[Umberto Fiorelli]

 

Perdita
[Pèrdua]

 

Perdita

            Abbracciò il cuscino e pianse. Lacrime calde amare e salate. Banali. Fossero state fresche e dolci avrebbe magari sofferto meno? La lampada si era spenta da sola, forse stanca di illuminare quel vuoto, o forse era solo saltata la luce. Al buio tutto sembrava più difficile, e lo era davvero, ma non per il buio.

In fondo la morte cos’è? Nient’altro che un salto pagina, un passaggio di confine, una frontiera come tante. A mente fredda si poteva anche accettare, si poteva elaborare il lutto, neanche fossimo computer. Aveva pensato tante volte a quel momento, sapeva che si sarebbe verificato, ma ora non riusciva a materializzarlo. Le sfuggiva l’essenza di una cosa come quella: la perdita. Ora sapeva il significato della perdita. La mancanza, l’assenza, la solitudine. Avevano un bel da dire, gli altri. Che ne sapevano, loro? Loro sono “gli altri”, e proprio per questo non potevano capire.

Il fatto è che Lei era sola, adesso. E sua madre provava a consolarla con le solite frasi di circostanza. Era stata sempre la sua specialità, la circostanza. Così come la circospezione. Sua madre sapeva come aggirare un argomento, sapeva muoversi con rara maestria nel territorio infido delle convenzioni sociali, e sapeva trovare con grande precisione le parole migliori per non dire nulla. Assolutamente nulla. Dio, come la odiava quando faceva così! La odiava di un odio verace, sanguigno, cocente. La odiava come può odiare un bambino, con una crudeltà così innocente da risultare devastante. Ma, come un bambino, se lo scordava in fretta tutto quel livore, e riprendeva ad amarla come niente fosse. Quella volta però era diverso. Quella volta aveva passato il segno. Ma come faceva anche solo a pensarle stronzate simili, ma c’era un cervello nella sua scatola cranica o solo segatura, ma come cazzo poteva dirle frasi come “Su, su,, non è niente”, “Vedrai che ti passa”, “Cosa vuoi che sia”? Come poteva credere che le bastasse sentire da sua madre parole vuote come queste? Oscillava tra rabbia e sconforto ed intanto piangeva.

La disperazione più nera era però ancora di là da arrivare, e una volta arrivata sarebbe cresciuta col passare dei giorni, si sarebbe irrobustita come una pianta, sarebbe divenuta un albero e Lei ci avrebbe scritto sopra i loro nomi con la punta del coltello quel coltello che adesso teneva piantato nel cuore, e poi, col passare del tempo si sarebbe abituata a quell’albero, ed avrebbe finito addirittura col farselo piacere, avrebbe sostato volentieri all’ombra di quel dolore per sottrarsi al calore di quelli nuovi, sarebbe diventato il suo rifugio e la sua notte, il suo tranquillo stare male, e non avrebbe più dovuto temere per il peggio le stava accanto. Poi poco a poco, prima con timore poi con desiderio, si sarebbe avventurata sotto il sole della vita, avrebbe continuato il suo cammino allontanandosi dall’albero, prima voltandosi di continuo, poi sempre meno, poi sempre meno, poi sempre dritta verso altri alberi ed altre radure, verso gli alberi degli altri e verso nuove luci, dimenticandosi piano piano il colore delle foglie del suo albero, la sua resina e le sue radici, ma sapendo sempre che l’avrebbe ritrovato lì, nello stesso posto, forse un po’ più vecchio, un po’ più malandato, ma comunque li dove era cresciuto.

Si ridestò dal suo vagare tutto a un tratto come fosse ipnotizzata, fu attirata dal rumore di un clacson in strada, un suono conosciuto e portatore di allegria. Era Lui, con la sua spider rossa decappottabile!!  Si alzò di scatto e corse fuori dalla stanza, asciugandosi in fretta la faccia per non farsi vedere in quello stato. Uscendo lanciò il cuscino in faccia a sua madre senza neanche dirle dove andava e si precipitò fuori.

Col vento che le scompigliava i capelli ripensò a tutto quello che aveva passato e s’incupì, ma poi si distrasse e cominciò a sorridere di nuovo, si mise a ridere e gridare. Anche Lui rideva senza sapere, gli bastava godere della vista di quel volto gioioso e di quell’allegria contagiosa. Lei rideva e pensava, pensava e rideva, rideva e pensava. Pensava che in fondo la vita era tanto bella, e poi si sarebbe comprata un altro criceto la settimana prossima.

 

[Pèrdua] 

Va abraçar el coixí i va plorar. Llàgrimes caldes amargues i salades. Banals. Si hagueren estat fresques i dolces tal vegada hauria sofert menys? El llum s’havia apagat tot sol, potser cansat d'il·luminar aquell buit, o potser només era que se n’havia anat la llum. En la fosca tot semblava més difícil, i ho era efectivament, però no per la foscor.

En el fondo la mort què és? Res més que un salt de pàgina, un pas de confí, una frontera com n’hi ha tantes. Fredament, fins i tot es podria acceptar, es podria elaborar el dol encara que fórem ordinadors. Havia pensat tantes vegades en aquell moment, sabia que seria verificat, però ara no reeixia a materialitzar-lo. Li fugia l’essència d’una cosa com aquella: la pèrdua. Ara sabia el significat de la pèrdua. La mancança, l’absència, la solitud. Tenien molt a dir els altres. Què en sabien, ells? Ells són “els altres”, i justament per això no podien comprendre.

El fet és que Ella era sola, ara. I sa mare tractava de consolar-la amb les frases habituals de circumstàncies. Sempre havia estat la seua especialitat, la circumstància. Així com la circumspecció. Sa mare sabia com proposar un argument, sabia moure’s amb rara mestria en el territori insegur de les convencions socials, i sabia trobar amb gran precisió les millors paraules per a no dir res. Absolutament res. Déu, com l’odiava quan obrava així! L’odiava amb un odi autèntic, sanguini, punyent. L’odiava com pot odiar un xiquet, amb una crueltat tan innocent que esdevé devastadora. Però, com un xiquet, oblidava ràpidament tot aquell rancor, i reprenia a estimar-la com si res no haguera succeït. Aquella vegada, però, era diferent. Aquella vegada se n’havia passat de la ratlla. Però com feia, encara que només les pensara, semblants bajanades, però hi havia un cervell en la seua cavitat cranial o només serradura, però com redéu podia dir-li frases com: “Va, va, no és res”, “Veuràs com et passa”, “Què vols que siga”? Com podia creure que tenia prou amb escoltar de sa mare paraules com aquestes? Oscil·lava entre la ràbia i el desconsol i mentrestant plorava.

           La desesperació més negra, però, estava encara per arribar, i un cop arribada creixeria amb el discórrer dels dies, s’enrobustiria com una planta, esdevindria un arbre i Ella escriuria al damunt els seus noms amb la punta del ganivet, aquell ganivet que ara tenia clavat al cor i, després, amb el pas del temps s’hauria habituat a aquell arbre i hauria acabat fins i tot per fer-se’l plaent, hauria sojornat de bon grat a l’ombra d’aquell dolor per sostraure’s a l’ardor de les coses noves, hauria esdevingut el seu refugi i la seua nit, el seu tranquil estar malament, i no hauria hagut de patir més pel pitjor, aquest era al seu costat. Després a poc a poc, primer amb temor, després amb desig, s’hauria aventurat sota el sol de la vida, hauria seguit el seu camí allunyant-se de l’arbre, primer girant-se contínuament, després menys vegades, després menys vegades, després sempre recta cap a altres arbres i altres clarianes, cap als arbres dels altres i cap a noves llums, oblidant de mica en mica el color de les fulles del seu arbre, la seua resina i les seues arrels, però sempre sabent que el retrobaria allà, al mateix lloc, tal vegada un xic més vell, un xic més malmés, però no obstant allà on havia crescut.

Es tornà a desvetllar del seu andarejar tot de cop com hipnotitzada, atreta pel soroll d’un clàxon al carrer, un so conegut i portador d’alegria. Era Ell, amb el seu descapotable roig! Es va alçar d’un bot i va córrer cap a fora de l’estança, eixugant-se de pressa la cara perquè no la veiera en aquell estat. Tot eixint va llançar el coixí a la cara de sa mare sense ni tan sols dir-li on anava i es precipità al carrer.

Amb el vent que li embullava els cabells va tornar a pensar en tot el que havia succeït i s’entristí, però tot seguit s’embadocà i va començar a somriure novament, es va posar a riure i cridar. Ell també reia sense saber, li era prou gaudir amb aquella cara joiosa i amb aquella alegria contagiosa. Ella reia i pensava, pensava i reia, reia i pensava. Pensava que en el fondo la vida era tan bella, i després es compraria un altre hàmster la setmana següent.

[Traducció d'Octavi Monsonís]

[Umberto Fiorelli] Nascut a Bolonya el 1972. Director i actor a l'empresa de producció cinematogràfica Bonzer Movie, i a la companyia teatral  "La ManSarda" de Bolonya. Des de l'any 2000 es dedica a l'escriptura  d'escenes per a curtmetratges, i a la de poesia i de contes breus. Al 2003 participa al seu primer concurs litetarari, coopforwords, guanyant-lo. El seu conte Santachiara serà publicat a l'antologia dels guanyadors.
 

| a | entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer |