bello

 
Javier Bello

Concepción, 1972. Es Licenciado en Literatura Hispánica por la Universidad de Chile y Doctor en Literatura Española Contemporánea por la Complutense de Madrid. Entre sus libros destacan: La noche venenosa, La rosa del mundo (primer premio compartido en los Juegos Florales Gabriela Mistral, 1994), El fulgor del vacío, Las jaulas (galardonado con uno de los premios de poesía en el Concurso Jaime Gil de Biedma, Segovia, España), Jaula sin mí y Los pobladores del entresueño. Textos suyos aparecen en antologías nacionales y extranjeras: Poesía chilena para el siglo XXI. 25 poetas, 25 años. Santiago, Dirección de Bibliotecas, Archivos y Museos (DIBAM), 1996. Feroces. Poetas marginales y heterodoxos en España. Madrid, DVD, 1998. Antología de la poesía joven chilena. Santiago, Universitaria, 1999. Además, coedita dos proyectos electrónicos para la Facultad de Filosofía y Humanidades de la Universidad de Chile: Retablo de Literatura Chilena y Revista Cyber Humanitatis.

 


 

Concepción, 1972. És llicenciat en Literatura Hispànica per la Universitat de Xile i Doctor en Literatura Espanyola Contemporània per la Complutense de Madrid. Entre els seus llibres destaquen: La noche venenosa, La rosa del mundo (primer premi compartit en els Jocs Florals Gabriela Mistral, 1994), El fulgor del vacío, Las jaulas (guardonat amb un dels premis de poesia en el concurs Jaime Gil de Biedma, Segovia, Espanya), Jaula sin mí i Los pobladores del entresueño. Textos seus apareixen en antologies nacionals i estrangeres: Poesía chilena para el siglo XXI. 25 poetas, 25 años, Santiago, Dirección de Bibliotecas, Archivos y Museos (DIBAM), 1996; Feroces. Poetas marginales y heterodoxos en España, Madrid, DVD, 1998; Antología de la poesía joven chilena, Santiago, Universitaria, 1999. A més, coedita dos projectes electrònics per a la Facultat de Filologia i Humanitats de la Universitat de Xile: Retablo de literatura Chilena i Revista Cyber Humanitatis.

 

 

V
[V]

La jaula del canto
[
La gàbia del cant]

La jaula de la sentencia
[La gàbia de la sentència]

Yo estoy con los pobladores del entresueño
[Jo estic amb els pobladors del’entreson]

 

 

V

 

Yo no creo en las estatuas,
las estatuas son dioses que nunca he conocido,
que nunca han padecido frente al mar al mirarse el corazón. 

Yo no creo en el filo que hay detrás de algunos huecos
ni creo en la oración que esas vidas tan largas nos provocan
ni en las filas que orinan una enorme ave frente al amanecer de la piedra. 

Es que hay paisajes que me hieren las manos,
su ruido de alas mojadas, su ruido de semillas que arden,
y yo no quiero hablar de los reinos donde está encendida siempre la lengua de mi madre,
yo quiero hablar como habla el manzano,
preciar un labio más que oír el relámpago
y en la algarabía de la música saber la estrofa de los vientres como un parlamento conocido,
poseer la ceguera de la nieve, de sus bestias gemelas y enterrarlas. 

Yo no creo en las estatuas y aguardo en mitad de mi lengua el oficio de los nigromantes,
su ópalo gastado en los desiertos contra el hueso del hambre. 

Yo no creo en los dioses que tienen un olor a ceniza
ni en los ojos redondos que la lluvia conoce,
que la lluvia fermenta despacio con su negra corona,
dueña de la flor, de la piedra y del agua. 

Yo no creo en las estatuas ni en sus labios que arden poseídos de pájaros rojos,
no creo, yo no creo sino hasta que mis manos hayan bebido cada muslo que quema.

 

[de La rosa del mundo]

 

Δ

 

[V]

 

Jo no crec en les estàtues,
les estàtues són déus que mai no he conegut,
que mai no han patit davant la mar en mirar-se el cor. 

Jo no crec en el tall que hi ha darrere alguns buits
ni crec en l’oració que aqueixes vides tan llargues ens provoquen
ni en les files que orinen una enorme au davant l’albada de la pedra. 

És que hi ha paisatges que em fereixen les mans,
el seu soroll d’ales mullades, el seu soroll de llavors que cremen,

i jo no vull parlar dels regnes on està encesa sempre la llengua de ma mare,
jo vull parlar com parla la pomera,
preuar un llavi més que no sentir el llamp
i en l’aldarull de la música saber l’estrofa dels ventres com un parlament conegut,
posseir la ceguesa de la neu, de les seues bèsties bessones i enterrar-les. 

Jo no crec en les estàtues i espere enmig de la meua llengua l’ofici dels nigromants,
el seu òpal gastat als deserts contra l’os de la fam. 

Jo no crec en els déus que tenen una olor a cendra
ni en els ulls redons que la pluja coneix,
que la pluja fermenta lentament amb la seua negra corona,
senyora de la flor, de la pedra i de l’aigua. 

Jo no crec en les estàtues ni en els seus llavis que cremen posseïts d’ocells rojos,
no crec, jo no crec sinó fins que les meues mans hagen begut cada cuixa que crema.

 

[de La rosa del mundo]

 

[Traducció de Carles Belda]

 

Δ

 

La jaula del canto

 

Cuánto amo todavía mi buche hinchado de presagios, mi vientre preñado de tormenta,
cuánto quiero a mi animal que se echa a dormir los días de lluvia junto al patio,
mi bestia que se tiende hacia el sur con la lengua teñida de números impares,
su lengua que llega hasta el mar para lamer la barba de mis antepasados,
los brazos abiertos en honor a mis deudos indicando la casa de los polos,
el desastre del pájaro que silba en el jardín quemado por el viento de las premoniciones,
la cantidad de almendras que ahora he de contar para morder las sílabas que me otorguen la gracia,
los heliotropos que acarrean el mal, el canto como una gran paloma. 

Cuánto amo todavía mis orejas, imanes de una fertilidad que no cabe en mi boca,
mi espejo sin azogue con el día enterrado al final de la noche,
mi uña melancólica que araña en el fondo el papel de plata junto al tigre,
mi cabello mojado por el agua sin nombre que cae como un alambre lento en las destilerías,
un hilo que se despeña en vano del alambique que ata las palabras con fuego
y se acerca a mi frente y se extiende en el frío y cumple su mandato cuando aúlla en mis huesos
y es otro el que se llueve y se escurre sin pausa
y restriega a mi hijo y mis llaves con arena,
los enigmas, las piedras, las manos que irrumpen de noche con las largas herencias. 

Cuánto amo mi cabeza destinada a la sal que llora la plegaria,
la oscura radiación de los lechos que entierra el vendaval de hormigas,
la caja cerrada donde escupen, el saco que llenan las víctimas con nieve,
las guarderías donde viven los graves rayos inmunes,
el lamento de las tortugas en el abecedario,
la mujer decapitada con un ideograma en la rodilla,
la cabeza del poema que arde en mi cabeza de madera cortada,
tabla de oscuridad, pájaro negro contra el cielo arañado por los discos. 

Cuánto amo mi nombre y mis falsas predicciones sin dueño,
mis pobres ropas en la fotografía del tiempo entregado como limosna a los náufragos,
el túnel tan ajeno con que intentan probarme,
la avispa en las bodegas donde canto
y oigo a un anciano y a su madre hablar de los incendios
y entonces reconozco a mis hermanas,
un rostro con dos cestas donde yace abundancia. 

Amo todavía mis cantos, el polvo de mis venas,
mis instrucciones para arder en el vocablo del sábado,
pero no he comido de ellos, su fe me ha abandonado,
el suicidio del pájaro de Dios contra el árbol sin cielo,
el adulterio blanco que eyacula las letras de la palabra hijo.

 

Δ

 

[La gàbia del cant]

 

Com estime encara el meu pap inflat de presagis, el meu ventre prenyat de tempesta,
com vull el meu animal que es gita a dormir els dies de pluja vora el pati,
la meua bèstia que s’ajau cap al sud amb la llengua tenyida de nombres imparells,
la llengua que li arriba fins al mar per llepar la barba dels meus avantpassats,
els braços oberts en honor als meus parents indicant la casa dels pols,
el desastre de l’ocell que xiula al jardí cremat pel vent de les premonicions,
la quantitat d’ametles que ara he de comptar per mossegar les síl·labes que m’atorguen la gràcia,
els heliotrops que traginen el mal, el cant com un gran colom. 

Com estime encara les meues orelles, imants d’una fertilitat que no em cap a la boca,
el meu espill sense mercuri amb el dia colgat al final de la nit,
la meua ungla malencònica que arrapa en el fons del paper de plata vora el tigre,

el meu cabell mullat per l’aigua sense nom que cau com un aram lent en les destil·leries,
un fil que s’espenya en va de l’alambí que lliga les paraules amb foc
i s’acosta al meu front i s’estén en el fred i compleix el manament quan udola als meus ossos
i és un altre el qui es plou i s’escorrre sense pausa
i frega el meu fill i les meues claus amb arena,
els enigmes, les pedres, les mans que irrompen de nit amb les llargues herències. 

Com estime el meu cap destinat a la sal que plora la pregària,
la fosca radiació dels llits que soterra el vendaval de formigues,
la caixa tancada on escupen, el sac que omplin les víctimes amb neu,
les guarderies on viuen els greus llamps immunes,
el lament de les tortugues en l’abecedari,
la dona decapitada amb un ideograma al genoll,
el cap del poema que crema al meu cap de fusta tallada,
taula de foscor, ocell negre contra el cel esgarrapat pels discs. 

Com estime el meu nom i les meues falses prediccions sense amo,
les pobres robes en la fotografia del temps lliurat com a almoina als nàufrags,
el túnel tan alié amb què intenten provar-me,
la vespa als cellers on cante
i sent un ancià i sa mare parlar dels incendis
i llavors reconec les meues germanes,
un rostre amb dues cistelles on jau l’abundància. 

Estime encara els meus cants, la pols de les meues venes,
les instruccions per cremar en el vocable del dissabte,
però no he menjat d’ells, la seua fe m’ha abandonat,
el suïcidi de l’ocell de Déu contra l’arbre sense cel,
l’adulteri blanc que ejacula les lletres de la paraula fill.

 

 

[Traducció de Carles Belda]

 

Δ

 

La jaula de la sentencia

 

I

 

Cuídate de los viajes, hijo mío,
cuídate de los viajes y de los trenes
y del tambaleo de los barcos en la batalla del amanecer. 

Cuídate de los trenes
y de la tierra donde baila sepultada una llama,
cuídate de los barcos y de los fuegos fatuos
como escondes tus rodillas del tormento de la tempestad. 

Nunca entenderás el recorrido de los animales
por las veredas y los parques,
los animales malos que se comen la sed.
Nunca entenderás los ojos de los perros
que desaparecen tras el silbido de los cazadores.
No me digas que no has visto
los animales negros que tienen cara de anciano.
No me digas que no has visto
los caballos cansados que cruzan con sus patas la verdad. 

Ten cuidado de los viajes,
ten cuidado de los trenes y de las potencias malignas
y de perderte entre tus propias aguas. 

No dejes tu sombrero fuera de la casa,
no dejes tus guantes lejos del amanecer,
porque las hormigas te golpearán con sus antenas hasta causarte daño,
porque las piedras arderán en tus zapatos negros,
para que aprendas a no jugar con las líneas de tus manos,
para que recuerdes, hijo mío,
que el norte de las brújulas se come la cabeza de tu propio animal. 

Cuídate de los viajes,
cuídate de los viajes y de los trenes
y del tambaleo de los barcos en los mares sin ley,
porque en los viajes va la muerte hablándote al oído,
porque en los trenes va la muerte sentada
y en los barcos va la muerte de pie. 

 

III

 

Los que marcan los libros mueren jóvenes,
lo invisible quema nuestros actos con la fuerza del sol.
No hay libertad en la transparencia de las partituras,
no hay libertad a la hora confiscada por el cielo,
tatuamos nuestros días con el dedo de un dios.  

Hijo de la paz y las decapitaciones,
hijo de la semilla que derrama el ahorcado,
no hay libertad en los ladrillos rojos,
no hay pureza en la palabra que dicta la noche a los patios.
Escondes tus libros del amanecer,
no pones en ellos tu nombre,
sólo tu luz de animal,
sólo tu caballo en la casa del padre.
No estás a resguardo,
no estás a resguardo. 

Mueren jóvenes aquellos que se van,
los viejos mueren viejos en sus camas,
los que marcan los libros y los que no los marcan,
los que cantan plegarias,
también los que maldicen,
los que esperan en la paz del señor,
los que van a la guerra con traje,
todos, todos. 

Sólo tú cuando comes el fuego,
sólo tu caballo en la casa del padre,
sólo tu luz de animal,
hijo proscrito contra mi abecedario,
hijo cojo ante el ramo del sol. 

Los que marcan los libros mueren jóvenes,
también los que les rezan,
también los que les ladran.
Cualquier otra verdad es ominosa,
cualquier otra mentira es un campo de alambres:
la palabra que viene, va descalza.

 

[de Las jaulas]

 

Δ

 

[La gàbia de la sentència]

 

I

 

Guarda’t dels viatges, fill meu,
guarda’t dels viatges i dels trens
i del trontoll dels vaixells en la batalla de l’albada.
Guarda’t dels trens
i de la terra on balla sepultada una flama,
guarda’t dels vaixells i dels focs fatus
com amagues els genolls del turment de la tempestat. 

Mai no entendràs el recorregut dels animals
per les veredes i els parcs,
els animals dolents que es mengen la set.
Mai no entendràs els ulls dels gossos
que desapareixen rera el xiulet dels caçadors.
No em digues que no has vist
els animals negres que tenen cara d’ancià.
No em digues que no has vist
els cavalls cansats que travessen amb les potes la veritat. 

Guarda’t dels viatges,
guarda’t dels trens i de les potències malignes
i de perdre’t entre les teues pròpies aigües. 

No deixes el barret fora de la casa,
no deixes els guants lluny de l’albada,
car les formigues et colpejaran amb les antenes fins fer-te mal,
car les pedres cremaran en les teues sabates negres,
perquè aprengues a no jugar amb les línies de les teues mans,
perquè recordes, fill meu,
que el nord de les brúixoles es menja el cap del teu propi animal. 

Guarda’t dels viatges,
guarda’t dels viatges i dels trens
i del trontoll dels vaixells en els mars sense llei,
perquè en els viatges va la mort parlant-te a l’oïda,
perquè als trens va la mort asseguda
i als vaixells va la mort dempeus. 

 

III

 

Els qui marquen els llibres moren joves,
l’invisible crema els nostres actes amb la força del sol.
No hi ha llibertat en la transparència de les partitures,
no hi ha llibertat a l’hora confiscada pel cel,
tatuem els dies amb el dit d’un déu. 

Fill de la pau i les decapitacions,
fill de la llavor que vessa el penjat,
no hi ha llibertat en les rajoles roges,
no hi ha puresa en la paraula que dicta la nit als patis.
Amagues els teus llibres de l’albada,
no hi poses el teu nom,
només la teua llum d’animal,
només el teu cavall a casa del pare.
No estàs a resguard,
no estàs a resguard. 

Moren joves aquells qui se’n van,
els vells moren als seus llits,
els qui marquen els llibres i els qui no els marquen,
els qui canten pregàries,
també els qui maleeixen,
els qui esperen en la pau del senyor,
els qui van a la guerra amb mudats,
tots, tots. 

Només tu quan menges el foc,
només el teu cabell a casa del pare,
només la teua llum d’animal,
fill proscrit contra el meu abecedari,
fill coix davant el ram del sol. 

Els qui marquen els llibres moren joves,
també els qui els preguen,
també els qui els lladren.
Qualsevol altra veritat és ominosa,
qualsevol altra mentida és un camp d’arams:
la paraula que ve va descalça.

 

[de Las jaulas]

 

[Traducció de Carles Belda]

 

Δ

                                                                                 

 

                                   los pobladores del entresueño, amable y ávido país

                                                                                                                  Juan Larrea

                                                                                             

Yo estoy con los pobladores del entresueño,
no soy igual a ellos pero los puedo oler cuando cruzan la noche.
Yo estoy con los pobladores del entrepiso que queda justo a mitad de camino
entre la cabeza y la lluvia, entre la cabeza y la intemperie.
Justo en mitad de la niebla somos sólidos ojos cerrados,
visiones del que hace sonar las campanillas cuando cruza la cerca de regreso a su casa
después de mucho rezar para volver.
Tenemos las rodillas tan largas,
caminamos oscuros
bajo la noche sola. 

Yo estoy con la verdad de los muertos
si la loza de todos los patios se rompe
y los peones del asesinato se esconden tras los armarios del cementerio.
Yo estoy con la verdad de los muertos, de pie en la cabeza de los vivos. 

Un poema es un nudo en la muñeca,
un poema es un encargo de fruta del más allá,
un poema es un cardo que en cada espina tiene escrito recuerda, recuerda,
recuerda

Yo estoy con los pobladores del entresueño,
no soy igual a ellos pero los puedo oler
camino de ninguna parte. 

Ellos vendrán, sus ojos serán ardientes
y tú hablarás, corazón de madera.
 

 

para Elisa Castillo

 

[de Los pobladores del entresueño]

 

 Δ

 

                       els pobladors de l’entreson, amable i àvid país

                                                                                                            Juan Larrea

 

Jo estic amb els pobladors de l’entreson,
no sóc igual a ells però els puc olorar quan creuen la nit.
Jo estic amb els pobladors de l’entresol que queda just a mitjan camí
entre el cap i la pluja, entre el cap i la intempèrie.
Just enmig de la boira som sòlids ulls tancats,
visions del qui fa sonar les campanetes quan creua la tanca i arriba a casa
després de molt pregar per tornar-hi.
Tenim els genolls tan llargs,
caminem foscos
sota la nit sola. 

Jo estic amb la veritat dels morts
si la terrissa de tots els patis es trenca
i els peons de l’assassinat s’amaguen rera els armaris del cementeri.
Jo estic amb la veritat dels morts, dempeus dintre el cap dels vius. 

Un poema és un nuc al canell,
un poema és un encàrrec de fruita del més enllà,
un poema és un card que a cada espina té escrit recorda, recorda, recorda.
 

Jo estic amb els pobladors de l’entreson,
no sóc igual a ells però els puc olorar
camí d’enlloc. 

Ells vindran, els seus ulls seran ardents
i tu parlaràs, cor de fusta.

 

 per a Elisa Castillo

 

[de Los pobladores del entresueño]

 

[Traducció de Carles Belda]

 

Δ

 

a | entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer |