L'àngel en trànsit. Ricard Garcia

L’àngel en trànsit | Ricard Garcia

No m’és gens fàcil parlar-vos d’aquest O: Llibre d’hores, si més no des d’un punt de vista formal o més o menys acadèmic, perquè em va corprendre des del moment que vaig tenir-lo a les mans. Sí que puc, però, dir-vos com se m’ha posat dins. Tampoc no sabria dir-vos si és un quadern de pintures o si és un llibre de poemes perquè és molt més que totes dues coses, com ja passava amb Atlas [Correspondència 2005-2007] (2008) i amb Grafies•Incisions (2010), els dos llibres anteriors fruit de la col•laboració de Pere Salinas i Joan Navarro. D’alguna manera, penso que els tres formen un tot que creix i avança, d’una banda com la peculiar manera d’escriure d’en Joan Navarro en què una frase o un simple sintagma en genera un altre i així successivament fins a trobar l’expressió justa que il•lustri –no és casual la inversió dels termes- el discurs que s’ha traçat amb els pinzells. I de l’altra banda, també veig que aquest tot format pels tres llibres evoluciona com la pintura d’en Pere Salinas. Si bé a Atlas és més contundent cromàticament i té un traç més enèrgic, en canvi a Grafies•Incisions em recorda els ideogrames de les llengües asiàtiques i ara, a O: Llibre d’hores, a mi personalment se’m fa més amable –probablement per una qüestió de proximitat emocional-, perquè els colors que fa servir em remeten al món vegetal i, sobretot, mineral que m’acull.

Deia que se’m fa difícil de classificar aquest llibre, probablement perquè és extraordinari també en el més estricte sentit de la paraula. Si digués que és un llibre d’impactes, de ben segur que algú em diria que no hi és en el catàleg aquesta categoria, però és que per mi, te’l miris com te’l miris i l’agafis com l’agafis, llegir i mirar aquest O: Llibre d’hores ha estat, pàgina a pàgina, un cúmul d’impactes. Quan el vaig rebre, només treure’l del sobre amb què arribava a casa vaig rebre el primer impacte: és un objecte en sí mateix preciós. Si bé el tacte i el volum que fa i el pes ja són agradosos a les mans, la portada és suggeridora en extrem, la irregular verticalitat dels fulls del quadern d’en Pere Salines, les restes de color que s’hi insinuen, em van fer pensar –abans d’obrir-lo- que era a punt de submergir-me en una cicatriu.

I no m’equivocava de gaire, perquè mirant-me les làmines i llegint els poemes, lentament i entretenint-me a degustar cada traç i cada paraula, m’adonava que la llum que desprenen les pintures d’en Pere Salinas o la poesia que desprenen les paraules d’en Joan Navarro, són com els humors del cos que –també com els dies que vivim- flueixen més o menys densos a mida que ens acostem a la veritat. Perquè aquest és un llibre d’acostament a les veritats senzilles de l’existir, de l’ésser o no. No és d’estranyar, per tant, que les pintures d’en Pere Salinas siguin plenes de formes ovalades com l’ou o la llavor, que moltes vegades els colors siguin els de la terra: torrats, rovells, granats, grisos i verds minerals... O que en Joan Navarro ens parli sovint de la màndorla: l’ametlla mística o vesica piscis que com una mena de porta uneix l’aquí i l’enllà, terra i cel, carn i esperit... N’estic del tot segur que pintor i poeta en són ben conscients d’això que dic, que res no és casual en la seva obra, mireu-vos sinó com a la làmina/poema 33 en deixen constància del que us dic quan s’explica quina és la feina de l’artista:

Tornar enrere. Baixar al pou humit. Allí, tot just

allí on va rebentar la consciència. Dins la nit de

la terra. Amb els alfabets remullats. En l’estança

buida. On la primera volta. Allí. Amb l’esplendor

imperceptible de les llavors.

Les llavors, alfa i omega, principi i final –si és que n’hi ha de final-, aquestes petites ametlles que tot i que se’ns mostren eixutes, aparentment mortes, contenen tota la potencialitat de la vida, són el final d’un procés que alhora és ple de futur.

I sí és així, si tot és en la llavor, què hi fem nosaltres aquí? Quin és el nostre rol en aquesta partida? Ens podem limitar a ser espectadors passius del que ens passa pel davant o, per contra, podem acceptar el repte d’aquest llibre, el repte del pintor i del poeta i buscar, també, aquest àngel en trànsit que si bé mai no veurem, sí que el podem intuir en la bellesa dels colors i les línies que suren en la mirada tot just abans de posseir-nos, també en la bellesa de les paraules i en com aquestes ressonen en l’aire primer i en la consciència de seguida, perquè aquest –no voldria pas oblidar-me de dir-ho, és un llibre ple de bellesa-, és un llibre que té àngel.

Té L’àngel en trànsit que mai no veurem, com se’ns diu al començament del llibre. Però jo, afirmo que l’he sentit, i també vosaltres el sentireu si n’obriu les pàgines sense prejudicis i us hi capbusseu deixant-vos posseir per la mirada i la veu d’aquest dos homes que tenen l’extraordinària capacitat d’explicar-nos els secrets de la vida amb una voluntat artística que conjuga reflexió i bellesa. Perquè així, amb gaudi i reflexió, és com en Pere Salinas i Joan Navarro ens acosten al moll de l’os del seu llibre i ens ajuden a transitar per territoris on el que compta és: [...] el gest i la branca estellada, [...] la carn de l’ànima, [...] l’espai del somni, [...] la llum que sura, [...] l’estranya eternitat, [...] les superfícies del poema, [...] la memòria que crea el cos, [...] animar les coses anomenant-les, [...] allò que no va dir mai cap paraula... o com diu al poema de la làmina 56:

En el curs del temps, amb les mans, vetllar

el son de la memòria, aquella casa còncava,

el moviment de les hores quietes, l’eco dels

batecs, la humitat fosca, el galop del cavall,

la veu meravellada. Amb les mans untades

de fang, construir la llengua pròpia: Tornar

a l’alè després de no ser ningú.

I l’àngel encara, aquest àngel furtiu (busqueu-lo a la làmina 57) que jo també rastrejo. De fet, aquests dies tardorals, anant i venint de la feina la mirada se’m perdia mirant els polígons que formen les vinyes, els colors terrosos del paisatge, el verd ennegrit de les pinedes, la boira entre blavosa i grisa que juga a cuit i amagar amb el paisatge i, sobretot, l’entapissat fet d’ocres, marrons, grocs, vermells que cobreix el meu món aquest dies... I trepitjant els colors -el terra és ple de pàmpols-, els he sentit crequejar –perdoneu l’atreviment del verb-, però això és el que ha passat: els colors de la tardor han crequejat i aleshores m’he adonat que si bé mai no l’entendria l’àngel de viure, sí que podia, en canvi, sentir-lo: en l’aire que m’humitejava el rostre, en els colors del paisatge i en els sons d’aquelles fulles seques que crequejaven per mi abans de descompondre’s per nodrir la terra. L’he sentit, l’àngel, i he entès millor aquest llibre tan ple de líquens, de molses, de minerals, de vegetals... He entès que al cap i a la fi en Pere Salinas pinta els paisatges pels quals, dins i fora de l’ésser, transitem: lloc dels llocs, l’espai en blanc del temps... I que com diu en Joan Navarro al poema 7:

Som el lloc, el plec on s’arrecera la memòria.

La terra cenyida d’altres terres. Un aljub. La

tinta que fon aquesta plana. Un descalçat grafit.

El reliquiari de la pols i la intempèrie. La casa

a fosques.

I jo afegeixo -deixeu-m’ho dir-, que som també el rastre d’esgarrifança que l’àngel en trànsit que pobla les pàgines d’aquest llibre meravellós, ens deixa per sempre a la pell. Som -obriu/obrim bé tots els sentits-, consciència de llum i de sons, som colors i paraules que ens conformen i delimiten en el món. Un món que llegint aquest O: Llibre d’hores del tàndem Salinas/Navarro se m’ha eixamplat. Per això us dic que sense dubtar-ho, us hi llenceu de cap, us acostarà i molt a La humana dimensió del paradís.

[Text llegit a la presentació d’O: LLIBRE D’HORES de Pere Salinas i Joan Navarro a la Llibreria La Gralla de Granollers el dia 27 de novembre de 2014.]

http://www.ricardgarcia.cat/o-llibre-dhores-langel-en-transit/