Les paraules de la pintura. Octavi Monsonís

Les paraules de la pintura | Octavi Monsonís

O: Llibre d’hores.

El matines i el laudes, la prima, la tertia, la sexta i la nona, abans de les completes, les vespres amb recolliment perquè la paraula es diu, el rés, Magnificat anima mea dominum, el do de la paraula que es fa carn, que ocupa el seu lloc en l’espai i per a la qual el temps inicia el recompte inexorable.

In principio erat verbum, primer tot era paraula, i després? Com copsar la bellesa? Com endinsar-se en el tremir de l’onada que trenca, com desvetlar l’esclat de la tela acolorida?

Salinas i Navarro es capbussen en l’enigma i de les mans i de l’esperit van descabdellant, un per un, els secrets que s’esglaonen rera la paraula i rera de la imatge. Alícia que travessa l’espill perquè cerca per darrere o per dins la realitat, el somni i la bellesa.

O: Llibre d’hores.

Els terrissers han posat mans a la faena, Salinas el pinzell, Navarro el llapis, i el producte final és el cossi i el llibrell, la marraixa i el cànter. La vida.

No és la primera vegada que han posat a punt el torn i el cisell. El 2008 va traure el cap Atlas (Correspondència 2005-2007). Un dibuix que es transforma en poema, que retorna a l’artista que fa un altre dibuix, que retorna al poeta que escriu un altre poema, que…, i així fins a 46 vegades que conformen un llarg escrit en què imatge i paraula es fan carn, un mapamundi en què, en paraules d’un altre oliver Enric Sòria, el primer text ens parla d’uns rastres que hem de seguir sobre les cendres minerals de les paraules, d’una llum d’alba que il•lumina el misteri. En l’últim se’ns recorda que al principi hi hagué el sol. Alfa i omega, el llibre s’obri i es tanca amb una cosmogonia de la llum.

I tampoc ens en podem estar de reproduir aquests mots tan profunds de Giralt-Miracle: Què dir? Com dir-ho? Com fer-ho entendre? El gest, les paraules, el color, la metàfora, el signe, el símbol, la tècnica, l’estil, la tradició, la innovació… Cap llenguatge és unívoc. Al contrari. Tots els idiomes, tots els codis, ofereixen múltiples possibilitats expressives, són particulars que configuren l’universal.

El 2010 va arribar Grafies•Incisions, el nou lliurament Salinas•Navarro. La correspondència ha acabat. Ara és el poeta que mira els dibuixos –incisos i gràfics– amb grafia encara amagada rera el cristall però esclatant de negres i grisos, de crits, d'amor, de bellesa amargant. El grafista dóna veu a la veu callada de l'incisidor. I llavors s'esvaeix la diferència entre pintor i poeta. El poeta traça, el pintor parla. En paraules de Gemma Gorga, més enllà dels matisos diferenciadors, totes dues paraules poden asseure'a juntes a la taula del significat compartit, ja que en totes dues és comuna la idea del rastre que deixen en incidir sobre una superfície.

I el tot, els 18 dibuixos-poemes acarats, queda suspés en l'aire, ja no val el diàleg que el poeta ha mantingut amb el pintor, sinó el que mantindrà a partir d’ara el lector amb la pintura feta poema, molt treballós, però igualment fructífer.

Tanquem aquest segon lliurament, un altre cop, amb Gemma Gorga; l'ésser humà no és l'únic responsable de les incisions sobre el món circumdant. Ni tan sols el principal. El gran incisidor és, ben mirat, el temps, tant el còsmic (...) com l'humà (...) que s'escriu i s'inscriu incansablement en cada plec del nostre ésser, de manera visible (...) o invisible.

I ens situem, per fi, davant del tercer capítol d'aquesta col•laboració Salinas•Navarro. O: Llibre d'hores. Però em permetreu abans una ínfima i, per descomptat, intranscendent digressió personal. En el meu recompte particular no és el tercer lliurament, sinó el quart. El tercer és Baia i cabdell, poemari que forma part de A deslloc, obra guanyadora del II Premi Carles Salvador i que es va publicar a l'editorial Denes. Amb motiu del meu seixanté aniversari el 2009, i en un moment difícil per a mi, un Salinas•Navarro va ser el regal de felicitació de Pere Salinas i de Joan Navarro. Vosaltres sou, doncs, dels escassos sabedors del fet i si voleu ser-ne també dels escassos miradors, després podreu admirar-lo, mentre el poeta i el pintor signen els exemplars.

I ara sí. O: Llibre d'hores.

Aquesta obra té voluntat de continuïtat. El poema proemial de Grafies•Incisions comença així: Després de la paraula tot fou paraula. I acaba amb l'al•legat a la paraula i a la pintura: Després de la paraula tot fou paraula. I abans de la pintura?

Exactament aquestes paraules són l'inici d’O: Llibre d’hores. O millor, del llibre escrit. Perquè l'inici no és aquest. Perquè llegim d'esquerra a dreta i aquest és el sentit de la numeració, en conseqüència, l'inici és el dibuix, dividit en dues parts, com si el dibuix haguera pres el format llibre. En la primera meitat, la de l'esquerra, hi ha el buit, el no-res, perquè abans de la paraula hi havia el caos, el desordre i la nebulosa de neu, la via làctia, la no-consciència. El sentit bíblic, primer fou la paraula, que era de la banda de Déu, o no, ben bé no era del costat de Déu, la paraula era Déu, i heus ací la grandesa, perquè és en la paraula que som.

A la segona part del dibuix apareix O, Quadern de Notes: obrim aquest quadern que ens indica Salinas. Pintor? Poeta? On acaba el dibuix, doncs, i on comença la paraula?, ens preguntem. Com si el primer dibuix ens diguera que no hi ha diferència entre els dos llenguatges, tot és u, el dibuix que parla, el poema farcit de plasticitat.

Hi ha una intenció buscada pel pintor d’acostar el dibuix a la paraula o, si voleu, de fer parlar la pintura. Així, la disposició de cadascuna de les 67 imatges fan la sensació d’un llibre obert. La línia que parteix per la meitat cada dibuix, recta, negra i potent, que emergeix fins i tot en fondo negre, és com la línia central que separa les pàgines de l’esquerra de les de la dreta en un llibre obert.

Ara bé, el llenguatge del Salinas pintor pertany al camp de l’abstracció, on la relació significant-significat queda velat. Ens sobten, no obstant, quatre imatges reconeixibles, de les quals en comentem dues. La primera és la vocal O, ja esmentada. La forma rodona, l’esfera i el cercle, símbol identificatiu de la perfecció. No la perfecció aconseguida i acabada. No és aquesta la pretensió del pintor, ja que la perfecció no existeix, o bé, sí, però és el domini de la immutabilitat, el domini diví. El comú dels mortals ens adscrivim a l’adagi errare humanum est. Salinas, que se sap dins del terreny de l’error, que se sap humà, parteix de l’error i de la contingència per acostar-se cap a la perfecció.

“La pintura”, afirma Argullol referint-se a La Dansa de Matisse, “s’ha vist obligada a lluitar contra la naturalesa estàtica del seu propi llenguatge per aconseguir la dinamicitat. La recerca de moviment és una obsessió dels pintors que es remunta a l’art de les cavernes. El pintor ha tancat el cercle i llavors s’ha iniciat la cerimònia del moviment perpetu”.

Salinas, amb aquesta O, també ha tancat el cercle i s’inscriu en conseqüència en l’estadi del moviment que no cessa.

La segona figura reconeixible són les mans. Una altra imatge d’alta significació, un altre símbol, les mans amb què fem, el métier, l’ofici, la creació. Tot el caminar dels humans cap a la llibertat, és a dir, cap a l’emancipació per part de l’esperit de la materialitat, que pertany al camp del necessari i, doncs, sense llibertat, aquest caminar, diem, s’ha produït pel nostre esforç, sense ajuts externs, de caràcter profundament immanent, que se simbolitza en aquestes mans. L’homo faber que prescindeix de la divinitat.

De l’altre costat, del costat de les pàgines de la dreta, del cantó de la paraula pròpiament dita, trobem que l’abstracció del dibuix esdevé concreció. Navarro tradueix en paraules allò que li suggereix l’abstracte. La característica de l’abstracte és la multiplicitat de significacions, altrament dit, la seua connotació.

I és que la pintura, indubtablement llenguatge, no és encara la paraula, és la massa informe abans que la gran explosió la faça abillar-se de coses.

La paraula, seguint Marrugat, és una creació de l’ésser en el seu estadi de salvatge per sobreviure i dominar el món, per deixar de ser salvatge. Això ens fa humans, justament aquest llenguatge que ens singularitza i amb el qual els humans creem el món. Establim el mot, els mots i, per tant, la divisió entre el jo i tota la resta, animals i coses, i en el procés d’esdevenir humans, amb el llenguatge il•luminem el món, llum universal i freda, que es fixa en la memòria i es transmet a través de la memòria.

Així, doncs, el poema interpreta i, en aquest mateix acte, torna concreta i reconeixible la imatge abstracta. I és ací, en aquesta lectura de l’abstracte que ens proposa el poeta, on rau la trampa, perquè el poema que concreta continua habitant a l’indret de la connotació i llavors al lector se li multiplica per dos la faena, ha de cercar la significació de la imatge i la significació del poema. O bé, limitar-se a viure l’experiència estètica del dibuix-poema i no enredrar-se en el fangar de la significació que allunya del plaer de les coses belles.

Navarro, la seua poesia, té múltiples punts comuns amb Salinas, amb la seua pintura. Pensem en les imatges tan plàstiques dels seus versos. Us en reporte una mínima mostra. Diu el poeta: una pedra de llamp, o els arbres desnonats del cel, o encara els brucs sojornen a la casa de cendra. Convindreu amb mi que es tracta d’expressions que porten a evocar cases de cendra, a imaginar pedres de llamp. Imatges suggestives que no cal desxifrar perquè, com diu Marrugat, el poema navarrià és un espai obert a la creació lectora i, alhora, una consciència crítica de la condició humana.

La metàfora, la figura retòrica de la poesia per excel•lència, és tan present a la poesia de Navarro, és tan abassegadorament present, que podríem afirmar que tota ella és una gran metàfora que comença amb Grills i que encara continua.

És per això que la seua obra poètica, cadascun dels seus poemes, ofereix diverses interpretacions, les quals s’enllacen amb les possibles interpretacions del dibuix, i es genera un diàleg entre els dos veritablement engrescador per al lector.

Almenys a mi m’ha succeït. M’he immergit en el poema, m’he mirat la imatge amb els ulls del poema, m’he preguntat per què, per què aquest dibuix li ha suggerit això o allò al poeta i no una altra interpretació? El resultat ha estat tothora el mateix, embeure’m de la bellesa d’eixa extraordinària sintaxi del dibuix-poema.

I, per acabar, vos deixe aquest vers d’Ana Hatherly aplicat a Salinas: el pintor és un poeta del món invisible. I aquest altre vers de la mateixa Hatherly, assignat ara a Navarro: no sé si mire cap a dins o des de dins.

En definitiva, els rols de pintor i poeta s’intercanvien i el resultat és pintura que parla, poema que evoca imatges.

Moltes gràcies Salinas-Navarro per aquesta mostra d’art, tan bonica, tan profunda.

I això és tot. Moltes gràcies a tothom.

[Text llegit a la presentació d’O: LLIBRE D’HORES de Pere Salinas i Joan Navarro a la Biblioteca de l’Envic d’Oliva el dia 7 de novembre de 2014.]