Carles Camps Mundó

Carta oberta a Joan Navarro pel seu O: Llibre d’hores, en col·laboració amb el pintor Pere Salinas

| Carles Camps Mundó

Benvolgut Joan:

El llibre que firmeu en Pere Salinas i tu m’ha semblat un duetto d’altíssima volada. Sí, d’altíssima ambició des del mateix títol. Això de O: Llibre d’hores em sembla un encert artístico-literari, perquè remet als devocionaris medievals tan bellament “il·luminats”, i aquest llibre, ben mirat, és un autèntica pregària de la devoció artística, tant plàstica com textual. Els apunts, esbossos, estampes, pintures, “il·luminacions”, o com se’n vulgui dir, d’en Salinas desprenen bellesa pels quatre cantons, i ens fan reprendre l’aventura —una aventura que avui comença a ser més que blasmada per la reacció cultural— que va transformar la pintura —o la va recuperar—, de suposada representació de la realitat, en presentació, en presència, en present (en la seva doble accepció). No calia la jerarquització de la perspectiva, allò que la reacció vol recuperar per restablir l’ordre. No calien més enganys de primer pla, segon pla i fons, amb l’sfumato que feia d’aura de la composició central, tant era que fos una escena religiosa o cortesana. La pintura, per molt que imités les tres dimensions, era només una superfície i el trompe l’oeil no servia per res més que per establir distàncies i categories, com manava el poder, com exigien les classes benestants. Bé, doncs, els teus textos aconsegueixen exactament això: totes les frases corresponen a l’aquí i a l’ara del sol pla, i, en conseqüència, fan de perfecte correlat de les pàgines del quadern d’en Pere Salinas, tan denses, evocadores i secretes com ho són els teus textos, de densos, evocadors i secrets. La renúncia a la “subordinació”, a la sintaxi com a jerarquia —que, en definitiva, és al llenguatge allò que les lleis de la perspectiva són a la pintura—; és a dir, la renúncia a l’argumentació d’una idea força, els converteix en presències, que, si bé és cert que tenen com a referent les làmines, adquireixen una autonomia de sentit que no n’és pas subsidiària, com ho seria un comentari més o menys encertat. Els teus textos, en lleial competència amb les pintures, aconsegueixen, per mitjà de la denotació i l’enumeració, la cosificació com a peces objectuals i objectives que, quan les llegeixes, et fan sentir la lectura com a mirada, en la més moderna de les tradicions. Mallarmé, Rimbaud i les seves Il·luminacions. En un llibre d’aquesta mena, ¿quina altra aspiració més intensa ens podria satisfer com a lectors? La cripsi entre imatge i paraula, fins a fer-se indestriables, més enllà de les aparences de cadascuna.

https://carlescamps.wordpress.com/2015/08/27/o-llibre-dhores-de-joan-navarro-i-pere-salinas/