Juli Avinent

[Juli Avinent]

Caps solts

L´home sense cap espera. A l´altra banda de la porta, dins del despatx, els oficials de l´ONU discuteixen què fer amb les fotos. Els han enviat allí per compondre el país, esquarterat per la guerra com la terra que la sequera talla. Han acabat de reparar les fronteres, algunes de les quals havien quedat molt desfigurades. Ara volen reparar els hòmens.

Mentre la guerra durava, va estendre´s la moda d´escapçar els enemics i fer-se fotos amb els caps agafats pels cabells. Ara els hòmens de l´ONU tenen una enorme col·lecció de fotos, de caps, de cossos escapçats.

El problema és de solució difícil, tots ho diuen. Al principi, cregueren que si ensenyaven els cossos als caps, aquests els reconeixerien de seguida, i assumpte resolt. Però no: hi havia cap que trobava el seu cos tot destrossat i mentia i deia que el seu era aquell altre sense més ferida que el tall al coll. N´hi havia, també, que no topava el seu, perquè en una guerra, encara que no vulgues, sempre hi ha una mica de desordre, i per no quedar-se sense, mentia i volia atribuir-se algun dels cossos presents -hi hagué casos d´un mal gust esfereïdor: caps que s´envestien a mossegades per un cos, caps que calumniaven d´altres caps, caps que perdien la poca dignitat que els quedava i sanglotaven i suplicaven un cos -i en alguna ocasió van aconseguir un arranjament poc ortodox.

Hi havia, encara, caps que trobaven el seu cos i ho amagaven, i després reconeixien com a propi un altre de més musculós, de millor fet, de més alt, o amb el membre més gran. I, per fi, n´hi havia que tenien davant seu el propi cos i no el reconeixien -al capdavall els cossos són bastant iguals.

Els oficials de l´ONU no tardaren a adonar-se de la varietat d’enganys i errors, i, víctimes d’una inadequada passió per l´ordre, pararen el procés i deixaren anar només aquells de qui tenien l’absoluta certesa que duien ben casades les dues parts.

Després pensaren de provar amb els soldats que apareixien a les fotos -els que quedaven sencers, vull dir. Si aconseguien localitzar-los -perquè molts soldats no se sabia on paraven, o havien mort, i fins i tot alguns havien representat els dos papers: caçador que mostra el cap de la presa primer, després trofeu- els preguntaven si serien capaços de reconéixer el cos del qual van separar el cap que exhibien a la foto. Els soldats, naturalment, van ajudar ben poc: qui podria recordar un cos que només ha vist una volta, sense un interés especial pel cos mateix, i vestit, i a més d´uniforme, que els fa tots iguals, que per a això serveix. Els investigadors de l´ONU admetien la raó que assistia els soldats i, després de donar-los les gràcies, els deixaven marxar.

En aquest punt, a un ingenu se li va acudir de fer proves de ADN, però el van fer callar immediatament, perquè eren cares i, en aquelles condicions, lentes, i hi havia tants cossos i caps per reunir, i la història ja s´allargava massa i el problema del manteniment dels trossos s´agreujava cada dia.

De fet, al començament, si encara valia la pena perquè eren més que ossos, els conservaven a les cambres frigorífiques que quedaven en condicions als mercats, les carnisseries i els escorxadors, i no passava res, perquè no hi havia carn ni peix per guardar -només que els cossos, tesos de fred, es fregaven els braços i pegaven cops de peu a terra, i els caps petaven de dents.

Però a mesura que la situació es normalitzava i l´ajuda humanitària començava a arribar, les autoritats locals pressionaven els representants de l´ONU perquè deixaren lliures les cambres.

El comissari danés que està al front de l´anomenat Programa de Reunificació no té massa esperança. El primer home sense cap que ha de tornar-ho a intentar, espera.

No està sol. Tot d’hòmens sense cap ocupen bancs adossats a les parets de l´hangar. Per identificar-los els han fet escriure com es deien i ara cadascú porta al canell una cinta de paper amb el seu nom dins d´una polsera de plàstic, com els nadons a la maternitat. Els analfabets, els de lletra inintel·ligible -que no són pocs, ja que ningú els pot acompanyar la mà, si no sap què volen escriure- i els que, a més del cap, han perdut mans, són una combinació de números i lletres.

S´estan molt quiets, les mans paral·leles sobre els genolls o juntes en la falda. Si no fóra que a vegades algú es rasca o creua una cama, semblarien maniquins trencats i ronyosos.

Un oficial els amenaça. Els diu que no intenten cap engany, que si algú prova d’enganyar-los el descobriran, i que haurà d’esperar al final per a tornar a buscar el seu cap. Un intèrpret tradueix l’amenaça. L’oficial s’adona que ningú no els sent.

El comissari fa passar al seu despatx el primer home sense cap. Hi ha caixes de cartró plenes de fotos per tot arreu. El comissari li posa les mans als muscles i fa una pressió lleugera perquè l’home sense cap entenga que ha de seure. Després li deixa entre les mans la primera rima de fotos.

No ha volgut presentar-los els caps directament. No hi ha temps d’examinar tots els caps, repartits arreu de la ciutat. Per altra part, també temia que els cossos reproduïren els enganys que els caps havien intentat quan van ser consultats. Per això li dóna les fotos. Si reconeix cap rostre, el buscaran -estan numerats i classificats, i això serà ràpid- i li l’emprovaran.

L’home sense cap busca a palpes la taula, hi deixa les fotos i n’agafa la primera. Passa els dits per la superfície de la foto, els torna a passar. El cor li batega amb força: una mica de la sang que li queda escapa pel coll a cada batec. Se li veu un gran desfici. Agafa una altra foto. El mateix. Una altra. Res. Té a les mans la foto del que el va escapçar -alçava el braç i ensenyava un cap amb els llavis botits i els ulls tancats, la barba bruta de qualls de sang- però no es reconeix, perquè encara té el tacte poc fi dels que acaben de perdre la vista.

[Juli Avinent] [Nascut a la ciutat de València l'any 1962. Professor de valencià. Ha publicat un llibre de relats, Ombres esvalotades (1988), i contes i poemes dispersos per revistes i llibres col·lectius.]