Jaume Pérez Montaner

O: Llibre d’hores | Jaume Pérez Montaner

En el principi existia la paraula; o, si escoltem Freud o Lacan, existia l’acte o l’amor, que en el fons, amb matisos, vénen a ser el mateix. No seré jo qui ho pose en dubte i, per aquesta raó, amb el permís dels dos autors ara presentats, em permet començar les meues reflexions amb la paraula o les paraules de Joan Brossa del seu llibre Vivàrium, perquè pense que alguna relació poden tenir amb l’obra de Pere Salinas i Joan Navarro:

“Crec en la compenetració mútua de l’art i la literatura i no comprenc el cas de certs crítics que només s’interessen per un sol gènere. Els gèneres artístics signifiquen mitjans diferents d’expressar una realitat idèntica. Són els costats d’una mateixa piràmide que coincideixen al punt més alt.”

“Veig l’art i la literatura com un possible eixamplament d’horitzons cap a la llibertat; com uns instruments de penetració al coneixement humà, i en aquest sentit m’interessa molt més allò que resta per fer que no pas allò que ha estat fet.”

Sembla que tot va començar amb Atlas (Correspondència 2005-2007) i amb una data concreta, el 14 de maig de 2005: una aventura bella, esplèndida i en molts aspectes excepcional, que arranca d'un emmirallament, que ben aviat es convertí en mutu o –més probablement encara– fou mutu des de l’inici. Era lògic: Pere Salinas havia mostrat en diverses ocasions el seu interés per la música i la poesia: els seus llibres d’artista en col·laboració amb alguns poetes, entre ells Magrana de Joan Navarro, o les seues reflexions pictòriques a partir de poemes llegits o de músiques escoltades. En el cas de Navarro sempre ha estat ben notòria la presència de la música en molts dels seus poemes, Glenn Gould, Bach, les Variacions Goldberg sobretot, o el seu gran interés en la pintura, la seua admiració per l’obra de Mark Rothko o per la de Francis Bacon i altres pintors.

El primer resultat fou aquell Atlas que es va concloure el 29 de març de 2007: quaranta-sis acrílics i quaranta-sis poemes de Pere Salinas i Joan Navarro respectivament. Sembla com si en l'inici hagués estat la pintura: Ut pictura poesis, però tenint en compte l’analogia que ja propugnava Simònides de Ceos en el segle V abans de C.: “la pintura és poesia silenciosa” i “la poesia és pintura que parla”. És a dir, totes dues parlen i s’omplen de línies i colors, cadascuna a la seua manera.

És probablement el procés que s'ha seguit en les publicacions de Salinas i Navarro, amb nombroses variacions, desviacions i enriquiments, al capdavall. Dues forces artístiques que pareixen discórrer paral·leles, que es toquen, es barregen i segueixen juntes o per separat el seu camí, enriquides com he dit, més mestisses, amb noves possibilitats a mesura que s’intensifiquen els encontres. Un diàleg obert i lliure en el qual es parla de tot i del tot, i del no-res, dels orígens i de l’acabament, el desig, el buit, la pintura, la paraula.

L’aventura poètica i pictòrica segueix amb Grafies·Incisions (2010). Una prosa inicial, “Incisions” i 17 poemes que acompanyen les 18 pintures de Pere Salinas. A més de dues citacions ben reveladores, la primera de Robert Hass, “The painter gets to behave like time”; la segona de Sylvia Plath, “this dark / ceiling without a star” (i una tercera per a tancar el llibre, de René Char, “L’éclair me dure”), vull destacar les frases inicials de Joan Navarro en Grafies·Incisions: “Després de la paraula tot fou paraula: Un garbuix de sons s’il·luminava per a guarir-nos de la malenconia del buit.” Mentre que el darrer poema acaba així:

Estés damunt les pedres, albire la forma de l’arc que s’esfondra: Els turons del planeta silvestre: L’escorça de l’ocell i els focs efímers de la frontera: El rotlle de la sitja: La sitja: L’eina del cor: El fenàs i el fum: La dansa còncava: Aquesta lentitud de les paraules:

En aquest poema han desaparegut els punts, substituïts pels dos punts després de cada frase; i acaba també amb dos punts (:) finals, oberts a totes les eventualitats per als autors, per als lectors; oberts a altres poemes i a altres pintures (“aquesta lentitud de les paraules”, ens acaba de dir, com un reconeixement implícit de la immediatesa de la pintura), com els d’aquest O: Llibre d’hores, que són dos llibres en realitat, el del pintor, O. Quadern de notes, i el del poeta, Llibre d’hores. Pere Salinas comença la seua obra amb una O pertorbadora sobre les pàgines en blanc, principi i fi de tot, un cèrcol o un món, buit i ple, o hauria de dir un “buit-ple-sobirà”, recordant el Foix de Tocant a mà, sempre refent-se, sempre inacabat.

Per a Joan Navarro el principi de la seua obra és el mateix, o quasi, que havíem vist en Grafies·Incisions: “Després de la paraula tot fou paraula. I abans de la pintura? Abans de la pintura fou el gest i la branca estellada.” I acaba la seua “introducció” enllaçant amb el títol del pintor:

A la vora del llenguatge. La veu. El rostre negre. Pintura negra. Pintura? La marxa regular de l’astre. La rotació. L’ombra. Les pluges i el terra. El carbó. On la pintura, el temps. On la pintura, la paraula: O.

Ut pictura poesis, com hem dit, sense oblidar que “després de la paraula tot fou paraula”, tot fou poesia, aquella piràmide que deia Brossa, els costats de la qual són els diferents gèneres artístics. O com deia en un altre moment i que recull Jordi Coca en Joan Brossa o el pedestal són les sabates: “Sóc dels qui creuen que el fenomen artístic és una unitat total en què les diverses arts volen dir mitjans diferents d’expressió d’una realitat idèntica. Només representen un canvi d’estri.”

És el que tenen ben clar Pere Salinas i Joan Navarro; és el que ens mostra esplèndidament aquest llibre. Una passada, com se sol dir. Un llibre diferent, que no és pas un llibre objecte, ni de bibliòfil, ni un llibre il·lustrat, ni un llibre d’artista. Un llibre d’artista o d’artistes? És probablement el que més se li acosta, si el considerem com una manera nova d’expressar aspectes de la sensibilitat artística que difícilment podrien ser expressats mitjançant una altra aproximació; és a dir, alguna cosa més que el quadre, l’escultura, la performance o la poesia visual o literària o, potser, una obra que se situa precisament en la cruïlla de tots aquests aspectes diferents de l’art. Per a l’artista plàstic és la possibilitat d’aprofitar el potencial documentari del llibre, mentre que l’escriptor, o el poeta, pot confrontar el seu art en un context diferent, al costat d’altres manifestacions artístiques d’un “voltatge” semblant. El llibre d’artista esdevé així una forma d’expressió mal·leable i versàtil que no sols qüestiona les característiques tradicionals d’allò que anomenem llibre sinó que posa de manifest la intrínseca unitat de l’art, de la poesia; és, al capdavall, la confluència i compenetració de la paraula i la imatge en un únic objecte artístic, la coincidència “al punt més alt” dels diversos costats d’aquella mateixa piràmide que mencionava Joan Brossa. O: Llibre d’hores no és un llibre d’artista en el ple sentit de la paraula; entre altres coses perquè se n’ha fet una tirada bastant àmplia i el seu preu és relativament assequible. És el que propugnaven Antoni Tàpies i Joan Brossa per als seus llibres en col·laboració, però que els editors mai no van convertir en realitat.

No voldria acabar aquestes breus reflexions sense referir-me a alguns moments concrets, ara centrat en els poemes de Joan Navarro, perquè pense que corroboren el que he estat dient o perquè, per alguna raó ben subjectiva o potser no tant, m’han captivat de manera especial. La veritat és que, acarats com estan als quadres de Salinas, gairebé tots els poemes d’aquest llibre són memorables. Vull recordar ara, tanmateix, el número 18:

A mitja respiració. Aquesta eruga lenta. O són

rostres coronats de molsa? Rostres o cràters, o

una crucifixió, un cuc que repta creu avall, que

s’ondula creu avall. El cep i l’udol. Francis.

L’indòmit traç. L’instant capturat. Damunt la

closca una claraboia de clorofil·la. A dintre, el

pensament que s’extravia, un magma viscós i

somnolent.

D’alguna manera el poema arranca de la contemplació i reflexió sobre la pintura que té al davant. L’eruga, el verd de la molsa, la possibilitat dels rostres deformats o els cràters i fins i tot una crucifixió, els podem veure o imaginar en el quadre. És simplement l’inici; la imaginació del poeta es desferma i es relaciona alhora amb les pintures de Francis Bacon o estableix agosarades associacions fòniques o semàntiques que ens transporten a una nova realitat, un món inesperat de sons i colors en correspondència amb els acrílics de Salinas o els olis del pintor anglès.

Llegim en un dels seus llibres anteriors, en Magrana, en el poema “Com un llamp”: “Com un llamp. A Berlin vaig plorar contemplant una pintura de Mark Rothko, transportat pel color, dins de la soledat del color”. Podem deduir per les paraules que acabe de reproduir que el pintor nord-americà és un dels seus preferits, de tal manera que tant Joan Navarro com Pere Salinas van decidir en certa manera que aquest O: Llibre d’Hores, o si més no aquesta primera edició, fos també un homenatge a Rothko, tal i com ens ho reporten en el colofó, imprés i enquadernat “el dijous 25 de setembre de 2014, dia del 111è aniversari del naixement de Mark Rothko a l’actual Daugavpils, Letònia.”

O: Llibre d’Hores és una obra pensada i estructurada fins al darrer detall, tot i que la imaginació i els suggeriments sobretot constantment desborden els límits proposats. Fins i tot les quatre citacions inicials estan perfectament pensades i relacionades amb el contingut del llibre. “És que no he tractat d’usar bé l’obstacle del llenguatge?”, es pregunta potser de manera retòrica W. S. Graham; i Joan Navarro en la seua adopció i adaptació. Els comentaris són probablement innecessaris en una obra com O: Llibre d’Hores, caracteritzada per un llenguatge victoriós, amb les seues múltiples potencialitats desplegades. Unes consideracions semblants es podrien fer a partir de les paraules d’Herberto Helder: “I jo obro la pedra per tal de veure com s’estremeix l’aigua”; o les de R. M. Rilke: “Sóc el silenci entre dues notes”, que sembla com una premonició de la famosa partitura 4’33” de John Cage. Però és sobretot la citació de Seamus Heaney: “Allí existia. Allí m’estava. / Jo en el meu lloc i el lloc en mi”, que té la seua exacta correspondència en el poema final del llibre:

Aquest és el lloc dels llocs, l’espai en blanc

del temps. L’eufòria de l’ofrena al final del

viatge. Ací, les màndorles ovals, la cambra,

l’oli i la pintura. Un cos de pintura. I tornar

al poema i mormolar: Mutter, ich bin dumm,

i endinsar-s’hi.

El poema confronta les màndorles de la darrera pintura de Pere Salinas que refan aquella O nua que havia iniciat els acrílics i donat títol al llibre, principi i fi, “l’ofrena al final del viatge”, amb les darreres paraules de Nietzsche, una de les principals influències literàries de Mark Rothko: “Mare, sóc un beneit”.

[Text llegit a la presentació d’O: LLIBRE D’HORES de Pere Salinas i Joan Navarro a Ca Revolta, València, el dia 5 de novembre de 2014.]