La Chatte bancroche
Sans queue ni tête,
Seulement du cœur,
La chatte bancroche
Des trois pattes s'accroche,
A sa fière et courte échelle.
Beau minou plumage
Aux yeux doux sauvages
De sa griffe de velours
Tente d'ouvrir le ciel.
Je bois
Je bois au luxe pâle des galeries dans le lit des
rivières sacrées,
Aux mosaïques lumineuses du panthéon des muses
Et leurs attelages de félins !
Je bois à l’odeur circassienne des musiques de départ,
Au goût frais et humide du voyage,
Aux atomes de rêves dans le sang,
Je bois au désir de révolte qui bat dans les cœurs limpides
Et à la vérité qui chemine aveuglée de poussière !
Je bois le désert, je bois la soif,
Je bois comme je marche,
Jusqu’à la réflexion ultime,
Jusqu’au miroir insondable,
Cette source glacée qui nous a enfantés!
Je bois au centre du cercle
Et je bois aux quatre directions,
Je bois les étoiles cachées sous le sable,
Je bois les parfums cachés sous la peau.
Je bois à la magie, à l’union, au mystère,
Je bois la flamme et la révélation.
Je bois à l’être singulier
Qui donne ses sens aux multitudes!
Je bois les frissons du vent
Et la montée de la rage,
Je bois aux anges dégringolés,
Je bois le rire de l’Homme à l’infini.
[PANDEMONIUM
1, Editions Clapàs]
ã
[La
gata camatorta]
Sense cua ni cap,
només amb el cor,
la gata camatorta
amb tres potes s'arrapa
a la seua digna i curta escala.
Mixet de bell plomatge
d'ulls d'un dolç salvatge
Amb l'urpa de vellut
prova d'obrir el cel.
[Traducció de Francesc Sellés]
[Bec]
Bec pel luxe pàl·lid de les galeries del llit dels
rius sagrats,
pels mosaics lluminosos del panteó de les muses
i els seus carruatges de felins!
Bec per l'olor circassiana de les músiques de comiat,
pel gust fresc i humit del viatge,
pels àtoms de somnis que transporta la sang.
Bec pel desig de revolta que batega als cors límpids
i per la veritat que camina encegada de pols!
Em bec el desert, i la set,
Bec a mesura que avance,
fins a la reflexió última,
fins a l'espill insondable,
aquesta font glaçada que ens va infantar!
Bec al centre del cercle
i bec als quatre vents,
bec les estreles que amaga l'arena,
bec els perfums que amaga la pell.
Bec per la màgia, per la unió, pel misteri,
em bec la flama i la revelació.
Bec per l'ésser singular
que dóna els seus sentits a les multituds!
Em bec els calfreds del vent
i la rampellada de ràbia.
Bec pels àngels ensorrats,
bec el riure de l'home fins a l'infinit.
[Traducció
de Francesc Sellés]
ã