Tximeleta
[La papallona]

Tximeleta

…eta hitzaldi hartan, Guimaraes Rosak esan zuen: "Pertsonak ez dira hiltzen. Sorgindurik geratzen dira".
 

Eduardo Galeano, Amodio eta gerra gau-egunak.

1.

Ingeles bat Bilbora etorri zen bere oroimenari segika. Oroimen bakana zen, tximeleta zuriaren itxuran agertu zitzaion eta.

Goiz batean azaldu zen komuneko ispiluan, hegoei eragin eta eragin. Unean, ez zion jaramonik egin, baina ikusirik tximeletak lagundu egiten ziola lanerako bidean, edo supermerkatuan banan-banan pausatzen zela erosketa-zerrendan idatzitako gauza guztietan, aintzakotzat hartu zuen.

Tximeletaren ekinak pentsarazi zion mezuren bat eman nahirik zebilkiola eta, horregatik, gizona arras ahalegindu zen zelanbaiteko esanguraz hornitzen ingumak ukitu edo seinalatzen zuen oro. Horrelaxe gertatu zen bidaiarena.

Azkenaldian, tximeleta atsedenik gabe aritu izan zen hegaka salako apalategiko liburuen artean, eta beti liburu beraren bizkarrean geratzen. Gizonak liburua hartu zuen. Bidaia-gidaliburua zen, azalean museo zilarkara bat eta bakailao-kazola bat prest zituena, koadro zuri-gorrizko zamau baten gainean. Ingelesak Bilbora etorri behar zuela ulertu zuen.

2.

Ingeles hori ezagutzea suertatu zitzaidan, neure taxian sartu zelako aireportuan. Ez zeukan ekipajerik, lepotik trabeska zekarren lycra beltzezko poltsa besterik.

Triste ematen zuen, nekatua, nekez mugitzen baitzen. Berba-erdirik esan barik, paper-mutur batean idatzita eman zidan helbidea. Baiezkoa egin nion buruaz eta abiatu egin ginen mimosa-hautsezko bisuts horiztan barrena.

Gizonak musuzapia ezpainetaratu zuen eztul egiteko. Atsegin nuen. Haren izena asmatzen jolastu nintzen neure artean.

— Udaberriko alergia —esan nion, atzerako ispilutik begira, eta berokiaren solapan zeukan tximeletari erreparatu nion. Gizonak zerbait esan zuen ahapeka, disimuluan tximeletarekin berbetan bailegoen, eta tximeleta niganaino hegaldatu eta kamisetaren eskotean geratu zitzaidan bolizko orratz fina zirudiela. Gure begiradek elkar topa zuten.

— Estreinakoz al zatoz Bilbora? —galdetu nion, erreguka nire ingeles-berbeta hala-moduzkoa eroso hitz egiteko oztopoa izan ez zedin.

Gizonak irribarre apala egin zuen. Ederto aditu zidan. Ingelesa izan ala ez izateak ez zeukan, aparteko zentzurik, orduan.

— Bai, lehenengo aldiz. Aizu, oraindino ez dut gosaldu. Gelditu, mesedez, errepide-bazterreko tabernaren batean. Gosaria neure kontura.

3.

Bidean dena ageri zen alai —errepideko mediana, asfaltoa, bidegurutzeko taberna— eta eguzkiak ezin gardenago bihurtzen zuen ingelesaren azala.

Ingelesak kala bat hartu zuen tabernako mostradoretik, eta tximeletak zoraturik lez egin zuen salto lore barrura, korolaren abaro zabal eta usaintsuaren bila.

Nik atzamarrak sartu nituen neure ur-edalontzian eta tantei txirrist egiten utzi nien lorearen bihotzeraino. Tximeleta lo antzean zegoen, lore-orratz tenteari besarka.

Edalontzia altxatu eta topa egin nuen:

— Zorte onaren tximeletagatik, Bilboraino ekarri baitzaitu.

Gogotsu edan nuen ura, begiak itxita.

Gizonak esan zuen:

— Memoriaren tximeletagatik, erratu ez dadin.

Gero, eskua jarri zidan bularrean eta musu eman zidan.

— Izena duzu…

4.

Leihotik so egin nuen. Lainoa zabaltzen ari  zen zeruan, errautsezko hegal bat.  Zelaian, gizonezko bat eta emakumezko bat ikusi nituen, lurrean zuloa egiten. Dardarizoa sentitu nuen. Zerbait zekarkidan gogora irudi hark… txapa- eta kristal-puskak, odola, inkesak…

Tabernako hormak izerdi-anpuloz bete ziren, lokatz irauli berria bezala.

— Eta zu, noiztik zaude hilda? —galdetu zidan.

Ez nion ulertu. Pentsatu nuen jakin nahi zuela ea noiztik nengoen amodio gabeturik.

— Ez aspalditik; hala ere, batzuetan urteak direla iruditzen zait —eta hausterraz igarri nuen neure burua, negargurak azpiratuta. Lasterka hasteko gogoa etorri zitzaidan, baina airea arantzaz beterik zegoen eta ezin nuen alde egin.

Gizonak esan zidan emakume batekin bizi izan zela lehenago —nahiz eta tokiak garrantzirik ez izan—  eta lycra beltzezko poltsatik argazki bat atera eta erakutsi egin zidan. Ile argiko emakume bat zen, potoloxka, kale huts batean urruntzen, bere izena entzutean burua jiratu berri zuena.

Tximeleta astiro-astiro atera zen kalatik eta bekokian jarri zitzaidan.

Orduantxe oroitu nintzen hura bezalakoxe kale batean ibilia nintzela inoiz, antzeko orrazkerarekin, arropa berberekin.

[La papallona]

 ...y en su discurso, Guimaraes Rosa dijo: “Las personas no mueren. Quedan encantadas”

Eduardo Galeano: Días y noches de amor y de guerra

1.

Un anglés vingué a Bilbao seguint la seua memòria. Era una memòria singular, ja que havia pres la forma d’una papallona blanca.

La papallona havia cridat l’atenció de l’anglés. Un matí se li va aparéixer voleiant en l’espill del lavabo. Al principi, l’home no li féu cap cas, però quan va observar que la papallona s’escolava dins el seu cotxe per a acompanyar-lo en el trajecte al treball o que al supermercat es posava damunt de cadascun dels productes que hi havia en la llista de la compra, va començar a estranyar-se.

Aquesta presència constant va fer pensar a l’home que la papallona pretenia transmetre-li un missatge, de manera que va maldar a investir de significació tots els objectes que la papallona fregava o assenyalava. Així va succeir allò del viatge.

Els darrers dies, la papallona voletejava sense parar i es col·locava en el cantell d’un dels molts llibres que hi havia en les prestatgeries de la sala, sempre sobre el mateix.

L’home agafà el llibre. Es tractava d’una guia de viatges en la coberta de la qual lluïen un museu platejat i una cassola de bacallà sobre unes estovalles blanques i roges a quadres. L’anglés va comprendre que havia de venir a Bilbao. 

2.

Vaig conéixer personalment el dit anglés, ja que va agafar el meu taxi només eixir de l’aeroport. No duia equipatge, però subjectava amb força una petita bossa de licra negra sobre el seu pit.

Era un home d’aspecte lànguid i feia la impressió que li costava articular qualsevol moviment. Sense dir res, em va donar un paper amb l’adreça on calia dur-lo. Vaig assentir amb un cop de cap i vam eixir entremig del torb esblanquit de pol·len de mimoses.

L’home s’acostà un mocador a la boca per a tossir. M’agradava. Vaig jugar a imaginar el seu nom.

— Al·lèrgia primaveral –vaig dir mirant pel retrovisor, i vaig adonar-me de la curiosa papallona que duia en la solapa de l’abric. Ell murmurejà alguna cosa, com si parlara d’amagat amb la papallona, que va volar cap a mi i es col·locà en l’escot de la meua samarreta com una delicada agulla de vori. Els nostres esguards es van creuar.

— És la primera vegada que ve a Bilbao? –vaig dir, a gratcient que el meu maldestre anglés seria un obstacle per a mantenir una conversa fluida.

L’home assajà un somriure. M’havia entés perfectament. Que fóra anglés o no, era ben bé igual.

— Sí, és la primera vegada. Per cert, encara no he desdejunat. Pare, per favor, en algun bar de carretera. La convide.

3. 

Aquell dia tot semblava alegre: la mitjana de la carretera, l’asfalt, el bar de l’encreuament.

L’anglés va agafar un lliri d’aigua del mostrador del bar, i la papallona va saltar embogida al seu interior, buscant el recer olorós i fresc de la corol·la.

Jo vaig introduir els dits dins el meu got alt d’aigua mineral, i vaig deixar que les gotes lliscaren fins al cor de la flor. La papallona semblava dormir allà dins, abraçada al pistil.

El sol de febrer feia lluir la pell quasi transparent de l’anglés. Vaig alçar el got i vaig brindar:

— Per la papallona de la sort, que l’ha dut fins a Bilbao.

Vaig beure l’aigua amb els ulls tancats. Ell va dir:

— Per la papallona de la memòria. Esperem que no mentesca.

En acabant em va posar la mà al pit i em va besar.

— Et dius... 

4. 

Vaig mirar per la finestra i vaig veure, pels voltants, un home i una dona fent un forat en la terra. La boira creixia en el cel, com una ala grisa de cendra. Em vaig estremir. Allò em recordava alguna cosa... fragments confusos de xapa i sang, vidres, veus...

Les parets del bar traspuaven gemecs.

— I tu, quant de temps dus morta? –em va preguntar.

No vaig comprendre la pregunta. Vaig imaginar que volia saber quant de temps portava sense amor.

— No gaire, la veritat, tot i que de vegades em sembla que fa segles –em vaig sentir fràgil, vençuda per les ganes de plorar. Vaig pensar a anar-me’n corrents, però l’aire era ple de pues i no em podia bellugar.

Ell em va dir que havia viscut amb una dona a Anglaterra –però era igual que haguera estat a qualsevol altre lloc- i em va ensenyar una fotografia que va traure de la bossa de licra negra. Era una dona de cabell clar, una mica grassoneta, que s’allunyava d’esquena per un carrer buit i s’havia girat en sentir el seu nom.

La papallona va eixir lentament de la cala i es posà al meu front.

Llavors em vaig recordar caminant per un carrer semblant, amb un tall de cabell així, amb una roba semblant.

[Traducció al català d'Octavi Monsonís a partir de la versió castellana]

Miren Agur Meabe (Lekeitio 1962). Llicenciada en Filologia Vasca, viu a Bilbao i es dedica al món de l'edició i les lletres. Amb el llibre de poemes Azalaren Kodea (El código de la piel), va obtindre el Premi de la Crítica l'any 2000.