaves? Semblava tan bonica, més bonica que tot el que havies suposat abans en imatge i imaginació; tant, que temies que s’esvaïra com un miratge, que el vaixell era encara en camí, que no hi arribaries mai, condemnat a vagar indefinidament, ànima sense carn, entre l’abisme ventós de l’aire i l’abisme furiós de l’aigua. Però era la realitat: les molèsties innombrables amb què els homes han sabut i han hagut d’envoltar els actes de la vida (passaports, permisos, torns d’espera, examen policíac, duana) t’ho provaren rotundament. I més de set hores després, acabat l’encalçament de l’animal humà, vas poder eixir lliure, del cobert de la duana en el moll a la llum del migdia; per fi trepitjaves la ciutat que vas entreveure, fabulosa com un leviatan, sorgint de la mar de trenc d’alba. Semblava ara ben trivial, igual en carrers terrosos i cases sòrdides a aquella Escòcia avorrible, deixada enrera feia anys. Però sols eren els suburbis; la ciutat vertadera era endins, tota botigues amb aparadors brillants i temptadors, com joguets en dia de reis o dia del sant, coberta de banderes sota un cel clar de tardor que encenia els colors, alegre amb l’alegria envejable de la joventut sense consciència. I vas endinsar-te per la ciutat abrupta, meravellosa, com si estenguera cap a tu la mà farcida de promeses. [Traducció d'Octavi Monsonís]]
| a | entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer | |