|
Concepción, 1972. Es Licenciado
en Literatura Hispánica por la Universidad de Chile y Doctor en Literatura
Española Contemporánea por la Complutense de Madrid. Entre sus libros
destacan: La noche venenosa, La rosa del mundo (primer premio compartido
en los Juegos Florales Gabriela Mistral, 1994), El fulgor del vacío,
Las
jaulas (galardonado con uno de los premios de poesía en el Concurso Jaime
Gil de Biedma, Segovia, España), Jaula sin mí y Los pobladores del
entresueño. Textos suyos aparecen en antologías nacionales y extranjeras:
Poesía chilena para el siglo XXI. 25 poetas, 25 años. Santiago, Dirección
de Bibliotecas, Archivos y Museos (DIBAM), 1996. Feroces. Poetas marginales
y heterodoxos en España. Madrid, DVD, 1998. Antología de la poesía joven
chilena. Santiago, Universitaria, 1999. Además, coedita dos proyectos
electrónicos para la Facultad de Filosofía y Humanidades de la Universidad
de Chile: Retablo de Literatura Chilena y Revista Cyber Humanitatis.
Concepción, 1972. És llicenciat en Literatura Hispànica per
la Universitat de Xile i Doctor en Literatura Espanyola Contemporània per la
Complutense de Madrid. Entre els seus llibres destaquen: La noche
venenosa, La rosa del mundo (primer premi compartit en els Jocs
Florals Gabriela Mistral, 1994), El fulgor del vacío, Las jaulas
(guardonat amb un dels premis de poesia en el concurs Jaime Gil de Biedma,
Segovia, Espanya), Jaula sin mí i Los pobladores del entresueño.
Textos seus apareixen en antologies nacionals i estrangeres: Poesía
chilena para el siglo XXI. 25 poetas, 25 años, Santiago, Dirección de
Bibliotecas, Archivos y Museos (DIBAM), 1996; Feroces. Poetas marginales
y heterodoxos en España, Madrid, DVD, 1998; Antología de la poesía
joven chilena, Santiago, Universitaria, 1999. A més, coedita dos
projectes electrònics per a la Facultat de Filologia i Humanitats de la
Universitat de Xile: Retablo de literatura Chilena i
Revista Cyber Humanitatis.
V
[V]
La jaula del canto
[La
gàbia del cant]
La jaula
de la sentencia
[La
gàbia de la sentència]
Yo estoy con los pobladores del entresueño
[Jo
estic amb els pobladors del’entreson]
V
Yo no creo en las estatuas,
las estatuas son dioses que nunca he conocido,
que nunca han padecido frente al mar al mirarse el corazón.
Yo no creo en el filo que hay
detrás de algunos huecos
ni creo en la oración que esas vidas tan largas nos provocan
ni en las filas que orinan una enorme ave frente al amanecer de la
piedra.
Es que hay paisajes que me hieren
las manos,
su ruido de alas mojadas, su ruido de semillas que arden,
y yo no quiero hablar de los reinos donde está encendida siempre la lengua
de mi madre,
yo quiero hablar como habla el manzano,
preciar un labio más que oír el relámpago
y en la algarabía de la música saber la estrofa de los vientres como un
parlamento conocido,
poseer la ceguera de la nieve, de sus bestias gemelas y enterrarlas.
Yo no creo en las estatuas y
aguardo en mitad de mi lengua el oficio de los nigromantes,
su ópalo gastado en los desiertos
contra el hueso del hambre.
Yo no creo en los dioses que
tienen un olor a ceniza
ni en los ojos redondos que la
lluvia conoce,
que la lluvia fermenta despacio
con su negra corona,
dueña de la flor, de la piedra y
del agua.
Yo no creo en las estatuas ni en
sus labios que arden poseídos de pájaros rojos,
no creo, yo no creo sino hasta
que mis manos hayan bebido cada muslo que quema.
[de
La rosa del mundo]
Δ
[V]
Jo no crec en les
estàtues,
les estàtues són déus que mai no he conegut,
que mai no han patit davant la mar en mirar-se el cor.
Jo no crec en el tall
que hi ha darrere alguns buits
ni crec en l’oració que aqueixes vides tan llargues ens provoquen
ni en les files que orinen una enorme au davant l’albada de la pedra.
És que hi ha paisatges
que em fereixen les mans,
el seu soroll d’ales mullades, el seu soroll de llavors que cremen,
i jo no vull parlar dels
regnes on està encesa sempre la llengua de ma mare,
jo vull parlar com parla la pomera,
preuar un llavi més que no sentir el llamp
i en l’aldarull de la música saber l’estrofa dels ventres com un parlament
conegut,
posseir la ceguesa de la neu, de les seues bèsties bessones i enterrar-les.
Jo no crec en les
estàtues i espere enmig de la meua llengua l’ofici dels nigromants,
el seu òpal gastat als deserts contra l’os de la fam.
Jo no crec en els déus
que tenen una olor a cendra
ni en els ulls redons que la pluja coneix,
que la pluja fermenta lentament amb la seua negra corona,
senyora de la flor, de la pedra i de l’aigua.
Jo no crec en les
estàtues ni en els seus llavis que cremen posseïts d’ocells rojos,
no crec, jo no crec sinó fins que les meues mans hagen begut cada cuixa que
crema.
[de
La rosa del mundo]
[Traducció
de Carles Belda]
Δ
La jaula del canto
Cuánto amo todavía mi buche
hinchado de presagios, mi vientre preñado de tormenta,
cuánto quiero a mi animal que se
echa a dormir los días de lluvia junto al patio,
mi bestia que se tiende hacia el
sur con la lengua teñida de números impares,
su lengua que llega hasta el mar
para lamer la barba de mis antepasados,
los brazos abiertos en honor a
mis deudos indicando la casa de los polos,
el desastre del pájaro que silba
en el jardín quemado por el viento de las premoniciones,
la cantidad de almendras que
ahora he de contar para morder las sílabas que me otorguen la gracia,
los heliotropos que acarrean el
mal, el canto como una gran paloma.
Cuánto amo todavía mis orejas,
imanes de una fertilidad que no cabe en mi boca,
mi espejo sin azogue con el día
enterrado al final de la noche,
mi uña melancólica que araña en
el fondo el papel de plata junto al tigre,
mi cabello mojado por el agua sin
nombre que cae como un alambre lento en las destilerías,
un hilo que se despeña en vano
del alambique que ata las palabras con fuego
y se acerca a mi frente y se
extiende en el frío y cumple su mandato cuando aúlla en mis huesos
y es otro el que se llueve y se
escurre sin pausa
y restriega a mi hijo y mis
llaves con arena,
los enigmas, las piedras, las
manos que irrumpen de noche con las largas herencias.
Cuánto amo mi cabeza destinada a
la sal que llora la plegaria,
la oscura radiación de los lechos
que entierra el vendaval de hormigas,
la caja cerrada donde escupen, el
saco que llenan las víctimas con nieve,
las guarderías donde viven los
graves rayos inmunes,
el lamento de las tortugas en el
abecedario,
la mujer decapitada con un
ideograma en la rodilla,
la cabeza del poema que arde en
mi cabeza de madera cortada,
tabla de oscuridad, pájaro negro
contra el cielo arañado por los discos.
Cuánto amo mi nombre y mis falsas
predicciones sin dueño,
mis pobres ropas en la fotografía
del tiempo entregado como limosna a los náufragos,
el túnel tan ajeno con que
intentan probarme,
la avispa en las bodegas donde
canto
y oigo a un anciano y a su madre
hablar de los incendios
y entonces reconozco a mis
hermanas,
un rostro con dos cestas donde
yace abundancia.
Amo todavía mis cantos, el polvo
de mis venas,
mis instrucciones para arder en
el vocablo del sábado,
pero no he comido de ellos, su fe
me ha abandonado,
el suicidio del pájaro de Dios
contra el árbol sin cielo,
el adulterio blanco que eyacula
las letras de la palabra hijo.
Δ
[La
gàbia del cant]
Com estime encara el meu
pap inflat de presagis, el meu ventre prenyat de tempesta,
com vull el meu animal que es gita a dormir els dies de pluja vora el pati,
la meua bèstia que s’ajau cap al sud amb la llengua tenyida de nombres
imparells,
la llengua que li arriba fins al mar per llepar la barba dels meus
avantpassats,
els braços oberts en honor als meus parents indicant la casa dels pols,
el desastre de l’ocell que xiula al jardí cremat pel vent de les
premonicions,
la quantitat d’ametles que ara he de comptar per mossegar les síl·labes que
m’atorguen la gràcia,
els heliotrops que traginen el mal, el cant com un gran colom.
Com estime encara les
meues orelles, imants d’una fertilitat que no em cap a la boca,
el meu espill sense mercuri amb el dia colgat al final de la nit,
la meua ungla malencònica que arrapa en el fons del paper de plata vora el
tigre,
el meu cabell mullat per
l’aigua sense nom que cau com un aram lent en les destil·leries,
un fil que s’espenya en va de l’alambí que lliga les paraules amb foc
i s’acosta al meu front i s’estén en el fred i compleix el manament quan
udola als meus ossos
i és un altre el qui es plou i s’escorrre sense pausa
i frega el meu fill i les meues claus amb arena,
els enigmes, les pedres, les mans que irrompen de nit amb les llargues
herències.
Com estime el meu cap
destinat a la sal que plora la pregària,
la fosca radiació dels llits que soterra el vendaval de formigues,
la caixa tancada on escupen, el sac que omplin les víctimes amb neu,
les guarderies on viuen els greus llamps immunes,
el lament de les tortugues en l’abecedari,
la dona decapitada amb un ideograma al genoll,
el cap del poema que crema al meu cap de fusta tallada,
taula de foscor, ocell negre contra el cel esgarrapat pels discs.
Com estime el meu nom i
les meues falses prediccions sense amo,
les pobres robes en la fotografia del temps lliurat com a almoina als
nàufrags,
el túnel tan alié amb què intenten provar-me,
la vespa als cellers on cante
i sent un ancià i sa mare parlar dels incendis
i llavors reconec les meues germanes,
un rostre amb dues cistelles on jau l’abundància.
Estime encara els meus
cants, la pols de les meues venes,
les instruccions per cremar en el vocable del dissabte,
però no he menjat d’ells, la seua fe m’ha abandonat,
el suïcidi de l’ocell de Déu contra l’arbre sense cel,
l’adulteri blanc que ejacula les lletres de la paraula fill.
[Traducció
de Carles Belda]
Δ
La
jaula de la sentencia
I
Cuídate de los viajes, hijo mío,
cuídate de los viajes y de los
trenes
y del tambaleo de los barcos en
la batalla del amanecer.
Cuídate de los trenes
y de la tierra donde baila
sepultada una llama,
cuídate de los barcos y de los
fuegos fatuos
como escondes tus rodillas del
tormento de la tempestad.
Nunca entenderás el recorrido de
los animales
por las veredas y los parques,
los animales malos que se comen
la sed.
Nunca entenderás los ojos de los
perros
que desaparecen tras el silbido
de los cazadores.
No me digas que no has visto
los animales negros que tienen
cara de anciano.
No me digas que no has visto
los caballos cansados que cruzan
con sus patas la verdad.
Ten cuidado de los viajes,
ten cuidado de los trenes y de
las potencias malignas
y de perderte entre tus propias
aguas.
No dejes tu sombrero fuera de la
casa,
no dejes tus guantes lejos del
amanecer,
porque las hormigas te golpearán
con sus antenas hasta causarte daño,
porque las piedras arderán en tus
zapatos negros,
para que aprendas a no jugar con
las líneas de tus manos,
para que recuerdes, hijo mío,
que el norte de las brújulas se
come la cabeza de tu propio animal.
Cuídate de los viajes,
cuídate de los viajes y de los
trenes
y del tambaleo de los barcos en
los mares sin ley,
porque en los viajes va la muerte
hablándote al oído,
porque en los trenes va la muerte
sentada
y en los barcos va la muerte de
pie.
III
Los que marcan los libros mueren
jóvenes,
lo invisible quema nuestros actos
con la fuerza del sol.
No hay libertad en la
transparencia de las partituras,
no hay libertad a la hora
confiscada por el cielo,
tatuamos nuestros días con el
dedo de un dios.
Hijo de la paz y las
decapitaciones,
hijo de la semilla que derrama el
ahorcado,
no hay libertad en los ladrillos
rojos,
no hay pureza en la palabra que
dicta la noche a los patios.
Escondes tus libros del amanecer,
no pones en ellos tu nombre,
sólo tu luz de animal,
sólo tu caballo en la casa del
padre.
No estás a resguardo,
no estás a resguardo.
Mueren jóvenes aquellos que se
van,
los viejos mueren viejos en sus
camas,
los que marcan los libros y los
que no los marcan,
los que cantan plegarias,
también los que maldicen,
los que esperan en la paz del
señor,
los que van a la guerra con
traje,
todos, todos.
Sólo tú cuando comes el fuego,
sólo tu caballo en la casa del
padre,
sólo tu luz de animal,
hijo proscrito contra mi
abecedario,
hijo cojo ante el ramo del sol.
Los que marcan los libros mueren
jóvenes,
también los que les rezan,
también los que les ladran.
Cualquier otra verdad es ominosa,
cualquier otra mentira es un
campo de alambres:
la palabra que viene, va
descalza.
[de
Las jaulas]
Δ
I
Guarda’t dels viatges,
fill meu,
guarda’t dels viatges i dels trens
i del trontoll dels vaixells en la batalla de l’albada.
Guarda’t dels trens
i de la terra on balla sepultada una flama,
guarda’t dels vaixells i dels focs fatus
com amagues els genolls del turment de la tempestat.
Mai no entendràs el
recorregut dels animals
per les veredes i els parcs,
els animals dolents que es mengen la set.
Mai no entendràs els ulls dels gossos
que desapareixen rera el xiulet dels caçadors.
No em digues que no has vist
els animals negres que tenen cara d’ancià.
No em digues que no has vist
els cavalls cansats que travessen amb les potes la veritat.
Guarda’t dels viatges,
guarda’t dels trens i de les potències malignes
i de perdre’t entre les teues pròpies aigües.
No deixes el barret fora
de la casa,
no deixes els guants lluny de l’albada,
car les formigues et colpejaran amb les antenes fins fer-te mal,
car les pedres cremaran en les teues sabates negres,
perquè aprengues a no jugar amb les línies de les teues mans,
perquè recordes, fill meu,
que el nord de les brúixoles es menja el cap del teu propi animal.
Guarda’t dels viatges,
guarda’t dels viatges i dels trens
i del trontoll dels vaixells en els mars sense llei,
perquè en els viatges va la mort parlant-te a l’oïda,
perquè als trens va la mort asseguda
i als vaixells va la mort dempeus.
III
Els qui marquen els
llibres moren joves,
l’invisible crema els nostres actes amb la força del sol.
No hi ha llibertat en la transparència de les partitures,
no hi ha llibertat a l’hora confiscada pel cel,
tatuem els dies amb el dit d’un déu.
Fill de la pau i les
decapitacions,
fill de la llavor que vessa el penjat,
no hi ha llibertat en les rajoles roges,
no hi ha puresa en la paraula que dicta la nit als patis.
Amagues els teus llibres de l’albada,
no hi poses el teu nom,
només la teua llum d’animal,
només el teu cavall a casa del pare.
No estàs a resguard,
no estàs a resguard.
Moren joves aquells qui
se’n van,
els vells moren als seus llits,
els qui marquen els llibres i els qui no els marquen,
els qui canten pregàries,
també els qui maleeixen,
els qui esperen en la pau del senyor,
els qui van a la guerra amb mudats,
tots, tots.
Només tu quan menges el
foc,
només el teu cabell a casa del pare,
només la teua llum d’animal,
fill proscrit contra el meu abecedari,
fill coix davant el ram del sol.
Els qui marquen els
llibres moren joves,
també els qui els preguen,
també els qui els lladren.
Qualsevol altra veritat és ominosa,
qualsevol altra mentida és un camp d’arams:
la paraula que ve va descalça.
[de
Las jaulas]
[Traducció de Carles Belda]
Δ
los pobladores del entresueño,
amable y ávido país
Juan Larrea
Yo estoy con
los pobladores del entresueño,
no soy igual
a ellos pero los puedo oler cuando cruzan la noche.
Yo estoy con
los pobladores del entrepiso que queda justo a mitad de camino
entre la
cabeza y la lluvia, entre la cabeza y la intemperie.
Justo en
mitad de la niebla somos sólidos ojos cerrados,
visiones del
que hace sonar las campanillas cuando cruza la cerca de regreso a su
casa
después de
mucho rezar para volver.
Tenemos las
rodillas tan largas,
caminamos
oscuros
bajo la
noche sola.
Yo estoy con
la verdad de los muertos
si la loza
de todos los patios se rompe
y los peones
del asesinato se esconden tras los armarios del cementerio.
Yo estoy con
la verdad de los muertos, de pie en la cabeza de los vivos.
Un poema es
un nudo en la muñeca,
un poema es
un encargo de fruta del más allá,
un poema es
un cardo que en cada espina tiene escrito recuerda, recuerda,
recuerda.
Yo estoy con
los pobladores del entresueño,
no soy igual
a ellos pero los puedo oler
camino de
ninguna parte.
Ellos
vendrán, sus ojos serán ardientes
y tú
hablarás, corazón de madera.
para Elisa
Castillo
[de
Los pobladores del
entresueño]
Δ
els pobladors de
l’entreson, amable i àvid país
Juan Larrea
Jo estic amb els
pobladors de l’entreson,
no sóc igual a ells però els puc olorar quan creuen la nit.
Jo estic amb els pobladors de l’entresol que queda just a mitjan camí
entre el cap i la pluja, entre el cap i la intempèrie.
Just enmig de la boira som sòlids ulls tancats,
visions del qui fa sonar les campanetes quan creua la tanca i arriba a casa
després de molt pregar per tornar-hi.
Tenim els genolls tan llargs,
caminem foscos
sota la nit sola.
Jo estic amb la veritat
dels morts
si la terrissa de tots els patis es trenca
i els peons de l’assassinat s’amaguen rera els armaris del cementeri.
Jo estic amb la veritat dels morts, dempeus dintre el cap dels vius.
Un poema és un nuc al
canell,
un poema és un encàrrec de fruita del més enllà,
un poema és un card que a cada espina té escrit recorda, recorda,
recorda.
Jo estic amb els
pobladors de l’entreson,
no sóc igual a ells però els puc olorar
camí d’enlloc.
Ells vindran, els seus
ulls seran ardents
i tu parlaràs, cor de fusta.
per a Elisa Castillo
[de
Los pobladores del
entresueño]
[Traducció de Carles Belda]
Δ
a |
entrada |
Llibre del Tigre
|
sèrieAlfa
|
varia
| Berliner Mauer
|
|