Quatre poetes contemporanis d’expressió urbana democràtica

Quan Joan Navarro em va demanar que presentara quatre poetes de la ciutat de Nova York per a ser traduïts i publicats per la sèrieAlfa, d’entrada es va emparar immediatament de mi una mena d’ansietat. Com triaria quatre poetes "representatius" d’aquesta megalòpoli que supera els deu milions d’habitants, literalment poblada de centenars de poetes? Nova York vessa de poetes de tot tipus d’estètiques imaginables, en cada cantó de la ciutat, i de cada estrat social. En aquesta ciutat es pot trobar pràcticament qualsevol classe de poesia del món i d’americana (i quan dic "americana" em referesc a tot el continent, des de Point Barrow a Alaska, fins a Punto Arenas a la Patagònia). Potser hi haurà gent que se sentirà molesta per la meua afirmació que, de moment, encara no hi ha un estil o escola representativa que puga denominar-se exclusivament de "Nova York". Encara que abunden els encunyadors (incloent-hi la New York School), a hores d’ara la ciutat s’ha convertit ja en un centre d’activitat poètica realmente espectacular que desafia la definició unitaria. 

També podríem dir que la ciutat de Nova York produeix un particular (com en diríem?) segell formatiu i transformatiu de Consciència Urbana. Amb "segell" no pretenc dir una metodologia poètica que estiga per damunt d’una altra, ni un gènere en particular, sinó una sentit (macro)desenvolupat de tots-en-tots. Els quatre poetes que ací presentem (Robert Fitterman, Anselm Beirrigan, Cecilia Vicuña i Laura Elrick) són la mostra d’aquest sentit poètic en formes totalment diverses. I quan dic sentit, vull dir “tenir sentit"... d’un igual novaiorqués a un altre, d’un tots-en-tots a un altre. 

En una ciutat abarrotada de missatges, xerradissa i densitats de cossos a frec de cossos, els poetes de la Ciutat de Nova York lluiten per comunicar dins d’això, més enllà d’això, a pesar d’això. No volem contar-vos res. Contar és el que fa una factura quan arriba per correu. No volem fer-vos descendre a un "estat mental poètic". D’això ja s’encarreguen els discursos presidencials, despietadament, eficaçment. No volem transportar-vos a un lloc on "no hàgeu estat mai" i tanmateix, decididament, el que tampoc farem mai és abandonar-vos "per amor a l’art". Els poetes novaiorquesos són densos. Com edificis de granit. Es drecen de manera espectacular i terrible, monumentalment, i igualment s’ensorren, espectacularment, terriblement, memorablement. 

De nit entrem furtivament als nostres caus, tanquem i barrem les portes, abaixem les persianes i reprenem una mena d’"existència" que s’assembla a "una vida". La poesia de Nova York versa sobre la similitud en tots els seus aspectes! Res no podria ser més inversemblant per a nosaltres que la idea de la "cosa en si": de qualsevol cosa. I això no obstant, els poemes lluiten per assemblar-se a ells mateixos, i com! No pretenc ser deliberadament rebuscat. Fet i fet, parle de la complexa expressió en paraules d’una ciutat, i no de les atroces reduccions hollywoodianes i televisives. Pero ja n’hi ha prou, passem als poetes "com a tals".

De Metropolis, el poema èpic de Robert Fitterman (ara en el tercer volum) es pot dir que està tan "segellat" de consciència urbana novaiorquesa (les avingudes sempre perpendiculars, la raresa del món artístic, els seus restaurants exòticament híbrids, el sistema de govern local i tota la seua ambigüitat), que n’ha quedat literalment aplanat: aixafat, comprimit, sobrematerialitzat, texturitzat tan ajustadament que els materials, en la pràctica, estan (tal i como ell diu) "igualats". Per a Fitterman, potser també per a Whitman (i a Rob li faria gràcia la comparació), tot ésser ambulant de la ciutat és una "instal·lació", una manifestació vivent davant la qual meravellar-se, per la qual ser (post)representat espectralment. La representació directa per a Fitterman té una amplitud de banda massa estreta per a arribar-“hi” En "Aquesta finestra em fa sentir" (un poema dedicat a les víctimes de l’atemptat contra el World Trade Center) trobem una síntesi de l’estètica de Fitterman tan depurada com no la podríem trobar en cap lloc més. Tal i com ell mateix va dir: "evidentment, estic interessat en la subjectivitat (Fitterman poèticament arriba a la “majoria d’edat” –anys vuitanta– just quan la subjectivitat era sotmesa a un sever examen crític) però no necessàriament en la meua!". En el poema tan llarg com un llibre llibre compost d’oracions individuals que comencen amb "aquesta finestra em fa sentir...", el cúmul de desitjos, triomfs, desil·lusions, obsessions i depressions d’una polis va en augment fins a arribar a una espècie de massa crítica, una espècie de psicologia social que potser tots compartim però que ens costa imaginar com a massa ingent. I per fred i objectiu que el mètode poètic puga semblar en la superfície, el poema extrau una emocionalitat que és difícil si no impossible d’atènyer només amb el perspectivisme certesa-versus-dubte de la major part de la poesia lirica. Fitterman pensa aquesta problemàtica social amb una escombrada tan àmplia i tan brillant com els ponts de la ciutat. Efectivament, "Benvinguts a Nova York".  

El "segell" d’Anselm Berrigan se sent, s’entén i s’experimenta d’una manera completament distinta. De sobres conegut per una poesia-de-les-vísceres intel·lectual que desafía tant allò de "només l’experiència viscuda compta" com les diverses temptatives acadèmiques de formalitzar el problema del llenguatge "en si", Berrigan continua aquesta lluita en el seu poema exquisidament rapsòdic "Carn ensinistrada" (el mateix títol ja evoca aquesta lluita). En contrast amb "però no necessàriament en la meua!" de Fitterman, la poètica de Berrigan es podria descriure amb un “no necessàriament en la de ningú més”. Amb això no volem dir que siga un agnòstic pel que fa a l’“altre” social, sinó que potser la millor manera d’atènyer (o atraure) aquest "altre" és exhibint la crua consciència més immediata a què ell pot possiblement arribar. I això inclouria alguna versió constantement variable de "ell". En altres paraules, la seua poesia emana d’un radical determinisme "intra-" en oposició al radical determinisme "extra-" de Fitterman. La Ciutat, como un catèter, una vegada introduït profundament i cautelosament –i a voltes sense tanta “cautela”– en el cos de la seua poesia, ens ofereix vistes d’aquesta experiència exterior que és de mal operar. I són aquests moments "no-tan-cautelosos" els que sembla que està més decidit a documentar. Val a dir que està més que “autoritzat” per a fer-ho, de fet s’inscriu en una línia d’investigacions i pràctiques poètiques similars. I encara que son pare, sa mare, el seu padrastre, i també el seu germà, són poetes notables en aquesta tradició (Ted Berrigan, Alice Notley, Douglas Oliver, Edmund Berrigan) Anselm Berrigan és absolutament únic. La seua poesia copsa d’una manera aclaparadora el moment en què una Era està a punt de finalitzar. Ni un instant més tard ni –fóra impertinent– massa prompte. A l’igual que Neruda, el seu interès està en la guspira: el moment mateix del llampegueig, un impuls democràtic més ampli. I doncs, ell comença.    

Si el "tots-en-tots" ha estat un supertrop novaiorqués explorat des de Walt Whitman fins a García Lorca o Bruce Andrews (els resultats d’altres poetes igualment encaixarien ací), aleshores amb raó podem dir que Cecilia Vicuña es troba en aquesta línia. Però més que "línies" "trops", "mètodes" o "tradicions", la poesia de Vicuña té a veure amb el viatge des de "tota-paraula-en-tota-paraula" a "tots-en-tots". En la seua obra, la radical aproximació de la polis a favor del seu “continu-democràtic-productiu” potencial humà ha de passar pel pronunciament mateix d’un tal potencial. Vicuña no accepta en cap moment que el territori de la poesia vinga "ja donat", bé es manifeste tal poesia en un auditori o una galeria, bé ho faça en un mastodòntic festival a l’aire lliure. Però el territori mateix des del qual ha de començar El Viatge cal construir-lo, però no sols construir-lo, ans construir-lo conjuntament, a partir dels "tots" que hi són presents (fins i tot gosaria dir que ella convoca un cert algú altre que tampoc no hi és físicament!). Per dir-ho d’alguna manera, no "es refereix" específicament als cistells,  ens fa que allisem els joncs mateixos amb què fabricar el cistell. No "es refereix" específicament a l’anglès o a l’espanyol, ni a les moltes llengües natives com ara el quítxua que apareixen en la seua obra; les convoca totes a l’hora mitjançant l’acció concertada, així com la nostra vida i la comprensió in-situ d’aquelles. La seua poesia és radicalment contrària a les Tanques Publicitàries. La seua poesia és radicalment contrària a tota mena d’Art de Buròcrates. És desafiadorament antiescoptocràtica (atesa l’allau d’"imatges" que forneix el capitalisme) malgrat ser coneguda per la visualitat dels seus poemes en el paper, i també pel seu material gràfic. En els seus textos, a l’igual que quan els llig, les paraules són alliberades de les detestables obligacions en què les ha encaixonades una societat repressora. “Fábulas del comienzo y restos del origen” (del seu ja clàssic llibre Instan) és una introducció excel·lent a la seua obra, i per a nosaltres una ullada emocionant al moll de les seues filosofies respectives sobre l'art, la societat i la vida mateix.

Per acabar, quan Langston Hughes, durant el Renaixement de Harlem, va desenvolupar una poesia social tan radical que desafiava l’especificitat alhora que insistia en la universalitat del moment històric i la seua ampliació al mètode poètic, el món va dir que era una nova forma d’art afroamericà, poesia afroamericana, més exactament. Tant l’extensió del que havia arribat abans com la projecció de la seua política en el futur es va convertir en allò que ara anomenem poesia del moviment social. El que ja no és tan reconegut, però, és el fet que Hughes era/es va convertir en el Poeta Urbà non plus ultra de la seua època. Amb Hughes havia nascut una poesia de la sociologia politicocultural. Tal i com ha assenyalat Charles Bernstein, poeta contemporani (i natiu de Nova York), va ser Hughes qui va plantejar un inigualable ritme intervàlic entre poemes o exemples poètics (fragments) que són clarament [la formulació és meua] instantànies compassades de temps urbà (cal afegir que Hughes ho va fer entreteixint les formes de la cançó popular rural tan crucials per a la seua tradició, l’oral). Havia nascut el “bop” (com en el  “bop” del jazz) del fragment. Dansaven els fragments abans de Hughes?  Jo diria que no. Els poemes d’Ezra Pound, alhora més petits i més grans, bé que "fragmentats" semblen formes de natura morta, forjades més per la geometria de l’arquitectura renaixentista que pels ritmes de la vida urbana moderna: Monumentalisme Frag (Mental).

Podríem dir que sKincerity, el primer llibre de Laura Elrick, desplega àmpliament els tres aspectes principals de la poètica de Hughes. 1. Una poesia obertament declarada del Moviment Social; 2. Una poètica urbana sobre-el-terreny (i ara temperada pel soterrani); i 3. El Bop del fragment (si bé ara el vers-estrofa del hip-hop potser ho descriuria millor). En el poema que ací presentem, "Dimensions de la calma", els tres punts esmentats han rebut un tractament rigorós de manera sorprenentment nova. Elrick és una incessant modificadora del medi, pel fet que les formes de dicció que fa servir en tota la seua poesia, sempre reaccionen positivament  davant els nous espais i condicions socials. És a dir, els canvis en el volum i la densitat del fragment no són meres  innovacions estilístiques, sinó que equivalen a les necessitats polítiques reals de parlar mitjançant aquesta massa global de discurs social contradit que nosaltres, diplomàticament, continuem anomenant "allò cívic". Són pocs els poetes vinguts de fora a Nova York que s’hagen adaptat amb més celeritat i destresa que Laura Elrick a la seua realitat cívica. "Dimensions de la calma" (certament, un títol diabòlic) és un tour de force (“tots-en-tots”), una mostra del fragment com a esperit cívic. Tal com Fitterman posava de manifest fa poc en una ressenya sobre sKincerity, “les fonts que Elrick fa servir poden fer palés el tipus d’igualtat que la mostra fomenta, els guanyadors i els perdedors del joc llenguatge-igual-a-poder no són iguals”. Com Hughes, Elrick es proposa anivellar la desigualtat a través de la seua poesia, exhibint i implicant l’experiència fragmentada i desigualment adquirida d’una de les principals ciutats del Capitalisme: Nova York.

-Rodrigo Toscano

9 de febrer de 2004, Nova York

Rodrigo Toscano va nàixer a  San Diego, i després de viure uns anys a San Francisco, viu actualment a la ciutat de Nova York, on treballa  a The Labor Institute. És autor de The Disparities (Green Integer, 2002), Partisans (O Books, 1999) i Platform (Atelos, 2003). El seu últim recull és To Leveling Swerve (Krupskaya Books, 2004). Un poema del qual ha estat seleccionat per a Best American Poetry, 2004. El seus poemes s'han traduït a l'alemany, espanyol, portugués i català. És un dels co-fundadors de Krupskaya Books, i va ser co-coordinador de poesia per a The Social Mark Conference a Philadelphia, 2003.