Pier Paolo Pasolini

[Pier Paolo Pasolini]

Poesia pratica

Sulla sabbia di Ostia, sulla sdraia, io, Gran Alfabeta,
in attesa della spigola, curata da un intero corpo di camerieri

Non tanto per grandiosità economica, Santo,
ma per... per prestigio... letterario - che è tuttavia potere.

Un amico ignoto dunque mi si accostò.

Ninetto... (se scarta, s'avanta) fu solidale
era una giornata di Luglio, il mare taceva,
non si udì una sola canzonetta da alcuna radio.

Si sedette col braccio e la mammella sfigurati da una bruciatura.

Carità? No («È la vita: se non ci fussero le prigioni
ci ammazzeressimo tutti uno coll'altro»)
Nunì, io ascoltavo con la mente lontana.

Nunì, l'ennesimo racconto, in stile vivace: Caput Coctu
risorse. Il Nostro animo era benigno, e, per mimesis,
spoglio. Non quello di Ninetto, lì arricchito
dal dovere dell'atteggiarsi (quello si muoveva,
n'hai capito, come er Cucuzzola)
chi ha orecchi per intendere intenda.

Nell'Ottavo Braccio ci stanno i vecchi coatti
Nunì, annuivo, perito
Nel Terzo Braccio, agàpe, agàpe di Diavoli:

......................................................................
Nella sabbia di Ostia, dove con la carta (da registro
di conti) fornitami

Nunì, sotto il sole, di elpìs, pistìs, e, touton mèizon,
e agàpe (la Carità: cosa mi ricorda questa parola?)

Scrivevo curvo sulle mie ginocchia di associato
(con me stesso), malgrado la nevrosi, il livore, l'ingenuità
l'irrefrenabile tendenza stilistica alla sineciosi

(questo è un modo fittizio, sia pur consolante, per ristabilire
tra le contraddizioni la mia spavalda unità)

Composi, qui, un poema, dalla pessima punteggiatura,
sul predecessore di un predecessore: enigmatico,
(per volontà d'autore). Pío XII mi fece insomma da interposta persona

Rosmini non si imbatté mai negli italiani imbarbariti,
ancora alla soglia dello stato piccolo borghese (a fare impazienti la coda)

Ho pensato a Te, per ricatto, e ratto scrissi, munendomi
per raptus d'ironia contra l'agàpe. E poiché

Poiché è grave la tua situazione, smarrito lombardo
(ché la Destra vuole si accepisca la castità come feedback)
A Regina di pillole non ce n'è davvero bisogno
(le porte dei cessi sono aperte)
a chi digiuna mettono nelle narici cannuccie e il nutrono di broda,
tanto per dirne una (e usufruire così, nunì,
della raffinata tecnica del ritardo).

Voglio dire che potresti seguire le orme di chi
se ne sta ora in una grande spiaggia, seduto sulle sue valigie.

Voglio dire che una visita al Beverino (ufficiale, ufficiale)
sarebbe un gran bene per chi alle sette deve essere disteso
sulla branda; e a chi il giomo prima è stato pestato,
nell'apposita cameretta, e a chi, volendo morire di fame,
se ne sta con le due cannuccie nelle froce del naso
e la schiena coperta di piaghe (tanto per dirne un'altra:
fuori, lo so, moralmente, dal dominio dell'agàpe-
ogni riferimento alla banda Carità non è casuale)
Porta teco un poco di carta, la bella carta bianca: la PAGINA.
Un tuo concittadino, credo, vorrebbe molto poter scrivere.
E nessuna Destra potrebbe impedirti di fare questa visita
pastorale: elpìs e pistìs contro la copula infeconda, sì,
ma agàpe e richiamo alla Magistratura, maestra in sante copulazioni, pare.

Non esiste obiezione teologica possibile;
i preti fascisti resterebbero di stucco.

Nella sabbia di Ostia penso, obbiettivamente...
Non è tremata e crollata prigione alle preghiere di Paolo?
Ma sì! Che idea! Gli «Atti degli Apostoli»!
Davvero che idea! E sia onore a questo povero ladro
che qui mi racconta le sue prigioni
(a me benigno tra i bagnini)

Nella lussuosa edizione, dono natalizio del lontano '68,
ci son tanti margini bianchi, tanti...
da contenere chiose di mille notai!

Recuperate [1969-70]

Poesia pràctica

Damunt l’arena d’Ostia, sobre la gandula, jo, Gran Alfabet,
en espera del llobarro, atés per un sencer estol de cambrers

No tant per grandiositat econòmica, Sant,
sinó per... per prestigi... literari –que és encara poder.

Un amic ignot, doncs, se’m va acostar.

Ninneto... (es desvia, s’avança) va ser solidari
era un jorn de juliol, el mar callava,
no es va sentir ni una sola cançoneta de cap ràdio.

Va seure amb el braç i la mamella desfigurats per una cremada.

Caritat? No ("És la vida: si no hi haguera les presons
ens mataríem tots l’un contra l’altre")
Nunì, jo escoltava amb la ment llunyana.

Nunì, l’enèsim conte, en estil vivaç:Caput Coctu
va resorgir. El Nostre ànim era benigne, i, per mimesi,
despullat. No el de Ninetto, allà ornat
pel deure del capteniment (ell es movia,
ho has comprés, com era Cucuzzola)
qui té orelles per sentir que senta.

Al Vuité Braç hi ha els vells forçuts
Nunì, jo assentia, expert
Al Tercer Braç, àgape, àgape dels Diables:

.......................................................................
A l’arena d’Ostia, on amb el paper (de registre
de comptes) que em forneix.

Nunì, sota el sol, d’elpìs, pistìs, i, touton mèizon,
i àgape (la Caritat: què em recorda aquesta paraula?)

Escrivia tort sobre els meus genolls d’associat
(amb mi mateix), malgrat la neurosi, l’abandonament, la ingenuïtat
la irrefrenable tendència estilística a la sineciosi

(aquesta és una manera fictícia, tot i que aconhortadora, per a restablir
entre les contradiccions la meua desvergonyida unitat)

Vaig confegir, ací, un poema, de pèssima puntuació,
sobre el predecessor d’un predecessor: enigmàtic,
(per voluntat d’autor). Pius XII em féu en definitiva de mitjancer

Rosmini no es trobà mai amb italians incivilitzats,
encara en el dintell de l’estat petit burgés (a fer ansiosos la cua)

He pensat en Tu, per rescat, i veloç he escrit emportat
per impuls d’ironia contra l’àgape. I donat que

Donat que és greu la teua situació, confús lombard
(perquè la Dreta vol que s’accepte la castedat com a feedback)
Per a la Reina de les píndoles no n’hi ha de veres necessitat
(les portes de les latrines són obertes)
a qui dejuna posen cànules als narius i el bol de brou,
tant per dir-ne una (i usufructuar així, nunì,
de l’acurada tècnica del retard).

Vull dir que podries seguir les petges de qui
s’està ara en una gran platja, assegut sobre les seues maletes.

Vull dir que una visita al Beverino (oficial, oficial)
seria un gran bé per a qui a les set ha d’estar-se estés
sobre la llitera; i a qui el dia anterior ha estat aixafat,
a la cambreta disposada, i a qui, volent morir de fam,
s’hi està amb les dues cànules als buits del nas
i l’esquena coberta de nafres (tant per dir-ne una altra:
fora, ho sé, moralment, del domini de l’àgape-
cada referència a la Caritat no és casual)
Porta amb tu una mica de paper, el bell paper blanc: la PÀGINA.
Un teu conciutadà, crec, voldria molt poder escriure.
I cap Dreta podria impedir-te de fer aquesta visita
pastoral: elpìs i pistìs contra la còpula infecunda, així,
però àgape i reclam a la Magistratura, mestra en santes còpules, sembla.

No hi ha objecció teològica possible;
els capellans feixistes es quedarien de pedra.

A l’arena d’Ostia pense, objectivament...
No ha tremit i s’ha ensorrat la presó per les pregàries de Paolo?
Doncs sí! Quina idea! Els "Actes dels Apòstols"!
De debò, quina idea! I siga en honor d’aquest pobre lladre
que ací em conta les seues presons
(a mi, benigne entre els benignes)

En la luxosa edició, regal nadalenc del llunyà ’68,
hi ha tants marges blancs, tants...
per contenir anotacions de mil notaris!

[Traducció d'Octavi Monsonís]

[Pier Paolo Pasolini] A l'alba del 2 de novembre de 1975, prop d'Òstia, es va trobar el cos sense vida de Pier Paolo Pasolini. Havia estat assassinat brutalment per un ragazzo di vita: un tal Giuseppe Pelosi, prostitut de 17 anys. L'ombra d'un delicte polític s'escampa al carrer, en grafits als murs de les ciutats, i també està en boca d'amics, intel·lectuals, periodistes i polítics de tot Itàlia. El poeta de La religione del mio tempo i Trasumanar e organizzar, el narrador d'Una vita violenta, el director de Mamma Roma i Il vangelo secondo Matteo, un creador polèmic i contradictori, semblava que havia acabat la pròpia existència com una pàgina o una seqüèn-cia de la seua obra. Proves, contraproves, diverses sentències... Tanmateix, en els processos que s'han celebrat fins avui no s'han aclarit els motius del crim i queden molts caps per lligar.
Oriana Fallaci publicà una carta el 14 de novembre de l'any 1975 a l'amic mort, en la qual, d'una manera descarnada, el critica i el plora alhora. Ens pot ajudar a entendre les difícils relacions d'aquest controvertit artista. En citem algun fragment: "[...] Tu escrivint insultaves, feries directament en el cor. I jo no t'insulte, tot dient-te que no ha estat aquest xicot de disset anys qui t'ha assassinat, perquè has estat tu qui s'ha suïcidat servint-te d'ell. Jo no et feresc dient-te que invocaves la mort com altres invoquen Déu, que desitjaves trobar el teu assassí, com altres busquen el Paradís.
"Eres tan religiós, que et presentaves a tu mateix com a ateu. Tenies la necessitat de l'absolut, que t'obsedies amb la paraula humanitat. Només amb la mort vas poder desprendre't de la teua angoixa i apagar la teua set de llibertat. I no és cert que detestaves la violència; amb el cervell la condemnaves, però amb l'ànima la invocaves, com a únic mitjà per complaure i castigar el dimoni que tenies dins". [Diari Avui]