Un enterro
[Un soterrar]

Un enterro

            A caixa, de madeira de eucaliptus, tratada só cunha man de verniz caoba, mide oitenta e cinco centímetros de lonxitude por trinta de ancho e pouco máis de fondo. No seu exterior ningunha inscripción. Unha data: 18 de abril de 1962. Un home con muletas observa a lenta mecánica impersoal do enterrador. Non hai lugar para discursos patéticos, oracións formularias nin monólogos shakesperianos. Ninguén se pergunta de qué doenza, accidente ou crime morreu aquel corpo mínimo que están soterrando ás seis horas e vinte minutos do serán mentres o sol se deita, opaco, cego, detrás dos fumes suxos da Celulosa e as gueivotas urbanas engaden míseras tonalidades e prosaicos laídos a aquela cerimonia brutalmente seria, erma, inútil.

            O home, único testemuño do enterramento, sente fuxir o doce peso dunha parte del que se lle foi para sempre. Algúns dos fíos que o mantiveron unido ao corpo desa vida, destinada agora a durmir nunha caixa de sombras, conservan, igual que penduran diante dos ollos os bultos da fraga na noite despois dun lóstrego, a memoria do último desgarramento, o eco doloroso da violenta amputación dunha existencia que era prolongación da súa, soporte fundamental no camiño, báculo, caxato, bastón, auxilio decisivo.

            No instante do irreversíbel final, pousada a caixa no leito húmido da cova, o home volta sofrer con dramática precisión que lle impede conter un berro quebrado a entolecida trabadura da serra mecánica a entrarlle na coxa dereita, a fulminante progresión dos dentes através do paquete muscular, o golpe dos ferros contra a tona primeira do fémur, o asubío feroz que levantou un po de fósforo e un cheiro infernal e o brando desprendimento da perna seccionada. Pero tamén a sensación viva das articulacións que se movían lixeiras poucos minutos antes do accidente, no camiño de subida á fábrica.

            No fondo agradece que no Hospital non lle permitisen icinerar a perna amputada e que se lla tivesen entregado envolta no sudario branco que agora está dobrando meticulosamente, como se fai nos restaurantes coas servilletas que non voltaremos usar.

[Microtopofanías, Laiovento, A Coruña, 1992]

Un soterrar

            La caixa, de fusta d'eucaliptus, tractada sols amb una mà de vernís caoba, fa vuitanta-cinc centímetres de longitud per trenta d’ample i poc més de fondo. Al seu exterior, cap inscripció. Una data: 18 d’abril de 1962. Un home amb crosses observa la lenta mecànica impersonal de l’enterrador. No hi ha lloc per a discursos patètics, oracions formulàries ni monòlegs shakesperians. Ningú es pregunta de quina malaltia, accident o crim va morir aquell cos mínim que estan soterrant a les sis hores i vint minuts de la tarda mentre el sol es posa, opac, cec, darrere dels fums bruts de la Cel·lulosa i les gavines urbanes afegeixen míseres tonalitats i prosaics laments a aquella cerimònia brutalment seriosa, erma, inútil.           

            L’home, únic testimoni del soterrar, sent fugir el dolç pes d’una part d'allò que se li n’anà per sempre. Alguns dels fils que el van mantenir unit al cos d’aquesta vida, destinada ara a dormir en una caixa d’ombres, conserven, igual que perduren davant dels ulls les siluetes del bosc en la nit després d’un llamp, la memòria de l’últim esquinçament, l’eco dolorós de la violenta amputació d’una existència que era prolongació de la seua, suport fonamental en el camí, bàcul, gaiata , bastó, auxili decisiu. 

            En l’instant de l’irreversible final, posada la caixa en el llit humit de la cova, l’home torna a patir, amb una dramàtica precisió que li impedeix contenir un crit trencat, l'enfollit dentat de la serra mecànica entrant-li en la cuixa dreta, la fulminant progressió de les dents a través del paquet muscular, el colp dels ferros contra la crosta primera del fèmur, el xiulet  feroç que va aixecar un poc de fòsfor i una olor infernal  i el bla desprendiment de la cama seccionada. Però també la sensació viva de les articulacions que es movien lleugeres pocs minuts abans de l’accident, en el camí de pujada a la fàbrica. 

            En el fons agraeix que a l’Hospital no li permeteren incinerar la cama amputada i que li l’hagueren lliurada embolicada en el sudari blanc que ara està doblegant meticulosament, com es fa als restaurants amb els tovallons que no tornarem a usar.

 [Traducció de Juan José Sanluis Fona i Joan Navarro]

[Xosé María Álvarez Cáccamo][Nascut a Vigo l'any 1950. Professor de literatura, poeta i crític literari. Com a narrador ha publicat entre d'altres els llibres de relats: Microptopofanías  i A luz desnortados.]