Onze veus per a la poesia xilena

Però al centre del buit hi ha una altra festa
Roberto Juarroz

Les últimes antologies publicades a Xile destaquen la forta presència de poetes acadèmics i universitaris, generació in vitro diria jo, per damunt d'aquells que porten un altre estil de vida i conceben distintes formes de fer literatura. Així ens adonem de l'escassa participació de genuïns creadors producte d'una societat justa, humanista i fraternal, persones de gestos i maneres que reflecteixen un ser humà sensible i solidari, que estimen les manifestacions de l'art per sobre l'afany de figuració i de prestigis sospitosos quan no se sustenten en un treball sòlid i vertader. Afegim a aquesta tesi els últims casos de corrupció en concursos i tràfics d'influències, que ja s'han fet costum en el quefer literari d'aquells subjectes, als qui no discutim el talent sinó l'actitud mercantil que despleguen front a una disciplina que se'ns atorga gratuïta i subjugant.

Estranyem en les últimes promocions, més que guetos de poder polític, econòmic i social, grups de corrents poètics o de creació i anàlisi de propostes estètiques profundes i decantades. "Avancem, ¿no seria millor retrocedir?", diria Rimbaud.

L'actual poesia xilena acusa l'empremta traumàtica que ens llegàs la dictadura de Pinochet (autocensura, diàspora i retorn), que trenca amb una exquisida tradició de poetes majors -Mistral, Huidobro, De Rokha i el mateix Neruda, entre d'altres-, la qual cosa precipita abruptament l'activitat literària en una apagada cultural que es prolongarà per més d'una dècada. La pràctica poètica exportable es replega en l'academicisme o en grups que es difonen usant plataformes artificials com l'accés a la premsa oficial, la conxorxa política i l'abús de la cultura electrònica. Simptomàtic és el cas de Raúl Zurita, el qual, sense ser un mal poeta, mai no ha estat la meravella que es ven amb total desvergonyiment com automòbil, perfum o bé seent per les cases editores del llogaret.

III

Tanmateix emergeixen a la intempèrie autèntics poetes, especialment al sud de Xile: Elicura Chihuailaf, Clemente Riedemann, Sergio Mansilla i uns poquíssims més, potser, podrien ser Juan Cameron de Valparaíso, Eduardo Llanos i José María Memet de Santiago, i parem de comptar.

Els trets que caracteritzen la poesia dels creadors esmentats, serien:

- el conreu de la paraula quotidiana i directa (herència de Parra, tal volta);

- profundament humana i entranyable, del gest commovedor (en certs seguidors de Teillier i Barquero);

- compromesa amb la realitat holística del llenguatge, més que amb la conjuntura política (en els adeptes de Lihn o Rojas);

- allunyada de tot fonamentalisme racial i ideològic (veure el cas de la poesia femenina o maputxe) que busca la identitat en la diferència;

- i els desenvolupament de formes experimentals (afins a Rosamel del Valle, Díaz Casanueva i Anguita). Notable és el cas de Juan Luis Martínez, digne d'un estudi a part.

Aquesta poesia, a pesar de tot, manté la seua alta qualitat i excel·lència en el concert hispanoamericà.

Crec que tots estem d'acord que Xile és una fèrtil província per al cultiu i desenvolupament de les lletres i en forma especial, de la poesia. Estime que les raons que afavoreixen aquesta realitat transformada en mite o aquest mite transformat en realitat radiquen fonamentalment en el seu aïllament geogràfic i en una tradició literària macerada després de lectures de romàntics i simbolistes que vénen des del segle de les llums. En aquest context de relativa prosperitat econòmica i d'ordenament jurídic i institucional que no van conéixer les restants repúbliques en els seus primers anys com a nacions americanes independents, trobarà l'intel·lectual xilé l'estabilitat que es tornaria fonamental per al desenvolupament de la personalitat poètica que el caracteritza. Incorporem a aquest panorama la riquesa de les cultures originàries, amb la seua rebel·lia còsmica i comunitària, i d'aquest violent mestissatge obtindrem al cap dels mil·lenis una poesia escruixidora.

La present antologia recull les millors tradicions del nostre quefer literari; retorna a l'arrel i gènesi del verb en una època de relativismes enervants, on tot val el mateix: endergues, un somni, un llibre o un anell. Avui, quan la fama es compra i ven al més-dient, Meléndez no es deixa portar per un exitisme frívol i fútil; els onze noms que ha seleccionat representen un ampli espectre de distints influxos i referents en l'actual poesia xilena, i es desprenen de tot intent utilitari de l'art com a plataforma de poder o prestigi. L'autor ha escollit lentament en la soledat del Maule profund els texts de creadors que, independentment del seu origen i destinació, resistesquen lectures exigents en ser confrontades, com adduïa Teillier, amb poetes universals. Crec que és el major mèrit d'aquest treball que el legitima davant el seus iguals per la seua objectivitat, rigor i temprança.

Si poguéssem plantejar ací els aportaments significatius d'Armando Roa, Jaime Huenún, Francisco Véjar, Leonel Lienlaf, Mario Meléndez, Javier Bello, Carlos Henrickson, Damsi Figueroa, Gloria Dünkler, Ivo Maldonado i Héctor Hernández estaríem excedint els marges d'aquesta breu presentació ja que cada un d'ells merita un estudi per separat. Però el que no podem obviar és l'intent per ordenar les citades propostes -a risc de ser esquemàtics- segons les seues característiques més identitàries. La present mostra pot ser clasificada en els següents grups per afinitat, temàtica o estètica:

- Poesia làrica: Francisco Véjar

- Poesia universitària: Javier Bello i Damsi Figueroa.

- Poesia experimental: Armando Roa, Carlos Henrickson i Héctor Hernández.

- Poesia social: Mario Meléndez i Ivo Maldonado.

VII

És clar que aquest ordenament és flexible i més d'un nom hauria de figurar en dues o més categories; però he optat, en plantejar-ho així, pel seu tret més notori. A més, alguns poetes han anat afiançant un estil dissímil al dels seus inicis. Tal és el risc que ha d'afrontar un antologador; s'anticipa al gust massiu, intueix i proposa amb audàcia. Meléndez rescata fins i tot noms desconeguts per als tancats circuits predominants, sabent que és un esforç personal, íntim i per què no? efímer, atesa la naturalesa fràgil i mutant de la paraula poètica en l'evolució històrica dels pobles. Esperem, tanmateix, pel bé de la poesia, que aquest notable treball abordat amb amplitud de criteri, maduresa literària i responsable objectivitat es prolongue en la memòria col·lectiva de les futures generacions com un signe d'aquesta qualitat humana i estètica que tant estranyem en els nostres dies.

Bernardo González Koppmann

Talca, Tardor de 2004

[Traducció de Daniel Puigcerver]

Bernardo González Koppmann. Talca, 1957. La seua obra poètica es reuneix sota el títol Cantos del bastón. Pel seu treball literari ha rebut importants distincions en concursos nacionals de poesia. Ha investigat i difós la literatura de la seua regió, rescatant el llenguatge i vigència del tema camperol en la configuració d'una identidat originària. Actualment treballa en el llibre Faluchos, que congrega a 23 poetes clàssics del Maule. Ha estat inclòs a Anaconda, Antologia di Poeti Americani, Quebec 2003, i a Nueva Antología Hispanoamericana, Lima 2004, i invitat a innumerables encontres d'escriptors per tot el país. És membre de la Sociedad de Escritores de Chile, Llicenciat en Educació i Professor d'Estat en Història i Geografia.