| 
    Stéphanie Laporte   Née en 1967 à Saint Cloud. Des 
    études littéraires. Maîtrise sur la poésie de Dino Campana, puis D.E.A sur 
    la revue Leonardo. Agrégée d’italien, Docteur en littérature moderne. 
    Enseignante en collège et lycée. Deux enfants. Co-traductrice de l’Enciclopedia dell’arte, participation à la 
    traduction des Canti Orfici de Dino Campana (éd. L’Âge d’Homme). 
    Publications personnelles : Il neige maman (éd. Nœud Des Miroirs) 
    et Chansons (n°14 du Nœud Des Miroirs, août 2002).   
    [Naix 
    a Saint Cloud, França, l’any 1967.  Estudis de literatura. Treball 
    d’investigació dels estudis de segon cicle sobre la poesia de Dino Campana,
    diploma d’estudis de tercer cicle
    sobre la revista 
    Leonardo. Catedràtica d’italià. Doctora en literatura moderna. Professora 
    d’institut.
    És mare de dos fills. Co-traductora de 
    l’Enciclopedia dell’arte, 
    participa a la traducció dels Canti 
    Orfici de Dino Campana (editorial 
    L’Age d’Homme). Ha publicat: 
    Il neige maman (editorial 
    Noeud Des Miroirs) i 
    Chansons (nº 14 de 
    Noeud Des Miroirs, agost del 
    2002 )]     
      
      
      
    Chansons   L’aube se brise large sur la pierre. 
    Sous la blancheur s’entr’ouvre, lourd, le sommeil dénoué. Pendant que les 
    heures heurtent lentes de plus fragiles silences, lasse la ville s’éventre. 
    Ses façades enroulées d’ombre ont des frissons de sable – froissé. Loin, le 
    fleuve de plomb vert mousse comme la bière aux flancs rouillés des navires.   Ocre clair couché des plainesà plat la terre roule en poussière
 comme brûlée ses chairs gonflées
 d’eau d’éclairs or blanche brune
 brune blanche or déplie longtemps
 sa soie vers là-bas les bois sans lisières
 où vont les incendies jaillir
 haut.
  
 Ancre
   Au défilé du fleuve, sous l’aplomb gris 
    des pierres, des silences dérivent, qui clapotent au creux des piles. Au bec 
    de l’île, les bateaux épousent repoussent les berges immobiles. Et toi, 
    comme à leur bord, passes d’arches en arches l’aube toujours plus ronde de 
    l’au-delà des ponts.
 Et elle, comme à leur proue, déroule 
    l’infini des houles, la violence des orages, les ciels lents. Crie bleu des 
    traversées que nul amer n’obsède. Elle sait les océans dressés et toi rendu 
    au fracas blanc des eaux saoules hurlant l’onde étreinte, l’illimité remous 
    bu. Tu nages vers elle encore, vers elle encore, le rire de son corps. Et tu 
    manges à ses lèvres un baiser coupé de sel.
 
 Au défilé du fleuve , sous l’aplomb 
    gris des pierres, les houles ont sombré sans bruit dans l’étale épaisse. Tu 
    regardes les navires en bers. Nul vent à leur proue ; nulle mousse à leurs 
    flancs. Au-delà des ponts, un ciel à caissons plombés rogne l’incandescence 
    éclatée des paquets d’immensité happée. Et tu manges à tes lèvres un baiser 
    biffé de sang.
     
    [Chansons, éditions Nœud 
    Des Miroirs, août 2002]
 
 
    
    il neige maman(extrait)
 
    ...
 la vie qui pousse dans ce ventre vivant écartelantes turgescences du temps 
    qui s'éventre aux bords torturants vie
    
    inventée de tous les ventres 
    meurtriers ventre serré de sang l'utérus de Frida Kalho ventre clos les 
    lettres d'Aldo Moro ventre-wagon ventre-four la vie le grand voyage j'ai mal 
    ventre-église mille petits crânes explosent ventre-Afrique contre les murs 
    ventre qui dégouline vite une machette découpe mille bouches par les ventres 
    en tas des mères pour au moins crier ne plus crier que ne crie plus ce 
    croassement blanc au-dessus des grottes ventre peint pour l'ombre douleur à 
    verse par le ventre serré d'une douleur qui traverse par mon ventre quoi 
    quelle vie de quel secret précipice descend l'enfant qui me traverse reste 
    vie des sangs mêlés explose mon ventre en eau en merde en sang en lait gicle 
    au soc des aigus je me débats cogne aux écorces contractées de la terre 
    prisonnière d'un souffle hors des entrailles projeté par les faux de mon 
    sexe ta tête la douleur qui s'arrête mes bras tes bras agrippent et tirent 
    hors de moi ton tout petit corps engouffre l'air le jour s'ouvre à tes yeux 
    qui s'ouvrent et savent viens coupons nos veines vivons
 ...
 
      
    [il neige maman, éditions 
    Nœud Des Miroirs, décembre 2001] 
      
      
    
    ã 
      
      
      
      [Cançons]    
      L’alba es trenca ampla sobre la 
      pedra. Sota la blancúria s’entreobre, dens, el son 
      trencat. Mentre les hores baten lentes més fràgils 
      silencis, cansada la ciutat es bada. Les  façanes 
      encerclades d’ombra tenen calfreds de 
      sorra-ondulada. Lluny, el riu de plom aboca escuma 
      com la cervesa als costats rovellats dels navilis. 
         Ocre clar estès 
      de les planes planera la terra roda en polseguera
 com cremada la carn unflada
 d’aigua de llampecs or blanca bruna
 bruna blanca or desplega des fa temps
 la seua seda enllà els boscos sense limits
 on van els incendis per saltar
 alt.
     
      [Traducció de Wenceslau Ventura]     
      [Àncora] 
        
      Al congost del riu, baix el tallat 
      gris de les pedres, els silencis s’allunyen, els 
      que xipollejen en el buit dels pilars. A la punta 
      de l’illa, els vaixells acosten desacosten les ribes immòbils. I tu, a 
      bord seu, passes arcada rere arcada
      l’alba cada cop més redona del més enllà dels ponts.
 I ella, com a la seua proa, desplega 
      l’infinit dels onatges, la violència de les 
      tempestes, els cels lents. Clama el blau de les 
      travessies que cap marca turmenta. 
      Sap l’alçària dels oceans i tu 
      lliurat al 
      fragor blanc de les aigües ebries  udoles l’ona abraçada, 
      l’il.limitat remolí begut. Nades cap a ella encara, cap a ella encara,
      el riure del seu cos. I menges en els seus llavis un bes tallat de 
      sal.
 
        
      Al congost del riu, 
      baix el tallat gris de les pedres, l’onatge s’ha 
      fet fosc sense soroll en la quietud compacta. Et mires
      els navilis remolcats. Cap vent a la seua proa; cap escuma
      als 
      seus costats. Enllà dels ponts, un cel de cassetóns de plom
      escurça la lluminària dels cops de mar d’immensitat sobtada. I  menges en els teus llavis un bes amb taques de sang.     [Traducció de Wenceslau Ventura]   [està 
      nevant mama]
 (extracte)
 
       ...
 la vida que empeny en aquest ventre  
      viu desmembradores turgències del temps que s’esventra als costats 
      torturadors  vida inventada de tots els ventres 
      assassins ventre ofegat de sang úter de Frida Kalho 
      ventre clos les cartes d’Aldo Moro ventre-vagó 
      ventre-forn la vida el gran viatge em fa mal ventre-església 
      mil petits cranis exploten ventre-África contra els 
      murs ventre que raja ràpid un matxet talla mil 
      boques entre els ventres amuntegats de les mares 
      per al menys cridar no cridar que no cride més el grall
      blanc dalt de les coves ventre pintat per l’ombra
      dolor a dojo pel ventre ofegat per un dolor que
      travessa pel meu ventre i malgrat tot vida de quin secret
      precipici baixa la criatura que em travessa resta vida de les
      sangs mesclades explota el meu ventre en aigua en merda en sang
      en llet esquitxa la rella de les punxes lluito em colpejo contra
      les escorxes nervioses de la terra presonera d'una respiració fora
      de les entranyes projectada per les dalles del meu sexe el teu cap
      el dolor que s’atura els meus braços els teus braços agarren i 
      tiren fora de mi el teu petit cos s’empassa l’aire 
      el dia s’obre als teus ulls que s’obren i saben 
      vine tallem les nostres venes vivim
 ...
     
      [Traducció de Wenceslau 
      Ventura] 
          
    
    ã     
    
a |
entrada |
Llibre del Tigre 
| 
sèrieAlfa 
| 
varia 
|
Berliner Mauer
| |