Franz Joseph van der Grinten

Euràsia

Un món de forces

Cercles vitals: la consciència els construeix en remolí, per mitjà d'analogies o de complements, al voltant del propi lloc d'origen i en el corrent de les vicissituts. Qui s'aboca al món per mirar-lo, s'observa a si mateix, perquè el món s'explica des de l'interior de cadascú. A la vegada que el nostre arrelament s'eixampla i es fa profund, ens enriqueix amb consistència i amplitud. Tota vivència està lligada al lloc on es produeix.

Joseph Beuys va crèixer al camp, en un ambient social humil. El poble on passà la infància, amb orígens que remunten al temps dels romans, i la petita ciutat veïna, antiga ciutat residencial i balneari, estan situats enmig de la plana del baix Rin, sota un ample cel, on la vista allarga lliurement l'infinit. Aquesta amplitud exterior, que n'obre una altra d'interior a qui és reflexiu, la travessa una frontera, que, encara que en la seva joventut el separava del bressol dels ancestres - la intrínseca herència cultural flamenco-burgunda, mai la de la Alemanya interior -, és a dir, la seva pàtria, no en podia amagar els orígens. En cap moment de la història aquesta frontera no havia estat tan separadora com la del Rin, la vella frontera romana i franca, aquella que, això no obstant, havia travessat la seva mare. L'infinit obert i la línia, que separa i alhora uneix: uns eixos personals de coordenades, un encreuament en l'espai i en el temps; el desig de viure senzill i natural va trobar aliment complementari en tot allò que, naturalment o artificalment, despertava i fixava la fantasia. Però també, i sobretot, la mitologia i la història, no en darrer terme les del seu país, acompanyaren la seva vida i la seva obra. Han estat invocades en la seva obra, de forma manifesta, fins als darrers anys de la seva vida, sense circumscriure's, naturalment, als llaços perduts del passat, sinó per la seva exemplar validesa universal. També la seva mirada endavant és sobretot una manera de reconèixer: de reconèixer el que ja es coneixia, de reconèixer-se un mateix en allò reconegut. El secret de totes les autèntiques identificacions, la comprensió.

El tot, plenament i sempre en plenitud. Allà on Joseph Beuys anés, es trobava a ell mateix. Per ell la gran guerra fou més aviat una experiència existencial que no pas bèl·lica. L'experiència bel·lica quasi no li va deixar cap senyal, en canvi l'existencial s'ha manifestat de diferents maneres en la seva obra. La seva geografia interior es formà realment aleshores; els llocs de l'inevitable curs aparent de les coses esdevingueren les fites d'un exacte ordre intern: l'Elbrus, més o menys el que en vaure des de l'aire, era per ell la Còlquida dels grecs, i la seva història remuntava, de manera adequada per a ell, a la inconsciència històrica dels tàrtars que va trobar quan va aterrar. I a més, dos conceptes: la ratio, admirada i recuperada de l'Antiguitat, i la irracionalitat, amb la seva força generadora i conservadora de vida; tot el que s'ha après experimenta la modificació corresponent en allò que és experimentable. Imatge extrema i imatge reflectida; els camps ordenats de la plana del baix Rin, on pasturaven les vaques, els va tornar a veure amb les tribus de l'estepa de la Rússia meridional, tan properes com diferents. A la costa occidental, prop del seu país, a aquell marge de l'antiquíssim tros de terra conegut potser per les vivències, potser per l'aprenentatge, els corresponia l'altre marge, la serralada oriental, que separa, però que també obre, l'amplitud - de terra en comptes d'aigua -, que hi ha darrere; i naturalment i abans que res, hi ha el camí que travessa els camps, que no s'interromp i que sols mena al final, quan hom pensa i decideix que és el camí que ha de ser.

Costa i muntanya i més enllà, al voltant, les moltes costes i serralades. També es deu a la Rússia meridional que la geografia de Beuys s'eixampli cap allà on no hi ha fronteres, si més no fins on se'n pot ser conscient. I si compaem una tribu amb l'altra hi reconeixerem sobretot la de l'hemisferi nord, on naturalment es manifestà ben aviat el món de l'home eurasiàtic, que va de Finlàndia fins a Terranova: el primer descobriment occidental.

Reconèixer des de la vivència: situacions bàsiques de l'ésser. D'una banda - com l'ós o el coiot - la del solitari on la criatura depèn de si mateixa; i la de l'altra - com l'ant o la cabra - la de l'ésser en col·lectivitat, que porta el ramat i és portat per ell. Aquí, l'obligació i la responsabilitat, i allà, la desprotecció, la improvisació i la superació diària. Aquestes són les situacions que menaren Joseph Beuys a un estat de capacitat vivencial desvetllat per circumstàncies ineludibles: com a membre d'un col·lectiu que el suportà, mentre tot va funcionar, i com a caminant que depenia de si mateix, quan el lligam es va interrompre. La casa dins la seva fortalesa, allí, es corresponia a les senzilles cases d'aquí, i al campanent provisional. De fet, només es posseix allò que hom conserva prop de si mateix. Els tàrtars, mentre vivien, no consideraven autèntica la frontera per la qual es movien; allà Joseph Beuys va trobar, encara en terra europea, Àsia.

Però també se li obrí una altra frontera, que sortosament va travessar; la que hi ha entre un món ple de seny, que prové de l'experiència i del reconeixement, i s'organitza en respostes finals - que això és així, si allò és d'aquella altra manera -, i un altre món diferent, on s'actua de manera que el reconeixement va més enllà de la comprensió i s'oblida totalment la conquesta d'allò veritablement experimentable i factible. Joseph Beuys, davant d'un rerefons polític temporal que des del punt de vista artístic no oferia cap possibilitat i d'una ambivalència d'interessos, entre les seves accions al front, durant el període de convalescència, havia començat a estudiar ciències comparades, però la limitació d'allò tangible i l'estretor de les regles l'havien desencantat. En primer lloc, no foren segurament, amb tota la fam de coneixement o tot l'amor pels llibres, ni Leonardo ni Goethe amb el seu universalisme i l'ambició, d'aplegar-ho tot en una sola cosa, els que el motivaren - això fou més aviat una comprovació que es consolidà després -, sinó els enigmes d'una totalitat, com la que va trobar en aquest imperi intermedi dels tàrtars, que li resultà incomprensible fins que hi va descobrir la conservació de la vida, una vida quasi impossible de conservar; els tàrtars, després de la caiguda de l'avió, l'alliberaren de les desferres i, quan després d'un llarg estat de coma recuperà el coneixement, es va trobar untat amb greix i embolicat amb feltre, i amb el gust de la mel que l'havia alimentat a la boca.

Sobretot va trobar que li havien salvat la vida d'una manera que no es corresponia amb cap altra pràctica mèdica experimentada. ¿Era màgia en lloc de mètode, saviesa en lloc de ciència, territori oriental i occidental? El territori és una realitat en la qual hom vol aterrar, i d'aquesta manera ell va aterrar en aquella realitat per continuar la vida; volia descobrir com ho havia aconseguit, i no que li'n desvetllessin només els aspectes accessoris. Sembla, però, que aquí s'assoleix l'impuls definitiu cap a l'art, la llibertat interior només havia de ser seguida de la llibertat externa. Els amterials preferits més tard en la seva obra plàstica - feltre, greix, mel i cera - remunten a aleshores, i juntament amb la seva materialitat específica, posseeixen aquella funció existencia percebuda per ell, que els feia útils per a les seves intencions, tant mentals com pictòriques.

Una veritable situació límit; la frontera només existeix en el desig de superar-la. L'home occidental que més tard va citar Beuys, experimenta la seva frontera, i davant seu oposat, compareix com en un mirall, aquell que - seons les seves grans aspiracions - vol ser de debò. Com a home conscient, l'home occidental que en un pla trivial es considerava satisfet amb una simple ocupació de la terra, era també, dins seu, un ser superador en fronteres. Tota la saviesa del món ha fluït a la caldera de la seva set de coneixement. I si la major part només s'ha recollit i enregistrat, com es fa amb les col·leccions d'objectes reals, existeix un impuls veritablement universal que aspira a l'aprofundiment, en el sentit també d'un interrogatori propi, i que s'orienta cap al tot, ho vol tot, la unitat de la multitud, la col·lectivitat de l'essencial, la visió general, on tot incident s'integra, una harmonia de color, un so sense aïllar.

Però ¿què és l'essencial si mirem cap a Orient? Europa només és la meitat de la terra que hi ha a Euràsia essencialment la més petita, cal reconeixer-ho; el centre de la nostra consciència del món és tan sols un apèndix. I d'Àsia prové, en definitiva, tot el que en un sentit estricte és europeu. El bell antic mithos, com ens el llegaren els grecs, permet que el nom d'Europa vingui de la princesa fenícia que el brau diví va segrestar i va conduir de l'Àsia Menor a Creta, i atribueix a aquesta dona, estimada per zeus, el rang de mare de tota la cultura, la futura cultura d'Europa. En la seva "Cançó de l'ant", Rudolf Pannwitz, un poeta de mites del tombant del segle, que Beuys apreciava molt, va donar a aquesta història un equivalent escatològic. L'ant segrestarà la princesa Asi sota la forma d'un brau en compliment de la promesa final i d'ella naixerà l'època dels venjadors. Algunes aquarel·les de Joseph Beuys, en les quals un ant s'emporta una dona, semblen derivar, tot i que el títol no hi fa referència, d'aquesta temàtica, ja que quan les va crear, Beuys es trobava ocupat amb Pannwitz. La cultura europea com una implantació asiàtica: també l'egípcia és concebuda, ben aviat, en relació amb aquest veïnatge i així ho demostra la tradició bíblica, que, naturalment, ni tan sols en el Nou Testament podia ser europea. La continuació devia florir a Europa, més que en cap altre lloc, fins que s'ha transformat en quelcom diferent.

La gran frontera de la consciència: per a Joseph Beuys, la mirada anava més enllà, tant enrera com endavant. La història, tal com es torna comprensible, és a dir en relació amb els personatges, va personificar-se-li en Genguis Khan. Ell, en certa manera, era la imatge oriental reflectida de Carlemany, el sobirà de la seva pàtria, que a ben poca distància de l'entorn infantil de Beuys s'havia construït un dels seus palaus. Regnes: des d'Orient el Kahn havia ambicionat allò que l'emperador va dominar a Occident.

Les imatges del veritable enterrament de Carlemany, per al qual Beuys, en nom d'Edward Mataré, va construir una finestra àmplia i independent conforme les escenes imaginades de la tomba de Genguis. Tots dos regnes, si es poguessin esborrar i ampliar les fronteres, deiarien veure allò que ha de ser el regne del futur: Euràsia. El símbol elaborat per beuys, "Mangkol", que incorpora una forma més antiga del nom del mongols, uneix amb el sol i la creu, orient amb occident. "El mongol sobre el regne d'or" és el denominador silenciós del buit sadollat de força. Història i mites. Una forma de mite que a Beuys li era familiar el va acollir tambén en el seu desplaçament extrem cap a orient; el del cigne, al que estava lligat el fundador de la dinastia de la seva terra, Lohengrin i que en l'art escita de l'Altai era fet de feltre, i que va perdurar milers d'anys, igual que les representacions de l'ant fetes del pell, les quals -nosaltres les relacionem amb regions nòrdiques - pertanyen al centre. Del cigne d'Altai i del de Kleve fins al de Lemminkäin del finlandès Kalevala, només hi ha un pas i aquesta atracció que l'ant exercia, la seguia llunyana i amb passió la mà que dibuixava.

Genèrica, no mítica, però malgrat experiències immediates, inexplicable, la figura del xaman s'ha tornat orientadora per a Joseph Beuys. S'havia trobat davant la seva radiació real, les seves accions l'havien afavorit. Va veure actuar forces que havien estat despertades i cridades d'una manera inaccessible a l'enteniment. I la confiança que hi va trobar, la inclinació per acollir-lo en la societat tribal, han d'haver nascut en els seus sensibles companys del sentiment que hi havia entre ells una harmonia interior. De múltiples maneres són representats en l'obra gráfica i pictòrica el xaman i el seu equivalent femení, que Beuys anomenà actriu (Aktrice), no en el sentit de la interpretació, sinó en aquell d'un ésser que en actuar causa efecte. El xaman, la seva casa, les seves eines, les seves accions, els seus gests, la seva força. La força per rebre, la força per transmetre, recíproca; [...]. Quan Beuys va començar les seves aparicions escèniques, es tractava de l'essència del xaman, allò que ell mateix havia despertat dins seu. Concentració, actuar en silenci, la dilatació del temps, la recollida de forces i la seva tramesa. I també ho acompanyava amb la reunió d'útils possibles, la creació de coses amb caràcter d'eina, carregantels objectes de significat, l'elecció intuïtiva, la crida associativa, el rol de jocs mutables i la possessió de després, de tal manera, que en la consciència es conserva l'acció, fins i tot sense l'actor. Esdevenir conscientment irracional, orientar-se cap a sí mateix i, de manera fructífera, cap enfora, on hi hagi receptivitat. Tota acció ha de ser responsable, genèricament efectiva, genèricament participativa en la creativitat. Els símbols són parcel·les de la vida.

Beys no seria, però, l'universalista que era, si des d'aquest lloc d'experiències a orient, no hagués dirigit la seva mirada enrera a aquell occident, familiarment comparable, encara que distanciat en el temps. Als xamans, s'hi afegiren els druides, a les actrius, les nornes, el seu cercle vital i les seves eines coincidien profundament. A la "Simfonia Siberiana" - la primera acció - hi correspongué més tard l'escocesa, que ell va anomenar "cèltica". I la llebre, que l'acompanyava en diferents aparicions, com a company mort, però animat, evocava també el símbol del tòtem. La totalitat que ho abraça tot: Euràsia l'evoca, Euràsia com a visió de la totalitat, per l'exigencia insatisfeta de la qual, Beuys des d'una posició occidental, va crear el símbol de la creu partida, de la partició, que necessita el complement d'altres forces a les inherents a cadascú, malgrat que aquestes també estiguin tan carregades. La racionalitat d'occident exigeix l'intercanvi amb la irracionalitat d'orient, del pròxim i del llunyà orient, l'enriquiment no sols ha de ser estilístic, no sols filològic el coneixement d'allò desconegut i ple de seducció. Dues meitats tan diferents com equilibrades, i necessàriament ambdues es complementen, com el Yin i el Yan, i s'entrellacen l'una amb l'altra, en un cercle, formant la unitat.

A l'acció "Manresa", Joseph Beuys va relacionar tres elements entre ells, i l'al·lusió a la vila que inspirà Ignasi de Loiola permet que es vegi la Trinitat en els tres vessants reflectits. A la intuïció s'hi oposa la ratio, i de totes dues juntes s'alimenta la contínua creativitat. però si aquesta és l'esperit creador de la Pentecosta, en l'acció s'afegeix al segon element una imatge de Crist, i al primer, la creu partida. Al seny i a l'ordre, omnipresents, se'ls oposen la fantasia i la bondat en la figura de l'home d'orient - ex oriente lux -; només la unió de la llei i de l'amor, és en veritat creadora de vida, i així sempre de nou, fins l'existència de l'individu, el qual cal que faci qe aquella totalitat doni fruits. Això és el capital de la humanitat; tant promesa com l'obligació: la creativitat de cadascú, que actua i provoca efectes. El món de Joseph Beuys, totalment eurasiàtic, és un món sense violència, però és un món de forces.

de Joseph Beuys · Euràsia [ Catàleg de l'exposició a la Fundació Miró, Barcelona 27 setembre - 18 novembre 1990]